Any Sabàtic i Antropologia Bíblica: Significat i Reflexions

L'origen de l'expressió "any sabàtic"

D’on ve l’expressió “any sabàtic”, que seguim utilitzant en l’actualitat?

Durant el segle VIII a.C., la ciutat de Samaria patia una injustícia social desorbitada. Mentre els rics vivien en palaus adornats amb ivori, els pobres morien amuntegats en barraques. Déu envià el profeta Amós a denunciar la injustícia i exigir el compliment dels preceptes del Senyor. Més endavant, el poble hebreu va idear "l'Any Sabàtic". Cada set anys, els jueus es proposaven deixar lliures els esclaus, perdonar els deutes i tornar a repartir les terres perquè cada família pogués viure amb dignitat. Les normes de millora social no es compliren del tot, però almenys recordaven al poble d'Israel que la radicalització de l'Amor consisteix a lluitar per la justícia per a tothom.

La justícia no es limita a donar a cada u allò que li correspon, sinó també a dir el que es pensa davant un litigi, practicar la caritat i lluitar per erradicar les causes de la injustícia, cosa que implica crear les condicions perquè el poble pugui viure en pau i plenitud. El perdó entronca amb la radicalitat de l'Amor personal, del qual el profeta Osees és el millor model.

Significat de les paraules hebrees: BASAR, NEPHESH, RUAH i LEB

Explica el significat de les següents paraules hebrees: BASAR, NEPHESH, RUAH i LEB.

BASAR: Quan mirem una persona "de davant", si no es mou, podem percebre la seva silueta: el límit del seu contorn. En hebreu, la persona vista de front rep el nom de "BASAR", que significa "carn", en el sentit de cos, edat, altura, pes, intel·ligència…

Els límits de l'ésser humà no són un defecte, sinó una situació. Els llibres sapiencials, especialment Job i Eclesiàstic, conviden a mirar el propi interior per apreciar els valors i les limitacions. El pecat, des de la perspectiva de l'ésser humà com a limitat, rau en no voler mirar el seu interior per no distingir les virtuts de què disposa i les ombres que l'envolten.

NEPHESH: L'home vist de costat, fins i tot estant immòbil, no està mai quiet: es pot observar el moviment de la panxa que es dilata i es contrau per la respiració. Els hebreus anomenen l'ésser humà "NEPHESH", que significava "gargamella" i, més tard, "respiració". La cultura hebrea només considerava vius els éssers que respiraven. La respiració de la persona confirma que l'home viu, però l'apreciació bíblica va més enllà: viure no és només una situació biològica, sinó que implica la responsabilitat del desenvolupament personal i humà. I és que si decidim evitar la respiració de forma voluntària, sense tapar la boca i el nas, notarem que és impossible, ja que un mecanisme del sistema nerviós fa de forma automàtica el procés de la respiració. Si a una persona li tapen la boca i el nas i no se la deixa respirar, morirà. Per tant: si deixo de respirar de forma violenta, moriré; però, de manera espontània, no puc deixar de respirar ni demanar a una altra persona que respiri per mi, és a dir, jo sóc responsable de la meva respiració i, com que en ella hi ha la meva vida, jo sóc el responsable de la meva vida.

Les religions dels pobles que envolten Israel vinculen l'èxit o el fracàs vital al destí. La Bíblia, en canvi, diu que és cert que hi ha condicionaments, però no depèn de l'atzar, sinó de la responsabilitat i la intensitat amb què es viu la pròpia existència. Per tant, la persona que desenvolupa les seves capacitats i accepta les seves limitacions és feliç. En canvi, qui no s'esforça a fer créixer les seves virtuts i controlar les seves limitacions, tota la seva vida, dit en llenguatge bíblic, no "respira" la seva vida i s'enfonsa en el pecat. I és que la irresponsabilitat humana bloqueja el creixement personal i té males conseqüències: per una part, en rebutjar la persona les seves capacitats, sembra en el seu cor l'enveja quan veu els que s'esforcen a desenvolupar les seves virtuts; i, per altra part, creix en el seu interior la depressió i el malestar en negar-se a encaixar els límits de la vida.

