Caracteristitiques de l'escriptura teatral actual

Teatre des de la posguerra fins als anys 70.Teatre de la postguerra.

Després de la Guerra Civil, durant el règim franquista, el teatre català va ser prohibit i estigué desconnectat del teatre europeu de del nor-amaricà fins 1946.Va ser a partir d'ací quan reprengué la seua activitat professional utilitzant formes dramàtiques tradicionals de la postguerra.

Destaca en aquest periode dels anys quaranta Josep Maria Segarra que intentà fer un teatre renovador que no tingué èxit i retornà al teatre clàssic del passat : als poemes dramàtics  i a les comèdies de costums.

Entre els anys cinquanta i seixanta hi hagué un intent de renovació teatral.Aquesta renovació es manifestà tant en els textos teatrals aportats per escriptors com Josep Palau i Fabre o Llorenç Villalonga com per la creació de paltaformes teatrals no professionals : "L'Agrupació dramàtica de Barcelona" i "L'escola d'Art Drmàtic Adrià Gual".La primera tenia com objectiu connectar el teatre català amb l'europeu i la segona afavorí el naixement i els desenvolupament del teatre independent que defensava el teatre com a lluita amb gran incidència política i social.

El grups de teatre independent feren una renovació profunda del teatre mitjantçant la creació d'un nou públic i la renovació de les figures del director, de l'escenògraf i de l'intèrpret.

Un altre dels factors que contribuí a la renovació teatral va ser la creació del premi Josep Maria de Sagarra, que donà implús a autors joves.

A la fi dels anys seixanta tingueren lloc una canvis del teatre a nivell europeu.Cobren protagonisme els directors, l'expressió corporal i la imatge en detriment dels autors i la paraula.S'inposen les tècniques de treball col.lectiu i un apropament entre la sala i l'escena.És l'època dels muntatges i destaquen els grups "Els Joglars","Els Comediants" i "Dagoll-Dagon", que són els autèntics protagonistes d'aquesta renovació.

Desenvolupament del teatre valencià

El teartre valencià ha estat molt influenciat per dos autors: els germans Rodolf i Josep Lluís Sirera.Aquestos autors , junt a altres intervingueren directament en el "Manifest del teatre Valencià", reivindicat la necessitat d'un teatre actual que tinguera la lectura històrica de la tradició, la incorporació d'autors clàssics, la normalització dels llenguatge i l'obtenció d'un suport econòmic i social.El teatre de Rodolf Sirera es caracteritza per una recerca forma i per la incorporació d'elements i recursos provinents d'altres mitjans de comunicació.però sobretot per fer una reflexió sobre el teatre.

Un altre dramaturg que destaca és Manuel Molins per la seua reflexió sobre la història dels valencians.

Característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual.Tetre actual

Durant els anys 70 i gran part dels 80, el teatre es desentenia de la paraula i el protagonisme l'assolia l'espectacle, destacant companyies com Els Joglars, Comediants o La Cubana que feien de l'expressió corporal ide la imatge els objectius principals.. A finals dels 80, aquesta tendència canvia i assistim a un procés de recuperació del text que també s’està donant a Europa. La paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral, per la capacitat que té d'abstracció i sobretot d'acció.Ara, els models tradicionals queden superats en benefici d’autors com Samuel Becket o Harold Pinter. Un dels protagonistes de la renovació és Benet i Jornet, punt de referència per als autors més jóvens.

D’altra banda, les institucions que s’havien anat creant des dels inicis de la democràcia (Teatre Lliure de Barcelona, centres dramàtics català, valencià i balear) contribueixen a millorar i consolidar la infraestructura teatral. Les sales alternatives són un altre dels pilars en què s’assenta l’aparició de nous dramaturgs.

Es pot parlar, en aquestos darrers anys, d’un nou tipus d’autor teatral, que s'implica plenament en el procés creatiu ja siga com a director o, fins i tot, com a actor. Sergi Belbel és un exemple d’autor-director, i Carles Alberola, a València, ho és d’autor-director-actor.

Destaquen Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé en la nova dramatúrgia en català. El primer, que és l’autor més conegut a Europa, ha evolucionat des del minimalisme fins a un teatre més realista que retrata els conflictes quotidians amb una barreja de dramatisme i humor. Cunillé fa un teatre d’investigació amb diàlegs fragmentaris i trames irrellevants on no existeixen els referents, de manera que trasllada el conflicte de l’escena a l’espectador.

El panorama teatral de final del segle XX i principis del XXI es pot definir per la seua riquesa i el seu dinamismei una de les causes ha sigut la capacitat d’adaptació a espactacles diversos, pròpia d'una cultura d'una societat postindustrial. Autors com Belbel, Benet i Jornet, Sirera o Alberola han escrit també musicals i guions per a sèries de televisió.o comèdies.