David Hume: Causalitat, Costum i Coneixement

Problema del 2024, setembre, sèrie 3

1. David Hume argumenta que no podem demostrar que el futur serà com el passat basant-nos només en experiències prèvies, ja que no existeix cap justificació lògica per a això. Aquesta creença es basa únicament en el costum o hàbit, no en cap fonament racional. Quan observem fenòmens com el moviment d'una bola de billar que impulsa una altra, atribuïm una connexió necessària que en realitat no podem percebre; simplement projectem la nostra experiència passada cap al futur.

2.

a) «Prova»: Justificació o evidència que permet fonamentar una creença o una afirmació sobre un fet.

b) «Costum»: Tendència psicològica a repetir patrons o creences basades en experiències passades, sense suport racional.

3. David Hume, com a representant de l’empirisme, defensa que tot coneixement prové de l’experiència i que les nostres idees són còpies de les impressions que percebem a través dels sentits. Això implica que no podem tenir cap coneixement cert que vagi més enllà de l’experiència directa. En aquest context, Hume aborda el problema de la causalitat, qüestionant la creença que hi ha una connexió necessària entre causa i efecte. Segons Hume, la idea de causalitat es basa en tres elements: prioritat temporal de la causa sobre l'efecte, contigüitat en el temps i l’espai, i una suposada connexió necessària. Els dos primers elements són observables en la realitat, però el tercer —la connexió necessària— no prové de cap impressió. Per exemple, quan observem que una bola de billar fa moure una altra, només percebem la seqüència i la proximitat dels moviments, però no cap força o poder que garanteixi que el mateix efecte es produirà sempre. Aquesta connexió necessària no és una percepció, sinó una construcció de la nostra ment basada en la repetició d'experiències similars.

Creure que el futur serà com el passat —és a dir, assumir la regularitat de la natura— és una creença que, segons Hume, no es pot justificar racionalment. Aquesta justificació requeriria o bé una demostració a priori o bé un argument basat en l’experiència, però cap de les dues opcions és vàlida.

• Prova a priori: No podem justificar que la natura seguirà sent regular amb una prova a priori perquè no és necessàriament cert. És lògicament possible que la natura canviï, i podem concebre sense contradicció que el futur no sigui com el passat. Allò que és possible no pot ser refutat amb una demostració a priori.
• Prova basada en l'experiència: Tampoc podem justificar aquesta creença amb l'experiència, ja que això ens portaria a un cercle viciós. Per concloure que el futur serà com el passat basant-nos en l'experiència, hauríem d’assumir precisament el que volem demostrar: que la natura és regular i que el passat pot predir el futur. Aquesta circularitat invalida qualsevol argument basat en l'experiència.

Per tant, la creença que el futur s’assemblarà al passat no té cap fonament racional ni filosòfic. Hume conclou que aquesta creença es basa únicament en el costum. És la força de l’hàbit la que ens porta a esperar determinats efectes després d’unes causes determinades. Això pot ser útil a la pràctica, però no és una garantia filosòfica.

Aquesta crítica s'inscriu en l’escepticisme de Hume: ens adonem que no podem accedir a una connexió necessària entre fenòmens i que la regularitat de la natura no és més que una hipòtesi no demostrable. La frase del text reflecteix aquest punt: fins i tot després de repetir moltes vegades una experiència, no hi ha cap argument que ens permeti concloure que el mateix es produirà en el futur. Només el costum ens impulsa a esperar-ho.

Aquesta idea il·lustra una de les crítiques més profundes que Hume fa a les idees metafísiques i al coneixement humà: no tenim cap accés directe a les connexions causals, i la nostra confiança en elles és fruit d’una creença psicològica, no d’un raonament lògic.

Problema del 2022, setembre, sèrie 3

1. David Hume reflexiona sobre la relació entre causa i efecte, destacant que, tot i que comunament es considera que hi ha una connexió necessària i un "poder" que enllaça causa i efecte, no tenim cap impressió directa d’aquest poder. Només percebem contigüitat, anterioritat de la causa i conjunció constant, però mai la força o energia que asseguri aquesta connexió. Hume conclou que, si no hi ha cap impressió d’energia o poder, aquests termes o bé són buits de significat, o bé es refereixen només a l’hàbit del pensament d’associar causes amb efectes basant-se en l’experiència repetida.