RUAH: Ser espiritual vol dir:

• Pensar, raonar
• Resar
• Estimar

Pensar: Tots els llibres bíblics posen com a primera condició del ser espiritual la capacitat de pensar, que vol dir actuar com un profeta (aquell que està prop de Déu i dedica la seva existència a sembrar vida promovent la justícia, la confiança, la fe i la misericòrdia) i viure com un savi, responsable en la vida fent créixer les virtuts i moderant els propis límits. El pensament israelita estava marcat per la cultura mesopotàmica i l'egípcia, però va establir unes diferències.

Mesopotàmia era la regió de les lleis. Existia el codi d'Hammurabi que regula els àmbits de l'existència humana. Criden l'atenció en les lleis mesopotàmiques: la crueltat, els excessos en la pena de mort i els càstigs vicaris i la possibilitat que un innocent compleixi la pena del culpable, per ordre del jutge. Per tant, sembla que no hi ha la possibilitat de perdó.

El poble hebreu es va inspirar en la llei mesopotàmica, però va canviar la seva arrel: va minvar la pena de mort, que era un càstig normal en la cultura antiga; va endolcir la crueltat de les penes i va impedir que l'innocent pagués pel culpable i, sobretot, va prohibir els sacrificis humans. Els profetes exigien al poble i als governants que la llei millorés la vida del poble i la de cada persona: el profeta Amós recorda que la plenitud humana passa per la justícia, Osees rememora la misericòrdia i la tendresa i Isaïes destaca la fe com a bàsica per al creixement humà. Egipte era el país dels savis. Per a ells era molt important tenir el do de l'eloqüència per parlar amb Déu. L'obra central de la cultura egípcia és el llibre dels morts. Entre moltes altres coses, habilita la persona a parlar amb Déu perquè el deixi entrar al cel després del judici.

Israel va assimilar la saviesa egípcia aplicant un canvi important: la saviesa ha de fomentar la responsabilitat, no l'habilitat per respondre, és a dir, l'esforç per fer créixer les pròpies virtuts i atemperar les limitacions. La saviesa israelita esdevé l'art de viure en plenitud entre els condicionants de la vida.

Estimar: L'Antic Testament (AT) fa la impressió que estimar és complir els manaments que, en general, indiquen el mal a evitar. Per al poble hebreu, aquests manaments, més que prohibicions, representen la manera que tenen per estar prop de Déu, per ser feliços. Una lectura més atenta revela que estimar no és només evitar el mal, sinó fer el bé. L'Antic Testament no es limita a donar màximes sobre l'amor, sinó que aporta models vivencials de la realitat de l'amor. Les formes més radicals de l'amor són la lluita per la justícia i perdonar.

Resar: La pregària és, en totes les religions, un esdeveniment fonamental. Els hebreus, quan van conquerir Palestina, van prendre alguns elements del culte cananeu, però amb un important canvi de perspectiva. Per a Israel, allò important no és allò que podem fer per demanar ajuda i aconseguir els seus favors, sinó allò que Déu fa per nosaltres. L'oració és l'espai en què es pot percebre allò que Déu fa per cada persona.

Els hebreus li donen el nom de GUG a una persona autènticament humana, és a dir, aquella que experimenta un creixement humà i té relacions autèntiques amb els altres.

Principis de la Bioètica

Quins són els principis de la Bioètica? Explica els principis de la Bioètica.

A la bioètica hi ha quatre principis:

1. No-maleficència. En llatí se deia primum non nocere (abans de res, no fer mal).
2. Beneficència. En llatí bene facere, és a dir, fer el bé.
3. Autonomia. Respectar la capacitat que té cadascú per prendre decisions, sempre que no perjudiqui l’altre o els altres. L’exigència del “consentiment informat” en la pràctica mèdica es basa en aquest principi. El malalt ha d’autoritzar qualsevol tractament que se li aconselli després d’haver-li explicat el diagnòstic de manera clara, el pronòstic i els tractaments alternatius.
4. Justícia. En l’àmbit biomèdic es tracta sobretot de respectar la justícia distributiva, i així els recursos personals i materials que a vegades són limitats s’han de repartir equitativament.

