Bilingüisme i Normalització Lingüística

El bilingüisme

Parlem de multilingüisme o plurilingüisme quan ens referim a l'ús de dos o més idiomes per part d'un individu o d'una comunitat, o a la comunicació entre parlants de diferents idiomes. L'expressió mínima del multilingüisme és el bilingüisme, terme que designa casos molt diferents:

• Bilingüisme individual: és l'ús de dues llengües per part d'una mateixa persona. Hi ha bilingüisme simètric quan es parlen totes dues llengües igualment, el cas contrari és el del bilingüisme asimètric; hi ha bilingüisme instrumental en els casos en què algú aprèn una segona llengua per raons pràctiques; es parla de bilingüisme passiu quan un entén l'altre idioma, però no el parla o no el vol parlar, el cas contrari és el del bilingüisme actiu; etc.
• Bilingüisme territorial: és aquell que es dóna quan hi ha dues comunitats lingüístiques en un espai geogràfic delimitat en dues zones segons l'idioma. La Constitució de cadascun d'aquests estats reconeix dues llengües estatals i declara l'oficialitat única de cadascuna en els respectius territoris. Es tracta de dues zones oficialment monolingües dins un mateix Estat.
• Bilingüisme social: consisteix en la utilització en un mateix territori de dues llengües, l'una autòctona i l'altra sobrevinguda. Segons l'extensió de la llengua forana en la comunitat receptora, el bilingüisme és generalitzat o bé limitat. En el primer cas, hi ha cooficialitat lingüística; en el segon cas, una de les llengües no és oficial.

El domini idèntic de dues llengües és un fet individual, rarament col·lectiu. En una societat no s'han observat casos de bilingüisme generalitzat estable i neutre, sinó que s'estableix una jerarquia entre les llengües de manera que, a la llarga, esdevé una situació conflictiva i inestable, i es resol a favor de la llengua dominant.

El bilingüisme social oculta un conflicte lingüístic, acaba comportant l'ús desequilibrat de les llengües; una de les dues llengües avança en detriment de l'altra (diglòssia). Es distingeixen dues llengües, una es fa servir en els contextos formals i de prestigi, mentre que l'altra s'empra en els contextos informals, col·loquials i familiars.

La normalització lingüística

La substitució lingüística comença per la bilingüització dels parlants de la llengua originària d'un territori, ara subordinada per una nova llengua i que acaba amb el monolingüisme d'aquesta segona llengua i l'extinció de la llengua originària.

L'estabilitat d'una llengua només s'assegura a través de la seva normalització, engegant un procés social de recuperació de la llengua en recessió, procés que la faci esdevenir novament un vehicle d'ús normal en la seva comunitat.