Concilis, Sínodes i Pares de l'Església: Estructura i Doctrina

Concili

Un concili és una reunió de bisbes de tot el món, acompanyats generalment d'altres autoritats religioses (com ara cardenals, caps d'ordres religioses, etc.), que decideixen sobre qüestions de doctrina i disciplina en l'Església. Poden ser de tres classes:

• Ecumènics: generals o de tota l'Església universal. A l'antiguitat els convocava l'emperador i, posteriorment, el Papa (com en el cas del Concili Vaticà II, celebrat entre 1959 i 1965). Se'n sol celebrar un cada segle, tot i que són poc freqüents.
• Nacionals (o Plenaris): es fan amb l'autorització del Papa i se celebren en l'àmbit d'una nació o territori de conferència episcopal.
• Provincials: Els convoca cada 20 anys (segons el dret antic, actualment quan es consideri oportú) el bisbe metropolità d'una província eclesiàstica, i hi participen els bisbes sufraganis i altres representants d'aquesta província.

Els concilis prenen decisions vinculants sobre qüestions de doctrina i disciplina.

Sínode

Un sínode (generalment referit al Sínode dels Bisbes) és una reunió de bisbes escollits d'arreu del món pel Papa, que es reuneixen per tractar un tema important i assessorar el Papa. A diferència d'un concili, no pot prendre decisions doctrinals vinculants per si mateix, sinó que simplement ofereix consells i propostes al Papa sobre un tema. Té una durada limitada (per exemple, un mes o dues setmanes) i està enfocat a un problema concret, com ara la família, els joves, la sinodalitat, o la situació de l'Església en una regió específica (Amèrica, Àfrica, etc.).

Conferència Episcopal

La Conferència Episcopal és la reunió dels bisbes d'un país o territori determinat, que discuteix i coordina els aspectes pastorals i de la fe en aquest territori, promovent el bé que l'Església ofereix als homes.

Figures Clau en la Tradició

Entre la cultura grecoromana i el cristianisme hi ha personatges clau que fan de pont, destacant especialment Sant Agustí i Sant Atanasi.

Sant Agustí d'Hipona

Sant Agustí (354-430) va fer aportacions molt importants al pensament cristià:

• L'home és pecador per naturalesa i només Déu pot salvar-lo (doctrina de la gràcia).
• Només l'amor de Déu (amor Dei) ens pot salvar.
• La superioritat de l'Església (la Ciutat de Déu) sobre el poder temporal (la ciutat terrenal), tal com exposa a la seva obra La Ciutat de Déu.

Sant Agustí marca profundament la teologia cristiana posterior.

Concilis Ecumènics Clau

Concili de Nicea (325)

Cap a principis del segle IV, un prevere d'Alexandria anomenat Arri (c. 256-336) sostenia que Jesucrist havia estat creat per Déu Pare i, en conseqüència, ni era etern ni posseïa la mateixa naturalesa divina que Déu Pare. És a dir, negava la divinitat de Jesucrist. El Concili de Nicea, convocat per l'emperador Constantí, va condemnar les idees d'Arri (arrianisme) i va afirmar que Jesucrist és veritablement Fill de Déu, consubstancial (homoousios) al Pare.

Concili de Constantinoble I (381)

L'any 381, l'emperador Teodosi I, que havia declarat el cristianisme religió oficial de l'Imperi Romà, va convocar aquest nou concili ecumènic. Al Concili de Constantinoble I es va completar el Credo de Nicea (formulant el Credo Nicenoconstantinopolità), afirmant especialment la divinitat de l'Esperit Sant.

Concili d'Efes (431)

Va ser convocat l'any 431 per l'emperador Teodosi II a causa de la controvèrsia suscitada per Nestori (c. 386–c. 451), patriarca de Constantinoble. Nestori sostenia que en Jesucrist coexistien dues persones separades (la humana i la divina) i que, en conseqüència, Maria era mare de Jesús home, però no se li podia atribuir el títol de Theotokos (Mare de Déu). El Concili d'Efes va condemnar el nestorianisme i va afirmar que Maria és veritablement Mare de Déu, ja que el seu fill és una única persona divina.

Concili de Calcedònia (451)

En aquest concili, convocat per l'emperador Marcià, es va definir dogmàticament que Jesucrist té dues naturaleses, una humana i una altra divina, unides sense confusió, sense canvi, sense divisió i sense separació (inconfuse, immutabiliter, indivise, inseparabiliter) en una sola persona o hipòstasi, la del Verb de Déu. El Concili de Calcedònia va condemnar el monofisisme (que afirmava una sola naturalesa en Crist).

Els Pares de l'Església

Els anomenats Pares de l'Església són, en la seva gran majoria, bisbes i escriptors eclesiàstics dels primers segles, i es distingeixen pels trets següents:

• Van viure i desenvolupar la seva tasca pastoral durant els primers segles del cristianisme (aproximadament fins al segle VII o VIII).
• Van exercir una influència doctrinal i espiritual duradora en l'Església.
• Van destacar per l'ortodòxia de la seva doctrina, la santedat de vida i l'aprovació (implícita o explícita) de l'Església.
• Els seus escrits i ensenyaments són considerats testimonis privilegiats de la Tradició i font per al Magisteri de l'Església.

Pares d'Orient

Entre els principals Pares d'Orient (que van escriure majoritàriament en grec) destaquen:

• Sant Atanasi d'Alexandria
• Sant Basili el Gran
• Sant Gregori de Nazianz
• Sant Joan Crisòstom

Molts d'ells van ser bisbes importants, sovint amb períodes previs de vida ascètica i reflexió teològica profunda.

Pares d'Occident

Entre els principals Pares d'Occident (que van escriure majoritàriament en llatí) es troben:

• Sant Ambròs de Milà
• Sant Jeroni
• Sant Agustí d'Hipona
• Sant Gregori el Gran