Anàlisi de l'Antígona de Sòfocles i Obres d'Espriu

1. El Mite d'Antígona en l'Antiguitat Clàssica: L'Antígona de Sòfocles

Laios hereda de petit Tebes del seu pare (Làbdac). Li usurpen el poder i maten Làbdac. Laios marxa i s'ho queda Pèlops. Laios s'enamora de Crisip (fill del rei), no li feia cas i el va violar, i el príncep es suïcida. Pèlops expulsa Laios del regne. Laios es casa amb Iocasta, però ell evita unir-se amb ella perquè un oracle prediu que el fill portarà desgràcies. Ella no ho sabia i l'emborratxa i el posa al llit perquè l'embarassés. Neix el fill (Èdip) i Laios l'abandona a la muntanya, li perfora els peus i el lliguen amb una corretja. Un pastor recull el fill i el porta al rei de Corint (Pòlib) i l'adopten. Hera està trista pels amors de Laios amb Crisip i envia a Tebes l'Esfinx, que era causant de desgràcies a Tebes. Si veia algú es tirava a sobre i li feia una endevinalla, si fallava el matava. Laios va a Delfos amb Polifont, es troben Èdip i diu que només els déus i els pares el superaven. Laios diu a l'auriga que segueixi el camí, atropellen Èdip, Èdip mata l'auriga amb una llança i Laios mor arrossegat. Nomenen Iocasta reina de Tebes, l'Esfinx havia matat un dels fills i Creont ofereix la mà de la reina i fer fora el monstre. Enigma: qui és l'ésser d'una veu que recolza sobre 4, 2 i 3 potes? Èdip passa per Tebes i veu l'Esfinx, desxifra l'enigma i l'Esfinx es mata. Tebes proclama rei Èdip i es casa amb Iocasta. Els déus veuen malament la relació i fan que caiguin desgràcies a Tebes. Els tebans consulten l'oracle i cal expulsar el culpable, Èdip consulta a Tirèsies per saber-ho. Iocasta es penja i Èdip es treu els ulls. Expulsen Èdip de Tebes i Antígona l'acompanya, marxa maleint els seus fills. A Tebes reina la germana d'Iocasta, Creont. Quan els fills són majors, es disputen Tebes (Eteocles i Polinices). Polinices reuneix un exèrcit perquè s'enfrontin. Els germans es maten entre ells.

Creont diu que enterrin Eteocles i Polinices no, pena de mort qui ho faci. Antígona ho intenta però Ismene recomana que no ho faci. Antígona ho fa però els vigilants ho veuen i la porten dins una cova fins al dia de la seva mort. Hemó (promès d'Antígona) suplica que no ho faci, però Creont es nega. Antígona s'havia suïcidat i Hemó també ho fa al seu costat. La dona de Creont i mare d'Hemó, Eurídice, s'adona i es suïcida. Creont es considera responsable de totes les morts.

2. Set contra Tebes

Tragèdia escrita per Èsquil el 467 aC. Etèocles (fill d'Èdip) no cedeix el tron a Polinices, Polinices s'enfada i reuneix set guerrers per atacar Tebes (Adrast, Tideu, Amfiarau, Hipomedont, Capaneu, Partenopeu). Un missatger diu a Eteocles que els guerrers juren que destruiran la ciutat o moriran en l'intent. Els guerrers trien a sorts la porta que atacarà cadascun. El missatger diu a Etèocles que situï els defensors davant de cada porta. Argos no aconsegueix prendre Tebes. L'obra acaba amb la lluita entre germans i es maten entre ells. Moren tots els d'Argos menys Adrast que s'escapa.

Enfrontaments:

• Tideu vs Melanip a Preto
• Capaneu vs Polifonte a Electra
• Eteocles vs Megareu a Neista
• Hipomedont vs Hiperbi a Atenea Onca
• Partenopeu vs Àctor a Anfion
• Amfiarau vs Lastenes a Homoloide
• Polinices vs Etèocles a la setena porta

Temes:

• Destí tràgic (personatges amb un destí tràgic marcats per la maledicció familiar i la inevitabilitat de la guerra)
• Maledicció familiar (sobre la família d'Èdip, també porta els germans a enfrontar-se)
• Guerra i conflicte (assetjament contra Tebes)
• Lleialtat i traïció (germans)

Personatges:

