Art Grec: Ordres Arquitectònics, Escultura i el Colosseu

Ordres Arquitectònics Grecs

L'ordre dòric, el més robust, s'utilitzava en exteriors, especialment en temples dedicats a déus masculins. Els estils jònic i corinti s'empraven en interiors o en exteriors de temples dedicats a divinitats femenines.

Dòric

La columna s'aixeca sobre un estilòbat sense base. El fust té setze o vint estries que es tallen en arestes agudes. Aquest acaba sobre un collarí sobre el qual hi ha un capitell format per l'equí i l'àbac. L'entaulament està format per un arquitrau llis i un fris on s'alternen els tríglifs i les mètopes. Exemple: Partenó.

La columna consta de base, fust i capitell. Sobre les columnes s'assenta l'entaulament, que consta d'arquitrau, fris i cornisa. Sobre les façanes principals, formats per la teulada a dues aigües, estan els timpans o frontó. De vegades el temple s'assenta sobre una plataforma amb grades, krepidoma, per elevar-lo sobre el terreny.

Jònic

És més esvelt que el dòric. La columna té base i el fust es remata en un capitell format per dues volutes. L'arquitrau no és llis, està dividit en tres platabandes i el fris no està dividit en mètopes i tríglifs, sinó que és una zona on es desenvolupa lliurement la decoració escultòrica. Exemple: Erecteó.

Corinti

Representa la decoració i la vistositat. Encara és més estilitzat que el jònic. La principal diferència és en el capitell, que llueix una decoració vegetal amb fulles d'acant. Exemple: temple de Zeus Olímpic a Atenes.

Les façanes transversals a l'eix de l'edifici presenten un frontó triangular que defineix un espai decorat per relleus i escultures. Els temples grecs es caracteritzen per la seva estructura simple: una única sala a la qual s'accedia per un pòrtic. La sala que albergava l'estàtua del déu es deia naos. El pòrtic es deia pronaos. Per simetria, afegien un pòrtic posterior (opistodòm). Rodejaven el nucli del temple amb una columnata anomenada peristil. Segons el nombre de columnes a la façana, els temples podien ser tetràstils (quatre), hexàstils (sis), octàstils (vuit). Si tenien pòrtic al davant i al darrere s'anomenaven amfipròstils, i si tot el perímetre estava envoltat de columnes es deia perípter i dípter si ho estava per una doble fila de columnes.

Escultura Grega

Períodes de l'Escultura Grega

Arcaic (7-6 aC)

Escultura caracteritzada per representar kuros i cores. Influència dels models orientals egipcis: rigidesa i frontalitat. Tot i que no busquen la semblança, ja que es tracta de retrats ideals, l'escultura arcaica mostra una evolució cap al naturalisme, una de les característiques essencials de l'estatuària clàssica dels segles V i IV aC.

Clàssic (5-4 aC)

Policlet, Miró, Fídies. Preocupació per reproduir l'anatomia humana amb proporcions equilibrades i assolir l'ideal de bellesa humana. Arrodonien la musculatura i representaven postures més naturals, com el contrapposto, que defineix la postura més natural i equilibrada d'una figura en repòs, o la corba praxiteliana, una lleugera corba en forma de "S" invertida. Es van perdre la rigidesa i la frontalitat i es van adquirir canons de proporció matemàtica entre el cap i la resta del cos. Al segle IV aC es configura el període postclàssic. Les possibilitats de representació de l'home ideal s'esgotaven i els artistes Pràxíteles, Escopes i Lisip van mostrar preocupació per reflectir sentiments i emocions a través del rostre.

Hel·lenístic (4-1 aC)

Es va sintetitzar tot el recorregut anterior i va acabar amb composicions dinàmiques trencant amb els canons de serenitat i equilibri clàssics. Aviat apareixen noves formes caracteritzades per la tensió i el moviment. Rostres amb gran expressivitat, mostrant sentiments com passió i sofriment. Va sorgir el retrat i l'anècdota, dues temàtiques en què l'idealisme deixa pas al gust pel realisme.

El Discòbol de Miró

Context històric: 460 aC per Miró (actiu entre 480-440 aC). És una de les escultures clàssiques més conegudes de la història de Grècia. Va ser una obra de l’època de més esplendor de Grècia i de domini total sobre els perses. Atenes es va consolidar com a líder de les altres polis en aquell temps, va marcar les línies principals de l’art en aquells moments. El nom de Discòbol vol dir llançador de discs, un dels esports més tradicionals de l'antiga Grècia.

Estil: classicisme inicial, així que encara mostra elements arcaics: hieratisme, tractament homogeni dels cabells, somriure. Tot i això, introdueix un moviment més àgil i dinàmic que l'escultura clàssica. Representa un gran avenç en l'estudi del moviment, la integració de la figura en l'espai i la tensió muscular. L'atleta representa el moment en què està a punt de llançar el disc. Inclinat cap endavant, tira el braç enrere per poder-lo llançar amb més força.

