Creences a l'Antiga Roma: Filosofia, Religió i Cristianisme

Noves Creences a l'Antiga Roma

Els romans, coneguts per la seva expansió territorial i poder militar, també van experimentar una evolució en les seves creences al llarg del temps. Inicialment, la religió romana tradicional, amb els seus déus i rituals, va coexistir amb noves idees i filosofies provinents d'altres cultures.

1. Astronomia i Prediccions

L'astronomia tenia un paper important en la vida romana. Creien que la posició dels astres al firmament afectava la vida i permetia fer prediccions sobre el futur.

2. Filosofia: Estoïcisme i Epicureisme

La filosofia era practicada principalment per les classes altes. Dues corrents filosòfiques van destacar:

• 2.1 Estoïcisme: Va ser el corrent filosòfic més popular. Els estoics creien que l'univers estava governat per lleis fixes i immutables que controlaven la vida dels humans. Predicaven l'apatia (acceptació sense dolor) i la fraternitat universal.
• 2.2 Epicureisme: Fundat per Epicur, aquest corrent afirmava que el món estava format per àtoms regits per lleis inexorables. L'objectiu de l'ésser humà era trobar el plaer i la felicitat a través de l'amistat i la supressió d'allò que hi interferís. No s'havia de témer la mort ni el destí, i no creien en la religió tradicional.

3. Religions Orientals: Un Món de Misteris

Les religions orientals (procedents del Pròxim Orient) van arribar a Roma gràcies a les extenses xarxes de comunicació de l'imperi (calçades i navegació). Roma es va enriquir culturalment amb l'arribada de persones de tot arreu. Aquestes religions eren de caràcter mistèric. Roma era tolerant amb totes les religions, sempre que s'acceptés l'emperador com a déu viu a la terra.

Algunes de les religions orientals més famoses van ser:

• Cibeles i Atis (Àsia Menor, Perses)
• Isis i Osiris (Egípcia)
• Mitra (Pèrsia)

Totes elles compartien conceptes com la mort i la resurrecció, i la possibilitat d'una relació entre la divinitat i l'home a través de la il·luminació mística.

4. El Cristianisme: De Secta Perseguida a Religió Oficial

El cristianisme, inicialment una branca del judaisme, va ser una de les moltes religions que van arribar a Roma. Les comunitats jueves ja presents a l'imperi van ser un factor clau en la seva difusió. A partir del segle I dC, el cristianisme es va estendre ràpidament.

Les autoritats romanes haurien acceptat el cristianisme si els cristians no haguessin rebutjat els altres déus i el reconeixement de l'emperador com a divinitat. Els primers cristians a Roma eren, sovint, de classes baixes.

L'any 64 dC, un gran incendi va devastar els barris marginals de Roma. Es va buscar un culpable, i les sospites van recaure sobre:

• L'emperador Neró, que volia remodelar la ciutat.
• Els cristians.

Neró, que aspirava a ser un gran poeta èpic com Homer, va iniciar una persecució contra els cristians, acusant-los de l'incendi. Els cristians van ser condemnats a morir com a gladiadors, crucificats (com el seu líder) o devorats per animals. Malgrat això, es deixaven morir cantant i resant.

La persecució va durar des del 64 dC fins al 313 dC, període durant el qual els cristians van haver d'amagar-se. Tanmateix, el nombre de cristians va continuar augmentant. L'any 313, l'emperador Constantí va proclamar l'Edicte de Milà, que va posar fi a la persecució. A partir d'aquest moment, el cristianisme va esdevenir la religió oficial de l'Imperi Romà.