Això cobreix les idees clau amb claredat i respecte pels criteris indicats.

2.

a) «Contigüitat»: Proximitat espacial o temporal entre dos fenòmens, com la causa i l'efecte.

b) «Impressions»: Percepcions immediates que provenen dels sentits o de l'experiència directa.

3. David Hume és un dels grans representants de l’empirisme, i la seva crítica al concepte de causalitat és fonamental per entendre la frase del text:

«O bé no tenim cap idea en absolut de força i energia, i aquests mots estan mancats de tota significació, o bé no poden significar res més que aquella determinació del pensament, adquirida per l'hàbit, a passar de la causa a l'efecte habitual.»

Aquesta afirmació es justifica a partir de la seva teoria del coneixement. Segons Hume, tot el nostre pensament es basa en percepcions, que poden ser impressions (més vives) o idees (còpies menys vives d’aquestes impressions). Per validar una idea, hem de ser capaços de trobar-ne l’origen en una impressió. Si no podem, aquella idea és buida i manca de significat.

Quan apliquem aquest criteri a la noció de força o energia en el context de la causalitat, Hume conclou que no tenim cap impressió directa d’una connexió necessària entre una causa i el seu efecte. Per exemple, quan veiem una bola de billar xocar amb una altra i aquesta segona bola moure’s, només percebem dos fets successius, però mai observem una força invisible que vinculi necessàriament aquests dos esdeveniments.

Hume sosté que la nostra creença en la causalitat no es basa en una demostració racional a priori, ni en una percepció directa d’una connexió necessària, sinó en el costum i l’hàbit. És a dir, després d’observar repetidament que un esdeveniment en segueix un altre, la nostra ment crea una associació automàtica entre ells. Aquesta transició mental és el que realment significa la idea de força o energia en les relacions causals: no és una propietat objectiva del món, sinó una tendència psicològica nostra.

Així, la frase del text reflecteix aquesta visió: o bé acceptem que termes com "força" i "energia" són buits de significat si intentem referir-los a una connexió necessària externa, o bé reconeixem que només tenen sentit com a expressió de l’hàbit que ens porta a esperar certs efectes després de certes causes. Aquesta posició porta Hume a un cert escepticisme respecte a la possibilitat de coneixement objectiu sobre les relacions causals, limitant-nos a acceptar la realitat tal com l’experimentem sense poder afirmar-ne necessitats metafísiques.

Problema del 2021, juny, sèrie 2

1. David Hume defensa que la ment no és una substància que "tingui" pensaments i sensacions. En realitat, la ment és només una col·lecció de percepcions particulars, com sentiments i pensaments, sense identitat ni simplicitat inherent. A més, Hume rebutja la noció de substància —material o espiritual— perquè no tenim cap impressió directa d’ella. Segons el seu empirisme, totes les idees deriven d’impressions, i com que no hi ha cap impressió de la substància, aquesta idea és inintel·ligible. Així, la ment no és més que un conjunt de percepcions canviants i particulars.

2.

a) «Percepcions»: Continguts de la ment que provenen de l'experiència; poden ser impressions vives o idees menys intenses.

b) «Essència»: Allò que defineix la naturalesa d'una cosa i la fa ser el que és.

3. David Hume, com a representant de l’empirisme, sosté que tot coneixement prové de l’experiència i que la ment humana es compon únicament de percepcions. En el fragment que analitzem, ell rebutja la idea d’una substància mental independent i afirma que la nostra concepció de la ment és només un conjunt de percepcions particulars, sense un jo permanent o substancial que les sostingui.

Per entendre aquesta afirmació, cal tenir en compte la seva teoria de les percepcions. Hume distingeix entre impressions (percepcions més vives, com sensacions i emocions) i idees (còpies menys vives d’aquestes impressions). Segons el seu principi de la còpia, totes les idees simples deriven d’impressions simples. Així, qualsevol concepte que no es pugui traçar fins a una impressió concreta és sospitós de ser buit de significat.

Quan apliquem aquest criteri a la noció de jo substancial, Hume es pregunta: de quina impressió prové aquesta idea? Quan analitzem la nostra pròpia experiència, no trobem cap impressió fixa i constant del jo. En canvi, només percebem un flux continu de pensaments, emocions i sensacions canviants. Per tant, la idea d’un jo estable i permanent, com defensaven Descartes i altres racionalistes, no té fonament empíric.