Característiques formals: Al Museo Nazionale de Roma, és una còpia feta de marbre, l'original feta de bronze. Trenca els principis bàsics de frontalitat i rigidesa de l'escultura arcaica i mostra l'interès de l'artista per mostrar el moviment. Vist de perfil, el cos descriu una "S" que forma la figura de dalt a baix, i que es combina amb l'arc que descriuen els braços estesos. S'aprecia l'habilitat de Miró per equilibrar la composició fent que el braç que manté el disc faci de contrapès amb la cama en la qual es recolza l'altre braç. L'ordenació de les línies en moviment es coneix com a rhytmos. En quant al treball anatòmic de l'escultor, que marca tots els músculs en tensió per l'exercici atlètic, aquesta expressivitat no es reflecteix al cap.

Funció: imatge d'un jove atleta que va morir en uns jocs dedicats a Apol·lo, representat en el moment de màxima concentració abans de llançar el disc. La funció d'aquesta obra és mostrar la gran importància dels jocs atlètics i ser exposada en públic per justificar-la. Miró es va inspirar en els vasos de ceràmica pintats i les estàtues petites de bronze. Aquesta obra va permetre que Miró fes un estudi del moviment escultòric molt important.

El Colosseu Romà

Context Històric

La construcció va començar l'any 72 dC i no es va acabar completament fins l'any 82. Quan Vespasià va morir el 79 dC, el Colosseu s'havia completat fins al tercer pis. El nivell superior es va acabar i l'edifici va ser inaugurat pel seu fill Titus el 79 dC. Acabades les obres, el Colosseu es va convertir en l'amfiteatre més gran que s'havia construït mai a l'antiguitat. A diferència d'altres amfiteatres, que estan construïts als afores de la ciutat, aquest es va construir al cor de la ciutat de Roma. Tenia caràcter públic i s'hi oferien espectacles gratuïts de lluites i batalles navals. Durant gairebé 500 anys, al seu interior s'hi van celebrar nombrosos jocs, fins i tot després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476 dC.

Anàlisi Formal

La façana està articulada en quatre nivells aixecats sobre un estilòbat o podi, que no es corresponen amb els pisos interiors. Els tres primers nivells estan formats per una successió de 80 arcs de mig punt, acompanyats per columnes adossades que suporten un entaulament purament decoratiu. El quart nivell, o àtic, està format per un mur de pilastres adossades i petites finestres rectangulars. De baix a dalt se superposen aquests ordres: al primer pis, una variant d'estil dòric toscà que reflecteix robustesa i virilitat; el segon és d'ordre dòric jònic i es compon de base, fust més esvelt que el dòric i un capitell de volutes; el tercer pis és d'ordre compost, amb el capitell de fulles d'acant; i finalment, el quart presenta un àtic massís decorat amb escenes d'estil corinti. Aquesta combinació d'estructura romana amb figures gregues va exercir una influència enorme sobre els arquitectes posteriors. La modalitat nova que registra el Colosseu es basa en el treball arquitectònic dels arcs. En realitat, els romans van ampliar l'ús d'aquesta invenció que va intervenir molt poc en les construccions gregues, tot i que va poder ser coneguda per arquitectes grecs, ja que va ser característic dels romans prendre de l'arquitectura grega el que més els agradava i aplicar-ho a les seves pròpies necessitats, com és el cas de l'arc, que més endavant van construir grans temples.

La planta el·líptica defineix l'espai de manera concèntrica. Al centre hi ha l'arena, on tenia lloc l'espectacle, i al voltant hi ha la cavea, el lloc on se situaven les graderies en les quals s'asseien els 50.000 espectadors. L'accés al recinte es feia a través dels arcs del pis inferior. A partir d'aquí, una complexa organització de galeries anulars i radials coronades per voltes de canó i d'aresta permetien la circulació per tot el recinte.

Funció

Va ser un regal de l'emperador Vespasià al poble. Tenia caràcter públic i era un edifici civil on s'oferien espectacles gratuïts de lluita entre gladiadors i feres salvatges, s'escenificaven batalles mitològiques i es feien simulacres de batalles navals. Eren espectacles diürns a l'aire lliure. Cada espectador ocupava l'espai segons la seva categoria dins de la societat romana. Els seients inferiors eren per a l'emperador i els senadors. Els pitjors llocs estaven reservats per als esclaus, els estrangers i les dones. Els 80 accessos que posseeix la graderia a la planta baixa donaven pas al públic als diversos sectors i garantien una gran rapidesa en l'allotjament i la sortida dels espectadors. El Colosseu simbolitza i glorifica l'emperador Vespasià. Va ser creat per donar una imatge benefactora i amb una clara intenció propagandística. Com a amfiteatre, tenia la funció d'albergar espectacles de caràcter més popular (lluites amb homes i feres). Els recoberts eren d'un velament per protegir els espectadors del sol. Es va inaugurar sota el regnat de Titus i el nom de Colosseu fa referència al fet que es va construir a prop d'una estàtua colossal de Neró. El Colosseu és probablement l'edifici més gran de l'antiguitat. Actualment es conserva sense la meitat de la façana. Encara que avui està molt lligat a l'Església Catòlica Romana, degut als màrtirs que hi van morir.