Els principis entren en conflicte a l'hora de prendre decisions en situacions complexes. Els principis són vinculants a no ser que entrin en conflicte amb obligacions expressades en un altre principi moral. En cas de conflicte entre els principis, el subjecte moral ha d'optar per l'alternativa que maximitza el bé en la situació. Els principis de la bioètica constitueixen l'ètica mínima que una societat ha d'acceptar.

Diferència entre ateisme i agnosticisme

Diferència entre ateisme i agnosticisme. Escriu una frase que podries atribuir a cada un d’ells.

Ateisme (del grec a- prefix de negació, i theos, Déu) és la doctrina que nega l'existència de Déu. No és possible demostrar-ne de manera apodíctica l'existència ni la inexistència. Durant l'antiguitat clàssica, l'ateisme no era una actitud intel·lectual freqüent.

Els agnòstics ni afirmen ni neguen l'existència de Déu, perquè els sembla un problema que no es pot solucionar. Accepten únicament allò que la ciència els permet conèixer. Com que la ciència no demostra l’existència d’un Ésser Suprem, els agnòstics no s’atreveixen a afirmar ni a negar l’existència d’una realitat transcendent.

El concepte de Déu tapaforats segons Dietrich Bonhoeffer

Llegeix el text que tens a continuació. Què significa el concepte de Déu tapaforats del que parla Dietrich Bonhoeffer? Creus que encara avui hi ha molta gent que té aquest concepte de Déu? És un concepte encertat des de la fe cristiana?

Com diu Dietrich Bonhoeffer: "Quin gran error utilitzar Déu per tapar els forats de la nostra ignorància. Allà on ens falta l'explicació, col·loquem Déu perquè ens resolgui el buit". El Déu "tapaforats" o "solucionador de conflictes" no és el Déu cristià.

Se'ls culpa d'apel·lar al “déu tapaforats” per explicar aquells enigmes de l'univers que no tenen solució en aquell moment. Davant dels fenòmens que no s'entenen, sempre s'oferiria la mateixa resposta: va ser Déu qui ho va fer així. Per tant, en realitat, se li estaria fent un servei flac a la religió, ja que quan el coneixement científic avança i aquests enigmes es resolen de manera natural, el terreny de Déu retrocediria proporcionalment i va perdent terreny.

Sí, crec que actualment segueixen existint moltes persones que tenen aquest concepte de Déu. Justament fa uns dies vaig haver de fer una redacció de per què la gent ha “creat” Déu i molts companys creien que els humans van crear Déu perquè els humans cometen errors i per no sentir-se malament culpen el Déu o usen Déu per explicar una cosa que no pot demostrar la ciència, per això, creuen que a mesura que vagi avançant la ciència, la gent deixarà de ser tan creient.

Dimensions de la persona segons l’antropologia bíblica

Dimensions de la persona segons l’antropologia bíblica.

L'hebreu comprèn la persona com un "tot compacte", sense parts, però es pot percebre des de tres òptiques: "de front", "de costat" (es pot percebre la respiració) i "per dins", que corresponen a tres dimensions: la persona humana vista de front correspon a BASAR (carn) i té com a característica ser limitada, vista de costat correspon a NEPHESH (respiració) i és ser responsable, i per dins, és RUAJ (Alè) i és ser espiritual.

Afirmacions sobre l’ésser humà segons el Concili Vaticà II

Indica quatre afirmacions sobre l’ésser humà segons el Concili Vaticà II.