Això el porta a rebutjar la idea d’una substància mental que sigui el suport d’aquestes percepcions. Per Hume, la ment no és una entitat separada i independent, sinó simplement una successió d’estats mentals particulars units per tres lleis d’associació d’idees: semblança, contigüitat (en l’espai i el temps) i causalitat. Aquestes lleis expliquen per què percebem una certa continuïtat en la nostra identitat personal, però aquesta continuïtat no prové d’un jo substancial, sinó de l’hàbit i la memòria que vinculen les nostres experiències passades amb les presents.

En resum, Hume defensa que la nostra idea de la ment no inclou cap substància subjacent, ja que només coneixem les percepcions particulars. Això implica un rebuig radical a la noció cartesiana d’un jo pensant com a essència de la ment. Per a Hume, no som una substància estable que "té" percepcions, sinó que som les nostres percepcions canviants. Aquesta visió escèptica sobre la identitat personal qüestiona la possibilitat d’un jo permanent i coherent, limitant el nostre coneixement a allò que experimentem directament.

Problema del 2020, setembre, sèrie 4

1. David Hume sosté que la nostra creença en la continuïtat de les lleis naturals es basa únicament en el costum. Quan observem fenòmens repetitius, com el moviment de dues boles de billar, tendim a esperar que en el futur es comportin de la mateixa manera. No obstant això, aquesta inferència no està justificada racionalment, sinó que és un hàbit mental.

Segons Hume, només percebem les qualitats sensibles dels objectes, però no tenim accés a cap força oculta que connecti necessàriament causa i efecte. Això vol dir que no tenim cap raó objectiva per afirmar que els mateixos efectes seguiran sempre les mateixes causes, sinó que ho assumim per costum.

2.

a) Prova: Fets o raons que justifiquen una creença o demostració d'una afirmació.

b) Costum: Tendència a esperar que el futur sigui com el passat per experiència repetida.

3. David Hume, com a representant de l'empirisme, sosté que tot coneixement prové de l'experiència i que no tenim cap justificació racional per afirmar que el futur serà com el passat. Aquesta idea és fonamental per entendre l'afirmació del text, on diu que, tot i haver observat moltes vegades el mateix efecte seguint la mateixa causa, això no ens permet concloure que continuarà passant de la mateixa manera.

Hume argumenta que la nostra creença en la regularitat de la naturalesa es basa únicament en el costum. Quan veiem una relació causal repetida moltes vegades, com el moviment de dues boles de billar, esperem que es repeteixi en el futur. No obstant això, aquesta inferència no es pot justificar ni a priori ni a partir de l'experiència.

En primer lloc, no podem justificar-la a priori mitjançant la raó, ja que podem concebre sense contradicció un futur en què la naturalesa es comporti de manera diferent. Si podem imaginar que el sol no surti demà sense incórrer en cap contradicció lògica, això significa que no hi ha cap necessitat racional que imposi la regularitat de la natura.

En segon lloc, tampoc podem justificar-la a partir de l'experiència, ja que això suposaria un raonament circular. Per demostrar que la natura seguirà sent regular, hauríem de basar-nos en el fet que en el passat ha estat regular. Però això és justament el que volem demostrar, de manera que l'argument no es sosté.

Així doncs, Hume conclou que la nostra creença que el futur serà com el passat no es basa en una prova racional, sinó en un hàbit psicològic. Ens hem acostumat a veure que determinades causes produeixen determinats efectes i, per això, esperem que això continuï passant. Però aquesta expectativa no té una justificació lògica, sinó que és una mera tendència de la nostra ment.

L'afirmació del text, doncs, reflecteix aquesta idea: haver experimentat moltes vegades un fenomen no ens permet concloure, de manera justificada, que es repetirà en el futur. Acceptem aquesta creença sense proves, simplement perquè la nostra ment funciona així per costum, no perquè tinguem cap garantia racional que la natura continuarà sent regular.

