Anàlisi d'Obres Renaixentistes: Capella Sixtina, Dànae i Més

El Judici Final de Miquel Àngel

A El Judici Final, pintat més de 20 anys després de la volta, Miquel Àngel situa els personatges sobre un fons monocromàtic blau, sense referències arquitectòniques ni paisatgístiques clares. Els personatges s'organitzen en quatre plans que s'enllacen entre si, amb el pla principal presidit per Déu.

Perspectiva i Moviment

La perspectiva és teològica, amb personatges més grans segons la seva jerarquia. Hi ha moltes escenes i personatges, sense fons per jugar amb la perspectiva, ja que l'objectiu són els personatges i el significat de l'escena. El Judici Final rep un tracte diferent, com un gran mural amb Déu al centre superior, envoltat com per una màndorla de persones. Les figures tenen posicions corporals molt diverses, amb marcades diagonals que accentuen el moviment, convertint el conjunt en un clar exemple del Manierisme.

Llum i Color

La llum es distribueix homogèniament per tota la volta. A El Judici Final, els núvols blancs intensifiquen la sensació lumínica en contrast amb la part inferior i terrenal. Miquel Àngel manté un equilibri entre línia i color. A la volta, els colors són variats, destacant el violeta i el verd. Al mur del Judici Final, el blau inunda l'espai i ressalta, per contrast, les tonalitats rosades i ocres dels cossos.

Volum i Iconografia

La volumetria dels cossos és molt pronunciada, amb un estudi anatòmic acurat. Les cares són expressives i naturalistes, i algunes a El Judici Final són retrats. El programa iconogràfic se centra en la Bíblia i es divideix en tres registres:

• L'espai central de la volta, amb nou rectangles que representen passatges del Gènesi.
• El registre lateral, amb personatges que van anunciar l'arribada del Messies.
• El tercer registre, amb els avantpassats reials de Crist.

El Judici Final representa l'arribada del dia en què Crist valora el comportament humà, segons el llibre de l'Apocalipsi de Sant Joan. Presidint l'escena hi ha Crist com a jutge, acompanyat de la Verge. Jesús té la mà aixecada, en actitud de condemna. Al voltant de Crist hi ha una cort de profetes, apòstols i sants. A l'esquerra del Messies hi ha els condemnats, i a l'infern, Caront. Els àngels porten els símbols de la Passió de Crist: la columna, la creu, els claus i la corona d'espines.

Dànae de Ticià

Fitxa Tècnica

Dànae és una obra pictòrica de Ticià de mitjan segle XVI, d'estil renaixentista (Cinquecento). És una pintura a l'oli sobre tela que actualment es troba al Museu del Prado, a Madrid.

Context Històric

Ticià pertanyia a l'escola veneciana i el seu mestre va ser Bellini. Va ser el pintor oficial de la República de Venècia i pintor de cambra de l'emperador Carles V i del seu fill Felip II. Ticià va influir en la pintura barroca del segle XVII.

Característiques Estilístiques

La temàtica és mitològica. Presenta la princesa Dànae nua al llit, mirant la pluja de monedes d'or que cau del cel i que una criada recull. La tècnica és la de l'oli, que consisteix a barrejar el pigment amb oli de llinosa.

Composició

L'obra està dividida en dues parts per una forta diagonal creada pel color i la disposició de les figures. El contrast entre el cos blanc de Dànae i el llit, davant d'un fons de tonalitats fosques, divideix l'espai en dues zones. L'escena és tancada, els personatges no miren a l'espectador. La diagonal principal se suavitza per la mitja diagonal oposada de la pluja d'or. A l'esquerra, una cortina acurta l'espai.

Llum i Color

La composició dibuixa una piràmide, amb la figura del déu metamorfosat en pluja d'or com a focus de llum principal. Ticià, format a l'escola veneciana, potencia el color sobre la línia, i els volums es defineixen pel tractament de la llum i el color. El pintor aconsegueix mostrar l'atmosfera amb l'aplicació de l'sfumato i una gamma cromàtica de tonalitats càlides com el vermell i el groc, que aporten sensualitat a l'escena.

Detallisme

Hi ha un gran detallisme, sense distinció en el tractament entre elements principals (Dànae) i secundaris (gos). És una escena d'interior amb domini del primer pla. Destaca l'estudi anatòmic del cos i el contrast de textures entre el blanc dels llençols i el cos de Dànae.

Iconografia

Segons la mitologia grega, un oracle va anunciar al rei d'Argos que moriria a mans del fill de la seva filla Dànae. Per això, va tancar-la en una torre. Zeus va fecundar la princesa convertit en pluja d'or, i d'aquesta unió va néixer Perseu, que més tard va matar accidentalment el seu avi. Durant l'Edat Mitjana, el mite de Dànae va ser un símbol de castedat. Al Renaixement, va esdevenir una temàtica popular per representar el nu femení. Ticià va fer tres versions del mateix tema. El gos adormit és un símbol d'infidelitat.

L'Enterrament del Comte d'Orgaz del Greco

Fitxa Tècnica

Pintura d'estil renaixentista (corrent manierista) pintada per El Greco. És una pintura a l'oli sobre tela que es troba a l'església de Santo Tomé, a Toledo.

Context Històric

El Greco es va instal·lar a Toledo durant el regnat de Felip II, el monarca més poderós d'Europa. Felip II va impulsar el Concili de Trento, que va determinar que l'art religiós havia de ser clar, senzill i comprensible, amb caràcter didàctic. El Greco, nascut a Creta, va representar una de les propostes pictòriques més innovadores de l'Espanya del segle XVI. Va anar a la Cort buscant fortuna artística, sabent que Felip II necessitava pintors.