Cada ésser humà és insubstituïble, creat a imatge i semblança de Déu amb capacitat de conèixer i estimar el seu creador. La finalitat de l'ésser humà, que transcendeix tot allò terrenal, és participar en la vida de Déu.

El món és bo perquè ha sorgit de les mans de Déu. L'ésser humà és superior a totes les realitats materials, però no les menysprea.

L'ésser humà és un ser social, és un “jo, en relació”. La fraternitat i l'amor als altres és la manifestació i el signe de la seva unió amb Déu.

Significat del text de l’evangeli de Marc: Jesús pujà...

Explica el significat del següent text de l’evangeli de Marc: Jesús pujà...

Jesús, abans de cridar els deixebles, va pujar a la muntanya, lloc de trobada amb Déu (a pregar), en va triar dotze, que és el número que representa el poble d'Israel. Dotze eren també els fills de Jacob, també anomenat Israel, i dotze les tribus d'Israel. Els va cridar per estar amb Ell (compartir la seva intimitat, convertir en habitual la relació amb Ell, per arribar a viure com Ell i a veure el que Ell veu), enviar-los a predicar (comunicar la bona notícia de Jesús, el seguidor de Jesús vol comunicar als altres allò que ha estat bo per a ell) i poder de llevar dimonis (equival a alliberar, llevar les pors, ajudar a superar els complexos, totes aquelles coses que ens paralitzen i no deixen avançar en el camí de l'Amor).

Diferències entre Jesús i els rabins del seu temps

En temps de Jesús hi havia gent que li deia “rabí”. Quines diferències hi havia entre Jesús i els rabins del seu temps?

Amb la paraula seguiment, els jueus feien referència a la pràctica dels estudiants que anaven darrere el rabí (mestre de la llei), des d'una distància respectuosa. Per tant, "seguir el mestre" i "ser deixeble" són conceptes sinònims.

A Jesús, els seus seguidors li deien "rabí", però tot i que quan els mestres de la llei l'increpaven argumentava tant i més que ells, sembla que no havia rebut la seva formació. Deien: "Com pot saber tant aquest si no l'ha instruït ningú?"

A diferència dels mestres de la Llei, que els seus deixebles triaven seguir-lo, en el cas de Jesús era Ell qui convidava.

Altres diferències significatives entre Jesús i els mestres de la Llei:

• A les escoles rabíniques mai no s'hi admetien dones. En canvi, Jesús va tenir dones deixebles. En el passatge de Marta i Maria veiem que Maria es va seure als peus del Senyor i l'escoltava. Aquesta era la postura característica dels deixebles dels rabins: També Pau va ser "instruït als peus de Gamaliel". L'evangeli de Marc presenta les dones com a exemples de deixeble: la sogra de Pere, la filla d'una dona sirofenícia, la viuda pobra, la dona que ungeix Jesús a Betània, Maria Magdalena...)
• El tracte de Jesús amb els pecadors: En la societat del temps de Jesús, les dones eren considerades de segona categoria i les que exercien la prostitució o els publicans (cobradors d'impostos) eren marginats per la seva professió. Jesús sempre els va tractar amb respecte i tendresa. Es relacionava amb ells, cosa inimaginable en un rabí. Per això era molt criticat pels fariseus.

Reflexió sobre la frase “La ciència sense consciència no du sinó a la ruïna de l’home”

Comenta la frase “La ciència sense consciència no du sinó a la ruïna de l’home”.

Gràcies a l'avenç científic, s'han produït coses meravelloses, com l’avió que ha escurçat les distàncies al món, la cura de greus malalties, l'increment de la productivitat econòmica o l'augment progressiu de l'esperança de vida, que cada vegada és més llarga. Però aquest avenç científic ha d'anar acompanyat del desenvolupament d'una consciència ètica humana, solidària i racional. I és que aquesta ciència sense una consciència pot produir meravelles, però també es pot convertir en una font de sofriments. Per això, encara que la ciència i la tècnica contribueixen al progrés de la humanitat, hi ha d’haver uns acords ètics per evitar abusos, especialment damunt els col·lectius més desfavorits, per no conduir a la ruïna de la humanitat.