Problema del 2019, juny, sèrie 1

1. Hume argumenta que no podem demostrar que el futur serà com el passat, ni a través de la raó ni de l’experiència. No hi ha una prova a priori perquè és possible imaginar un futur diferent sense contradicció lògica. Tampoc podem justificar-ho amb l’experiència perquè això implicaria un raonament circular: assumiríem la regularitat de la naturalesa per provar la regularitat de la naturalesa. Per tant, la creença que el futur s’assemblarà al passat no té cap fonament racional, sinó que és simplement una qüestió de costum.

2. «Demostrar»: Justificar alguna cosa amb una prova racional, independent de l'experiència.

«Allò que és possible»: Tot allò que podem concebre sense que impliqui una contradicció lògica.

3. David Hume, dins del seu pensament empirista, argumenta que no podem justificar racionalment la creença que el futur serà com el passat. Això es deu al fet que el nostre coneixement es basa en percepcions, i en cap moment tenim una impressió directa d’una connexió necessària entre els esdeveniments. Quan afirmem que una causa produeix sempre el mateix efecte, el que realment fem és assumir que la naturalesa és regular, però aquesta suposició no té cap fonament racional.

Per demostrar que el futur s’assemblarà al passat, hauríem de fer-ho d’una de les dues maneres possibles: mitjançant una demostració a priori o basant-nos en l’experiència. Hume mostra que cap d’aquestes opcions és vàlida.

En primer lloc, una prova a priori (és a dir, independent de l’experiència) no pot funcionar perquè podem concebre sense contradicció que la naturalesa canviï. No hi ha cap llei lògica que impedeixi que, per exemple, demà el Sol no surti. Si podem imaginar-ho sense incoherència, vol dir que la seva negació no és impossible i, per tant, no podem demostrar que el futur ha de ser com el passat.

En segon lloc, tampoc podem justificar-ho a partir de l’experiència. Per fer-ho, hauríem d’assumir que la regularitat observada en el passat ens permet inferir com serà el futur. Però aquesta és justament la qüestió que volem provar. Si suposem que l’experiència passada ens diu com serà el futur, estem assumint allò que pretenem demostrar, i això és un raonament circular.

Així doncs, Hume conclou que la nostra creença en la regularitat de la naturalesa no es basa en la raó, sinó en el costum. És un hàbit mental que desenvolupem després de veure els mateixos fenòmens repetint-se una i altra vegada, però això no ens dona cap garantia que continuïn sent així. Acceptem aquesta creença sense cap prova, simplement perquè és com funcionem psicològicament. Aquesta crítica al principi d’inducció té conseqüències profundes, ja que posa en dubte la possibilitat de fonamentar moltes de les nostres creences sobre el món.

4. David Hume i John Locke comparteixen la base empirista del coneixement, però difereixen en alguns aspectes clau, especialment en la qüestió de la substància i la causalitat. Locke defensa que el coneixement prové de l'experiència i que la nostra ment, en néixer, és com un full en blanc (tabula rasa). Creu que les nostres idees deriven de la percepció sensible i de la reflexió sobre aquestes impressions. No obstant això, Locke accepta la idea de substància com el suport de les qualitats dels

objectes, encara que reconeix que no en tenim una idea clara. Per exemple, afirma que hi ha una substància material darrere de les qualitats sensibles dels objectes (color, forma, textura...) i una substància espiritual que seria el suport de la nostra consciència i pensament.

Hume, en canvi, rebutja la idea de substància perquè no podem trobar-ne cap impressió directa. Per a ell, només coneixem percepcions particulars, i la noció de substància és una construcció de la imaginació. Això també afecta la seva concepció del jo: mentre que Locke creu en una identitat personal basada en la continuïtat de la consciència, Hume considera que el jo no és res més que un feix de percepcions canviants, sense cap element permanent que les sostingui.

Una altra diferència important és la manera com expliquen la causalitat. Locke accepta que hi ha una connexió real entre causa i efecte, encara que només en podem conèixer les manifestacions. Hume, en canvi, nega que percebem una connexió necessària entre dos esdeveniments i argumenta que només basem la nostra creença en la causalitat en l’hàbit i la conjunció constant d’esdeveniments.

Així, mentre Locke encara manté algunes idees properes al racionalisme, com la noció de substància, Hume porta l’empirisme a l’extrem i desenvolupa una postura escèptica, negant qualsevol coneixement que no es pugui reduir a una percepció directa.