El Greco mai va aconseguir treballar per al rei. L'autor tenia influència de la pintura bizantina i veneciana. El mossèn de l'església de Santo Tomé li va encarregar un quadre commemoratiu de l'enterrament del comte d'Orgaz, amb molta llibertat creativa.

Característiques Estilístiques

La temàtica és religiosa. El quadre està dedicat al senyor d'Orgaz, un aristòcrata de Toledo de principis del segle XIV, famós per les seves donacions a institucions religioses. La tècnica és oli sobre tela, amb els pigments barrejats amb oli de llinosa.

Composició

L'obra es divideix en dues parts: una part terrenal (inferior) amb detallisme i realisme, i una part celestial (superior) amb un alt nivell d'abstracció. Els dos espais s'enllacen mitjançant l'ús de la mateixa gamma de colors i a través d'objectes. La part terrenal té una composició rectangular, com un fris. Els personatges es representen en diferents plans amb perspectiva escalonada, superposant els caps. La part superior es defineix per un triangle format per Jesús al vèrtex i Maria i Sant Joan Baptista als extrems. La geometria els situa en un triangle on Jesús és el vèrtex i el frare franciscà i el sacerdot els dos extrems.

Color i Línia

El Greco fa un ús equilibrat de la línia i el color. Els colors dominants a la part terrenal són els negres, grocs i ocres; a la part celestial, hi dominen el blau, el vermell i els tons suaus. Els colors clars només els porten els personatges relacionats amb l'Església. Hi ha una marcada diferència en la representació de l'espai entre la dimensió terrenal i la divina. A la part terrenal domina el realisme, amb un retrat acurat dels personatges; a la part celestial, els rostres són naturals però indefinits. El Greco es considera manierista per les figures allargades, les postures en escorç i la representació forçada dels núvols i del món celestial. Hi ha un gran detallisme en el vestuari i influència bizantina.

Iconografia

L'obra es divideix en dues parts: la celestial i la terrenal. A la part celestial, un àngel de cabells daurats aixeca l'ànima del comte cap a la Verge Maria, Sant Pere, Crist i Sant Joan Baptista. A la part terrenal, hi apareixen el fill del Greco, un possible retrat del pintor i el comte de Benavente.

L'Escola d'Atenes de Rafael

Fitxa Tècnica

Pintura mural del segle XVI realitzada per Raffaello Sanzio (Rafael). D'estil renaixentista (Cinquecento), està feta amb la tècnica del fresc i es troba al Palau Apostòlic del Vaticà, a Roma.

Context Històric

Raffaello Sanzio és conegut per la perfecció i gràcia de les seves pintures i dibuixos. Juntament amb Miquel Àngel i Leonardo da Vinci, forma part de la popularitat del Renaixement italià. De Miquel Àngel va aprendre la composició anatòmica i de Leonardo, l'sfumato. Rafael va morir jove (als 33 anys), però va deixar una obra pictòrica d'alta qualitat. El papa Juli II li va encarregar els frescos per decorar algunes estances del Palau Apostòlic, entre ells, L'Escola d'Atenes.

Característiques Estilístiques

L'obra representa l'esperit cultural del Renaixement, que enllaça amb l'antiguitat clàssica. Té una funció decorativa i reflexiva. La tècnica és la del fresc amb suport de mur: es polia i preparava el mur, s'hi afegia una capa de calç i, abans que s'assequés, es pintava l'escena perquè els pigments s'hi adherissin i mantinguessin la lluminositat.

Composició

Rafael organitza l'espai pictòric com un escenari regit per les lleis de la geometria. La composició combina el triangle, la mitja circumferència i el rectangle. El marc queda definit per un gran arc de mig punt que obre l'escena, seguit de dues voltes de canó amb cassetons, i acaba en un arc que simula un arc de triomf. Plató i Aristòtil ocupen el centre exacte de la composició. Rafael distribueix els personatges en grups, com un fris. Els dos grups de personatges en primer pla formen el vèrtex i l'angle del triangle que relaciona personatges i arquitectura. La perspectiva lineal representa una profunditat fingida sobre una superfície plana mitjançant un punt de fuga (Aristòtil i Plató, al centre) i l'alternança d'espais arquitectònics i el cel. Aquesta solució d'espai obert i tancat genera la sensació d'un espai que es perllonga. El sòl geometritzat i els esglaons generen profunditat, i la disposició triangular dels personatges reforça la perspectiva.

Llum, Línia i Color

La llum natural inunda l'escena, com si entrés per una claraboia, per això els personatges no tenen ombra. El dibuix s'imposa al color, destacant el detallisme de l'arquitectura i les escultures. Els colors són poc vius, dominant els verds, blaus i ocres en tonalitats pàl·lides, distribuïts com a complement de la composició geomètrica.

Representació Realista

Rafael era un bon retratista, i el realisme de les figures es veu en la representació dels volums, amb zones clares i fosques.

Iconografia

S'integren els personatges més destacats de les arts liberals, la filosofia i les ciències, des de l'antiguitat grecoromana fins als seus dies. La iconografia és complexa, amb una acurada estructura arquitectònica que barreja elements arquitravats i voltats. Hi apareixen l'estàtua d'Apol·lo, l'escultura de Minerva, Plató i Aristòtil, Sòcrates, presocràtics com Anaximandre, Pitàgores i Anaxàgores, i Alexandre el Gran, entre d'altres.