• Etèocles (fill d'Èdip i rei de Tebes)
• Polinices (germà que reuneix sis guerrers)
• Donzelles tebanes (són la veu de Tebes i preguen als déus per la protecció)
• Adrast (sogre de Polinices i un dels guerrers)
• Tideu, Amfiarau, Hipomedont, Capaneu i Partenopeu (resta de guerrers d'Argos)
• Melanip, Polifonte, Megareu, Hiperbi, Àctor, Lastenes (guerrers de Tebes)

3. L'aportació d'Espriu: Esther i Fedra

Deixa empremta en la reinterpretació de mites. Destaca Antígona, la seva visió mostra preocupacions i inquietuds de l'època adaptant-ho a la realitat i al català. Espriu mostra en les obres Antígona com a resistència contra l'autoritat, lluita per la llibertat. L'Antígona d'Espriu qüestiona les lleis divines i va contra la llei dels homes. Espriu aprofundeix les tensions ètiques i polítiques amb una reflexió sobre la realitat catalana. També explora l'obra Esther. L'autor transporta l'antiga història al contemporani per abordar qüestions com la identitat, la fe i el sacrifici. Amb la figura d'Esther, Espriu fa una narrativa complexa que porta a reflexionar sobre temes contemporanis a l'obra. Antígona és un mirall dels esdeveniments que caracteritzen la Guerra Civil. Espriu aprofundeix entre la llei, la justícia i la moral en un conflicte polític que reflecteix els dilemes que afectaven la societat. Antígona, a més de resistència, també té ressonància en el marc de la Guerra Civil. També explora Fedra, una tragèdia amorosa i una exploració de les passions humanes i els conflictes interns. És una metàfora dels desitjos incontrolables i les seves conseqüències.

Resum:

Espriu enriqueix la tradició teatral catalana amb les seves reinterpretacions. Espriu fa ressonar temes amb preocupacions de l'època.

Esther:

Teatre d'Espriu de 1948. A Sinera (Arenys de Mar), uneix el món narratiu d'abans de la guerra (infantesa) amb el món dels morts. Segueix el text bíblic amb matisos. Presenta una doble acció (una de real al jardí de Sinera).

Personatges:

• L'Altíssim (cec que fa de romancer i coneix i parla dels vilatans i uneix les dues històries)
• Rei Assuerus: repudia la reina Vasthi per desobedient, els consellers diuen que ha de buscar una altra reina
• Mardoqueu: jueu gran que observa els moviments del palau perquè és amic de Secundina (portera)
• Aman: primer ministre que fa presentar a la convocatòria la seva protegida Esther (des de petita sense pares)

Trama:

Aman canvia el nom d'Hadassa per Esther (vol dir "amagar") perquè no vol que se sàpiga que és jueva, és bonica i Assuerus s'hi casa. Mardoqueu sap que hi ha un pla per matar el rei i ho diu, i el rei queda en deute amb ell. Aman diu que els jueus perjudiquen el rei i s'han d'eliminar. Esther demana la salvació del seu poble i l'obté. El rei mana matar els partidaris d'Aman i els jueus.

Obra:

Extraordinari ús de la llengua, barreja llenguatge intel·lectual i popular, recursos i registres usats molt bé, té problemes de comprensió. Parla de la deshumanització del poder, la vanitat i la família. Amb això Espriu entra al Teatre Nacional de Catalunya, és un monument a la paraula i la llengua (considerant que era la postguerra).

Fedra:

Últim teatre d'Espriu de 1977 (1936: Espriu fa una traducció de Villalonga i 1977: nova versió del mite de Fedra). Títol: Una altra Fedra, si us plau. Obra de queixa i provocació. Cansament reflectit a "una altra" i obra d'encàrrec (obligat) a "sis plau" - Núria Espriu va demanar que escrigués una obra per representar Fedra.

Obra:

Una dona s'enamora del seu fillastre Hipòlit i ell no. Fedra, molesta, el denuncia al seu marit que el mata i quan sap la veritat es suïcida. Espriu ho refà i no sabem el final d'ella ni d'Hipòlit (inspirat en l'Hipòlit d'Eurípides). Motiu de l'enamorament: acció cega i irracional de l'amor. És un metateatre (teatre dins del teatre), i té tres representacions: el mite de Fedra, el món dels espectadors de Sinera (personatges) i el món de la Gran Actriu (que farà el paper de Fedra).