Definicions: secularització, agnosticisme, ateisme i indiferència religiosa

Defineix: secularització, agnosticisme, ateisme i indiferència religiosa.

La secularització és el terme amb què es designa la reestructuració social i religiosa que han viscut les societats tradicionalment cristianes. La secularització és el procés pel qual alguns sectors de la societat i la cultura són allunyats de la dominació de les institucions i símbols religiosos. En una societat secularitzada, la religió perd rellevància pública, motiu pel qual la perspectiva religiosa o la influència social de la institució eclesiàstica es redueix, intencionadament, a l'àmbit privat de la pràctica religiosa. De vegades, amb afany d'inhabilitar la seva aportació a la reflexió política o social, es presenta l'Església com una institució nefasta en la història i en el present del nostre món, que reprimeix la llibertat i només cerca el poder.

Els agnòstics ni afirmen ni neguen l'existència de Déu, perquè els sembla un problema que no es pot solucionar. Accepten únicament allò que la ciència els permet conèixer. Com que la ciència no demostra l’existència d’un Ésser Suprem, els agnòstics no s’atreveixen a afirmar ni a negar l’existència d’una realitat transcendent.

L'ateisme (del grec a- prefix de negació, i theos, Déu) és la doctrina que nega l'existència de Déu. No és possible demostrar-ne de manera apodíctica l'existència ni la inexistència. Durant l'antiguitat clàssica, l'ateisme no era una actitud intel·lectual freqüent.

La indiferència religiosa és la no recerca de sentit. L'actitud d'indiferència religiosa és molt distinta de l'agnosticisme clàssic. Ja no es tracta d'instal·lar-se en la finitud, sinó d'instal·lar-se de forma passiva, còmoda i desarrelada en la vida de la nostra societat consumista. És una tendència molt complexa, caracteritzada, des del punt de vista subjectiu, per l'absència d'inquietud religiosa i, objectivament, per l'afirmació de la irrellevància de Déu i de la dimensió religiosa en el plànol axiològic: encara que Déu existís, no seria un valor per a l'individu indiferent. L'indiferent es troba perdut en la superfície de la realitat. La dinàmica de la seva dimensió religiosa està bloquejada, cegada. Viu en la despreocupació davant allò religiós.

Categories de l’amor vertader, segons Erich Fromm

Categories de l’amor vertader, segons Erich Fromm.

Expressat en categories, segons Eric Fromm, l'amor té aquestes característiques:

• Coneixement de l'altre. Deien els antics que no s'estima res que sigui desconegut. Tot allò que ajudi al coneixement són passos per arribar a l'amor. A més, tan sols l'amor és condició de coneixement vertader.
• Respecte per l'altre en la seva diferència, és a dir, deixar a l'altre ser ell mateix.
• Llibertat que neix de les pròpies conviccions i que es fa esforç perquè l'altre sigui fidel a les seves opcions.
• Preocupació pel benestar de l'altre, interès per la seva felicitat, esforç perquè la qualitat de vida augmenti i així esdevingui persona amb major facilitat.

Cada una de les accions que neixen d'aquestes actituds duen a una manera concreta d'estimar.

Diferència entre fe i creences

Diferència entre fe i creences.

Creença: és l'adhesió a un conjunt de principis, de valors i d'idees que la persona accepta com a expressió de la veritat en la seva vida. Pertany al terreny del coneixement.

Fe: és adhesió personal a algú en qui confiem per la seva manera de ser o de comportar-se. Pertany al terreny de la relació personal. El contingut del seguiment l'hem explicat al capítol anterior amb la crida de Jesús als apòstols.

El que més s'assembla a la fe és la confiança. Creure és fiar-se, obrir el cor. La fe és una qüestió de persones adultes. Perquè hi pugui haver comunicació, hi ha d'haver obertura. Hi pot haver creences sense fe, però no fe sense creences.