Comparacions

OPCIÓ B. Compareu la concepció de Hume sobre el jo amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d'un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.

David Hume i John Locke són dos filòsofs clau dins l’empirisme, però tenen diferències importants respecte a la seva visió sobre el jo. Hume, des d’una perspectiva escèptica i radical, qüestiona la mateixa existència del jo com una entitat fixa i estable. Per ell, tot el que podem conèixer són impressions i idees derivades d’aquestes impressions. Quan intentem observar el "jo", no trobem res més que una successió de percepcions canviants: ara tenim fred, ara por, ara alegria. Així, segons Hume, el jo no és més que una il·lusió creada per la ment a partir d’aquesta successió contínua de percepcions. No hi ha una impressió directa d’un "jo" que pugui ser considerada real, estable i permanent.

Locke, en canvi, encara que també és empirista, té una visió menys radical sobre el jo. Per Locke, el jo es construeix a partir de la consciència i la memòria personal. Això significa que som capaços de reconèixer-nos com la mateixa persona a través del temps gràcies a la capacitat de recordar experiències passades. Per a ell, el jo és una entitat que, encara que canviï amb el temps, té certa continuïtat basada en la connexió entre experiències passades i presents. Per exemple, la idea de "jo" inclou tant la percepció del que estem vivint com el record del que hem viscut.

Així doncs, mentre Locke defensa una noció de jo basada en la consciència i la memòria, Hume rebutja la idea d’un jo continu, considerant-lo una creació de la imaginació, fruit de la força del costum i la necessitat humana de buscar estabilitat. Aquesta diferència mostra com els dos filòsofs enfoquen de manera diferent el límit del coneixement humà: Locke accepta certs principis com a útils, mentre que Hume adopta una postura més escèptica i dubta d’allò que no es pot verificar empíricament.

OPCIÓ B. Compareu la concepció de Hume sobre la ment amb la concepció sobre la ment d'un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.

David Hume i John Locke comparteixen la perspectiva empirista, però tenen diferències notables en la seva concepció sobre la ment. Tots dos s’oposen al racionalisme i rebutgen la idea d’idees innates, defensant que tot coneixement prové de l’experiència. Tanmateix, Hume porta aquesta idea a una posició més radical.

Segons Hume, la ment és un conjunt de percepcions canviants que es divideixen en impressions i idees. Les impressions són vivències directes i vives, mentre que les idees són còpies menys intenses d’aquestes impressions. Per Hume, no hi ha una entitat estable o fixa dins la ment; el que anomenem “jo” o “ment” és només la successió d’aquestes percepcions canviants. Aquesta postura s’explica pel principi d’immanència: res pot estar present a la ment excepte les percepcions. Això porta Hume a una postura escèptica, ja que qüestiona la possibilitat de conèixer res més enllà del flux constant d’impressions.

Locke, en canvi, encara que també parteix d’una concepció empirista, considera la ment com un "paper en blanc" (tabula rasa) que s’omple amb les experiències al llarg del temps. Per Locke, la ment té una estructura que permet processar les idees simples obtingudes de l’experiència i combinar-les per formar idees complexes. Aquesta capacitat d’associar idees és clau en la seva concepció de la ment. Tot i que no hi ha idees innates, Locke accepta una certa continuïtat en la ment, ja que aquesta pot reconèixer i recordar les seves experiències, establint així una identitat personal.

Així doncs, mentre Locke veu la ment com un espai que pot organitzar les seves idees i que té certa estabilitat a través de la memòria, Hume rebutja qualsevol concepció estable, considerant que la ment és simplement el flux constant de percepcions. Aquesta diferència reflecteix el grau de radicalitat de les seves idees: Locke manté una postura més conciliadora i pràctica, mentre que Hume aprofundeix en l’escepticisme, limitant el coneixement a allò que pot ser percebut directament.

Aquest contrast entre els dos autors mostra dues formes de comprendre la ment dins de l’empirisme: una més estructurada en Locke i una més escèptica i dinàmica en Hume.

OPCIÓ A. Compareu la concepció de Hume sobre la possibilitat d'obtenir coneixement sobre com és el món que ens envolta amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d'un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.

