Conceptes clau de l'ètica de Kant

Accions morals segons Kant

Actuar conforme al deure: acció moral que s'ajusta a la llei moral (la persona fa el que s'ha de fer), però només amb vista a la consecució d'un fi.

Actuar de manera contrària al deure: acció moral que és oposada al que dicta la llei moral (la persona no fa el que s'hauria de fer).

Actuar per deure: acció moral consistent a obrar de bona voluntat. És a dir, actuar pel simple seguiment de la llei moral i no per la satisfacció que el seu compliment ens pugui proporcionar.

Bona voluntat

Bona voluntat: manera com hem d'actuar si volem guiar-nos per normes que siguin universalment vàlides. La bondat d'una acció no s'ha de buscar en si mateixa (en el seu contingut) sinó en la voluntat amb la qual s'ha format.

Aplicació de les normes morals

Categòrica: manera d'aplicar les normes morals sense deixar-se condicionar per les circumstàncies o conseqüències que es puguin produir.

Déu com a postulat

Déu: idea d'un ésser en el qual hi ha un acord perfecte entre virtut i felicitat. Com a postulat de la raó pràctica, ens dona esperances de poder assolir la meta d'una plena identificació entre la voluntat i la llei moral; només en aquest punt la felicitat seria plena.

Tipus d'ètica

Ètica a posteriori

Ètica a posteriori: és la teoria ètica en la qual s'estableix, a partir de l'experiència, un fi o bé suprem que és el que hauria de guiar la nostra acció moral.

Ètica a priori

Ètica a priori: teoria ètica que estableix les seves normes morals sense recórrer a l'experiència, per tal de garantir que aquestes siguin universals.

Ètica autònoma

Ètica autònoma: teoria ètica que proposa unes normes per guiar l'acció moral, derivades de la pròpia raó de la persona que actua i que no estan determinades per objectes o fins exteriors.

Ètica deontològica

Ètica deontològica: teoria ètica que sosté que, perquè una acció tingui valor, no n'hi ha prou d'actuar conforme al deure, sinó que s'ha d'actuar per deure.

Ètica formal

Ètica formal: teoria ètica que no ens indica què hem de fer (contingut), sinó com hem d'actuar (forma). Això significa que el que fem no és tan important com la manera com ho fem; és a dir, la clau principal és la intenció.

Ètica heterònoma

Ètica heterònoma: teoria ètica que proposa unes normes per guiar l'acció moral que estan determinades per objectes o fins exteriors.

Ètica material

Ètica material: teoria ètica que té un contingut, és a dir, les seves normes morals ens indiquen què hem de fer per tal d'aconseguir el que es considera que és el bé suprem per a l'ésser humà.

Ètica teleològica

Ètica teleològica: teoria ètica que condiciona l'acció moral a la persecució d'un determinat bé o fi últim, que és el que es considera que és el bé suprem per a l'ésser humà. Així, les accions són bones o dolentes en la mesura que ens permeten assolir-lo. Per exemple, en Aristòtil és bo tot el que proporciona felicitat, i en Epicur, tot el que dona plaer.

Immortalitat com a postulat

Immortalitat: postulat de la raó pràctica que fa possible pensar en un progrés de perfeccionament indefinit de la nostra virtut.

Imperatiu categòric

Imperatiu categòric: principi formal de totes les normes morals i l'expressió de la llei moral mateixa, atès que en garanteix la universalitat. La seva formulació més general afirma el següent: actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre al mateix temps com a fi, mai simplement com a mitjà.

Llei moral

Llei moral: llei universal que no té un contingut concret i que no s'identifica amb cap altra llei establerta per qualsevol institució o religió sinó amb l'imperatiu categòric.

Llibertat com a postulat

Llibertat: postulat de la raó pràctica que suposa que existeix la possibilitat de triar entre actuar per respecte a la llei o fer-ho seguint els desitjos, els interessos, etc.

Norma hipotètica

Norma hipotètica: tipus de norma moral en la qual l'acció moral està condicionada a la consecució d'un objecte o fi exterior que s'ha establert a partir de l'experiència. Per això, mai no se'n pot garantir la universalitat.

Postulats de la raó pràctica

Postulats de la raó pràctica: idees que, encara que no són demostrables ni cognoscibles, són supòsits necessaris per poder donar sentit i valor a l'esforç moral.

Raó pràctica i raó pura

Raó pràctica: facultat que s'ocupa de determinar els principis de l'acció moral, és a dir, de definir com hem d'obrar a través de la confecció de normes o màximes.

Raó pura: facultat que s'ocupa del coneixement de fets, és a dir, de conèixer com són les coses a través de l'elaboració de judicis.