Atena i Odisseu: diàleg diví

Atena

ATENA: Fill de Laertes, sempre caçant, mirant de posar a prova als enemics! I ara et veig a prop/al costat de les tendes marineres d’Àiax, allí te l’exèrcit en darrera posició, fa temps que segueixes el seu rastre i mesures l’empremta encara fresca d’ell, per veure si està dins o no està dins. Tu vas bé com si et guiés el bon nas d’una gossa de Lacònia. Resulta doncs que l’home aquest està dins ara mateix, (li) goteja/ gotejant (-li) el front de suor i les mans d’haver matat algú amb l’espasa. (10) I ja no cal que tu espiïs darrera la porta, sinó dir-me perquè t’has pres aquesta molèstia per tal que aprenguis de mi que sóc coneixedora.

Odisseu

ODISSEU: Ah veu d’Atena, la divinitat que més estimo (15), com és de fàcil d’entendre la teva veu encara que siguis invisible i l’atrapo a la meva ment com si fos el so d’una trompeta tirrena de bronze! També ara ho has comprès bé: contra un enemic faig anar en cercle els meus passos, contra Àiax, l’home de l’escut (20). És a ell, i no a cap altre, que segueixo la pista fa estona. Aquesta nit ha succeït contra nosaltres un fet increïble – si tanmateix ho ha fet ell. Perquè no sabem res del cert, sinó que anem perduts, i jo voluntàriament m’he junyit a aquest assumpte (25). Acabem de descobrir que tot el botí ha estat destruït i degollat per una mà d’home juntament amb els propis vigilants del ramat. La culpa tothom l’atribueix a ell (30). I a mi un guardià em va mostrar i em va anunciar que l’havia vist sol saltant als camps amb l’espasa acabada de banyar. Tot seguit, jo em llenço cap a les petjades, i rebo indicis d’algunes coses i trasbals d’unes altres, però no puc saber d’on vénen. Has vingut en bon moment, sempre en el passat i en els dies que han de venir, doncs, jo sóc guiat per la teva mà. (35)

Atena

ATENA: Ho sé, Odisseu, i d’antany que he baixat, valenta com a protectora en el camí de la teva cacera.

Odisseu

ODISSEU: Aleshores digues-me, estimada patrona, si m’esforço adequadament. ATENA: Sàpigues que aquestes coses són pròpies d’aquest home.

Odisseu

ODISSEU: I per quin motiu ha llançat la mà tan insensatament? (40)ATENA: Aclaparat per la ràbia de les armes d’Aquil·les. ODISSEU: Per què aleshores ha marxat contra el bestiar?ATENA: Creient que es tenyia les mans amb la vostra sang. ODISSEU: Llavors la seva maledicció anava contra els argius?ATENA: I l’hauria dut a terme, si jo me n’hagués desentès. (45)ODISSEU: Quina audàcia és aquesta i d’on li ve tanta gosadia?ATENA: De nit, sol, com un traïdor, s’ha llançat contra vosaltres. ODISSEU: I era al voltant, va arribar fins la seva meta?ATENA: Ja era a les dues portes generals (del campament)... ODISSEU: I com ha aturat allí la mà valerosa de sang? (50)ATENA: Sóc jo que, llançant sobre els seus ulls unes idees pesant l’he allunyat de la irremeiable alegria i l’he girat contra els ramats, contra les bèsties encara no repartides del botí, barrejades, que guarden els vostres bovers. (55) Se’ls llança damunt i va tallar una mort de molts animals banyuts, trencant espinades en cercle. I ara es pensa que té els dos Atrides, que els mata amb la seva pròpia mà, ara es pensa que ataca un altre dels generals. Era jo que l’excitava en malalties de deliri, jo que l’empenyia cap a una xarxa fatal. (60) Llavors, quan ha redreçat el tos d’aquella matança, lliga amb cordes els bous que encara són vius, i ramats sencers d’ovelles, i els porta al seu estatge, com si fossin homes, no com una presa de bones banyes; (65) i allí els tortura lligats. Et mostraré també aquesta malaltia folla per tal que l’expliquis a tots els argius. Anima’t, queda’t, i no prenguis aquest home com un perill; jo allunyaré de tu els raigs dels seus ulls per tal/perquè no et vegi la cara (70).