David Hume i John Locke són figures centrals de l’empirisme, però tenen visions diferents sobre la possibilitat d’obtenir coneixement del món que ens envolta. Tots dos filòsofs comparteixen la idea que el coneixement prové de l’experiència i no de principis innats, però difereixen en el grau de confiança que donen a la capacitat humana per conèixer la realitat externa.

Segons Hume, el coneixement humà està limitat per les percepcions que rebem a través dels sentits. Aquestes percepcions es divideixen en impressions (vivències directes) i idees (còpies menys vives de les impressions). Hume sosté que mai podem estar segurs de com és realment el món, perquè només tenim accés a aquestes percepcions, no a la realitat objectiva que suposadament les causa. Així, el coneixement sobre el món és incert i es basa en hàbits o costums, no en connexions necessàries. Per exemple, quan veiem que una bola de billar mou una altra, no tenim cap evidència de connexió necessària entre aquests fets; només suposem que això passarà perquè ho hem vist abans. Aquesta postura escèptica porta Hume a concloure que no podem conèixer el món amb certesa, només fer prediccions basades en l'experiència passada.

Per altra banda, Locke adopta una postura menys escèptica. Encara que també creu que el coneixement prové de l'experiència, Locke defensa que el món extern existeix i que les nostres percepcions ens permeten conèixer-lo, encara que de manera limitada. Segons Locke, les qualitats primàries dels objectes, com l’extensió o el moviment, són inherents a aquests i es corresponen amb les nostres percepcions. En canvi, les qualitats secundàries, com el color o el gust, depenen de la interacció entre els objectes i els nostres sentits. Això implica que, tot i que el coneixement no és perfecte, podem tenir una comprensió raonable del món que ens envolta.

En resum, mentre Locke creu que podem obtenir coneixement parcial però fiable sobre el món, Hume qüestiona fins i tot aquesta possibilitat, limitant-se a afirmar que el nostre coneixement està basat en percepcions i no en cap realitat externa demostrable. Aquesta diferència mostra com, dins l’empirisme, Locke manté una postura més optimista i pràctica, mentre que Hume aprofundeix en l’escepticisme, marcant els límits del que podem conèixer.

OPCIÓ A. Compareu la concepció de Hume sobre la ment amb la concepció sobre la ment (o l'ànima o el jo) d'un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.

David Hume i John Locke ofereixen visions diferents sobre la ment, tot i compartir una base empirista que rebutja la idea d’idees innates i defensa que tot coneixement prové de l’experiència. Malgrat això, divergeixen en la manera com conceben el jo o la ment i el seu paper en el coneixement humà.

Segons Hume, la ment no és una entitat fixa ni estable, sinó un flux constant de percepcions canviants. Aquestes percepcions es divideixen en impressions, que són vivències directes i vives, i idees, que són còpies menys intenses d’aquestes impressions. Per Hume, no existeix un "jo" independent d’aquest flux de percepcions; el que anomenem "jo" és simplement la successió d’aquestes impressions. A més, Hume critica la idea d’una ànima o ment com a suport estable per aquestes percepcions, ja que no podem tenir una impressió directa d’aquesta entitat. Aquesta visió escèptica limita el coneixement a les percepcions immediates i qüestiona qualsevol afirmació sobre una ment o jo permanent.

Per altra banda, Locke, encara que també creu que la ment és un "paper en blanc" (tabula rasa) al naixement, sosté que aquesta té una certa continuïtat gràcies a la memòria i la consciència. Per a Locke, el jo es construeix a partir de les experiències acumulades i organitzades per la ment, que té la capacitat de recordar i connectar aquestes experiències. Així, la memòria és clau per mantenir una identitat personal. Tot i que Locke accepta que la ment depèn de les percepcions, no la redueix únicament a aquestes; considera que hi ha un cert ordre i estabilitat que permet a la ment actuar com a centre de les experiències.

En resum, Hume adopta una postura més escèptica i radical, reduint la ment a una successió de percepcions sense una entitat subjacent, mentre que Locke ofereix una visió més estructurada, basada en la memòria i la consciència, que dota el jo d’una certa continuïtat i estabilitat. Aquesta diferència reflecteix els límits que cadascun imposa al coneixement: Hume remarca les seves limitacions, mentre que Locke manté una visió més pràctica i moderada sobre el paper de la ment en l’experiència humana.