Bilingüisme territorial i social

Bilingüisme territorial

Es produeix quan un territori administratiu (país) es troba dividit en àrees lingüísticament definides. És un sistema de planificació lingüística propi dels estats federals. En aquests cada zona geogràfica té per oficial i de forma exclusiva la llengua pròpia del territori. Bèlgica n'és un exemple: a la regió de Flandes (nord) parlen flamenc, única llengua oficial, i a la regió de Valònia (sud), l'única oficial és el francès. La capital, Brussel·les, és bilingüe. La disciplina que l'estudia és la geografia lingüística.

Bilingüisme social

Es produeix quan en un territori conviuen diverses comunitats lingüístiques i una d'elles, la dels parlants de L1 (llengua pròpia del territori), es veu obligada per necessitat a dominar L2 (llengua imposada). És el cas dels catalanoparlants, que són bilingües perquè dominen L1 (català) i L2 (castellà). La imposició de L2 és fruit de tot un procés històric de substitució lingüística; el bilingüisme és, doncs, un procés dinàmic. El bilingüisme social és unilateral, això és, els parlants de L1 són bilingües per necessitat i per llei, mentre que els de L2 poden ser bilingües voluntàriament i sovint són monolingües. Això implica una situació de minorització lingüística de L1 i un conflicte lingüístic. Aquest conflicte pot acabar en substitució lingüística o normalització lingüística. La disciplina que l'estudia és la sociolingüística.

Substitució lingüística

S'anomena així al procés mitjançant el qual una llengua dominant adquireix àmbits d'ús en detriment d'una llengua pròpia d'un territori que en va perdent. La substitució s'acompleix quan els parlants abandonen la llengua pròpia i assimilen la dominant. També rep el nom de glotofàgia. Aquest llarg procés passa per tres etapes:

1. Monolingüisme en L1: un territori funciona únicament i exclusivament en una llengua, la pròpia.
2. Bilingüització dels parlants de L1 en L2: per causes econòmiques, militars o culturals al territori arriba una llengua nova (L2), que, en un principi, és minoritària, però esdevé la llengua de l'administració, de la justícia i de la cultura perquè és la dels governants. Els àmbits formals són els primers on entra la llengua imposada. L'aristocràcia, per estar vinculada al poder, és la primera classe que es bilingüitza i acaba atraient la burgesia i els intel·lectuals (la nova llengua permet l'ascens social). Les classes socials altes són, així, les primeres a adoptar la L2. Igualment, en tot procés de bilingüització es compleixen unes altres constants: primer es bilingüitzen els joves i després, els vells; primer, els homes i després les dones i finalment l'àmbit urbà és on s'introdueix inicialment la L2 i posteriorment ho fa a l'àmbit rural. Arriba un moment que L1 és fins i tot prohibida i L2 esdevé l'única oficial.
3. Monolingüisme en L2: Quan l'escolarització en L2 esdevé massiva, aquesta llengua guanya parlants i augmenta el seu prestigi, alhora que es generen prejudicis envers la L1. Llavors la L2 penetra en els àmbits col·loquials i es converteix en l'única imprescindible. Quan passa això, i si els parlants i els polítics no reaccionen, el procés és irreversible: la L1 desapareix.

Normalització lingüística

És el procés sociocultural mitjançant el qual una L1, que es trobava en una situació de minorització lingüística, recupera tots els àmbits d'ús d'una forma exclusiva. El procés es desenvolupa en tres etapes:

1. Monolingüisme en L1
2. Bilingüització dels parlants de L1 en L2
3. Monolingüisme en L1

Per assolir la normalització és necessari:

• Una política lingüística adequada que mantengui l'oficialitat de la L1 i en promogui l'ús.
• L'actitud dels parlants: han d'evitar els prejudicis i la deslleialtat i adoptar una actitud de consciència lingüística (ús i defensa de la llengua pròpia).
• El suport dels immigrants: les persones nouvingudes no han de veure en l'adopció de la nova llengua un atac als seus drets lingüístics, ja que assimilar-la significa integrar-se al territori d'acollida.

En el procés de normalització, cal considerar quatre aspectes:

1. Normativització: és el pas previ a la normalització. Consisteix en l'elaboració d'unes normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques, vàlides per als usos formals de la llengua.
2. Estandardització: És la promoció d'una varietat d'una llengua com a norma supradialectal per a tota la comunitat lingüística.