Atenció al public. Principals usuaris/demandes

És cultura tot allò que l’home és i fa i que no pot explicar-se per la simple herència biològica. És justament tot allò que fa que els éssers humans siguin uns animals diferents. Podríem definir cultura com “el conjunt complex que inclou el coneixement, les creences, l’art, la moral, la llei, el costum i totes les altres capacitats i hàbits adquirits per l’ésser humà com a membre d’una societat”.

a. L’element conductual. Està constituït per la moral, la llei i la costum i es materialitza a través de valors, normes i actituds. L’ésser humà coneix les regles del joc i sap quina conducta és considerada bona o dolenta i quines seran lloades o castigades. b. L’element cognitiu. El componen el coneixement i les creences. Els dos aspectes fan referència a les diferents maneres com els grups humans representen el món. El primer inclou coneixements imprecisos com el saber comú, i altres precisos com la ciència. Les creences no són coneixements objectius sinó actes de fe en relació al món i la vida. c. L’element material. Fa referència a tots aquells objectes que la societat humana ha produït. Això inclouria edificis, obres d’art, vestits, productes d’alimentació, etc.. Incorpora elements afectius, en el sentit que proposa allò que és agradable o desagradable. Per
exemple menjar carn de gos o de conill és acceptable en determinades cultures però no en altres. 2. En segon lloc, quan parlem de cultura, ens referim a la cultura humana resultat de la interacció dels diferents membres d’uns grups socials, i que per tant, no prové de la seva herència biològica. Si que podríem parlar, però, d’herència cultural, ja que molts d’aquests elements es poden transmetre de generació en generació.

 Característiques . A. Tenen una configuració. Vol dir que està integrada per diversos elements, això permet diferenciar unes cultures d’altres.
b. Són apreses. Tot i que tinguin el seu origen en necessitats biològiques. Això indicaria per exemple les diferents formes de menjar.
c. És sempre compartida. No és pròpia d’un individu, sinó d’un conjunt més o menys ampli de persones.
d. És abstracta. En el sentit de que és un concepte que va més enllà dels objectes produïts per una determinada cultura.
e. És un concepte atribuïble a la societat global o a parts de la societat; en aquest segon cas es parla de subcultures.

La pluralitat cultural. Cal constatar la multiplicitat o diversitat cultural, és a dir, tots reconeixem cultures diferents. Però totes les cultures tenen uns elements comuns. Per exemple les gradacions i funcions per edat, l’embelliment corporal, el menjar, la dansa, els ritus funeraris,..... El que identifica les diferents cultures és la concreció moltes vegades contradictores en que es porten a terme aquests elements.

Relativismecultural: Una característica cultural no és bona ni dolenta, depèn del punt de vista cultural. Per exemple fins fa pocs anys a la nostra societat l’embaràs abans del matrimoni era mal vist, en canvi els habitans
de les filipines consideren que una dona té més possibilitats de casar-se si ha demostrat la seva fertilitat. Potser no comprenem els comportaments d’altres grups culturals perquè no estem submergits en el seu model, i nomé els entendríem si ens poséssim en el seu lloc. Per tant, els trets culturals s’han d’analitzar dintre del seu Març cultural, això s’anomena relativisme cultural.

Socialització: Els models culturals no estan inscrits en els òrgans biològics de l’ésser humà, no es transmeten hereditàriament. Cada generació ha d’aprendre els models de la societat on haurà de viure. Aquest procés se’n diu socialització. En aquest procés l’ésser humà aprèn, interioritza i integra en la seva personalitat la cultura de l’entorn social on ha de viure. La cultura s’aprèn a través de la imitació d’actes estimulats pels agents socials ( família, escola, empresa, etc.), aprenentatge que es reforça pels premis i càstigs associats a determinats comportaments. La cultura s’interioritza a través de la mirada i del judici de les altres persones i la imitació de comportaments valorats positivament.

1. La estrategia de la distracción: consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants.

2. Crear problemas y después ofrecer soluciones: Per exemple: deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat.

3. La estrategia de la gradualidad: Per fer que s'accepti una mesura inacceptable, només cal aplicar-la gradualment.

4. La estrategia de diferir: És més fàcil acceptar un futur sacrifici que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç no és emprat immediatament.

5. Dirigirse al público como criaturas de poca edad: La majoria de la publicitat adreçada al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantils.

6. Utilizar el aspecto emocional mucho más que la reflexión: Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit a l'anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus.

7. Mantener al público en la ignorancia y la mediocridad: Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i esclavatge.