Significat de la paraula “desert” en la Bíblia

Què vol dir la paraula “desert” en la Bíblia?

En la Bíblia, el desert apareix com l'espai privilegiat per a la trobada amb Déu. Recordem el pas pel desert del poble hebreu fins a arribar a la Terra Promesa, en aquesta travessia Déu fa la seva Aliança, "Jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu poble", o els 40 dies que va passar Jesús al desert meditant abans d'enfrontar-se a la seva vida pública. És bastant comprensible la raó: el desert és el lloc on res exterior et distreu els sentits, és més fàcil concentrar-se, escoltar les senyals de Déu.

Importància del silenci per al creixement en humanitat

Per què i per a què és important el silenci en referència al creixement en humanitat de la persona?

El silenci és necessari per descobrir què ens vol dir Déu, també per viure amb autenticitat. Del silenci exterior i interior brollen les accions fecundes i humanitzadores. Les persones autèntiques són aquelles que han assolit un equilibri fecund entre la interiorització i l'acció. El silenci permet entrar en la interioritat, no es tracta de refugiar-se en la privacitat. No és una teràpia. No és una fuita de la realitat, sinó una peregrinació a les fonts més profundes on es coneix el propi obrar lliure i responsable i on es dona l'obertura a l'altre. És anar a les fonts del propi coneixement i acció, llibertat i responsabilitat.

Vies d’accés a Déu

Indica tres de les vies d’accés a Déu que hem estudiat en aquest tema.

1. Els desitjos il·limitats del cor humà que res ni ningú no pot omplir feien exclamar sant Agustí: "Ens vas fer per a tu, Senyor, i el nostre cor estarà inquiet fins que descansi en tu" (Confessions).
2. La recerca de sentit ha duit moltes persones a Déu perquè, com deia Theodor W. Adorno a Dialèctica negativa, "el pensament que no es decapita desemboca en transcendència". Malauradament, avui sovint el pensament és decapitat.
3. Les experiències de plenitud: la creació artística, la felicitat dels enamorats, l'experiència de ser mare o pare per primera vegada, etc., han suscitat en moltes persones un sentiment d'admiració, d'agraïment de sentir-se estimats, de meravellar-se, que els duen a Déu.

Icona famosa que representa el Déu cristià

El Déu cristià està representat en una icona molt famosa. Saps quin és nom d’aquesta obra i el seu autor?

Andrei Rüblev, Icona de la Trinitat

Profeta al qual se li manifesta Déu en un ventijol suau

A quin profeta se li manifesta Déu en un ventijol suau?

1 Re 19,11-13

Lloc adient per la trobada amb Déu segons la Bíblia

Quin és un dels llocs molt adient per la trobada amb Déu segons la Bíblia?

Desert. A Déu només el podem trobar en Ell mateix. No es requereixen llocs especials geogràfics,... es requereixen actituds, disposicions, voluntat: silenci i capacitat d'escoltar. A Déu el podem trobar en qualsevol lloc.

Omplir els buits amb la paraula adient

Omple els buits amb la paraula adient: quotidianitat, trobada, persona, naturalesa

L'experiència de Déu té lloc en la trobada de l'ésser humà amb ell mateix, amb els altres, amb la naturalesa. Déu no es dóna a conèixer de manera espectacular, ni només a un col·lectiu reduït. És Déu qui surt a trobar la persona, en qualsevol moment i en circumstàncies ben diverses. És sempre nou. Però s'ha d'estar disposat a reconèixer-lo en la quotidianitat.

Com es revela Déu?

Què vol dir que Déu es revela? Com ho fa?

Un Déu que es revela, és a dir, es dona a conèixer a través de:

La Sagrada Escriptura: Els cristians creiem que Déu s’ha revelat a través de la Bíblia i, d’una manera especial i definitiva, en la persona de Jesús de Natzaret. Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare (Jn 14,9). Per tant avui, al segle XXI, els cristians creiem no pas en un Déu que està amagat en la