La defensa dels dèbils i la justícia a l'Atenes clàssica

La defensa dels dèbils i la justícia a l'Atenes clàssica

El respecte pels morts i la llei hel·lènica

6. Negació del dret a la reflexió i el lament

A elles únicament no els està permès, després d'haver après dels errors, meditar millor per al temps que queda, ni, després de tornar a casa, anunciar la pròpia desgràcia i el valor dels nostres avantpassats; perquè, havent mort allí i havent pagat la pena de la seva insensatesa, van fer immortal la fama d'aquesta ciutat pel seu valor, i van fer desconeguda la pròpia pàtria per la desgràcia d'ací; i així, aquelles, per desitjar injustament la terra aliena, van perdre justament la seva pròpia.

7. La intervenció d'Atenes en la Guerra dels Set contra Tebes

I quan Adraste i Polinices van marxar contra Tebes i van ser derrotats en una batalla, com que els Cadmeus no permetien soterrar els morts, els atenesos, pensant que aquells, si en alguna cosa havien faltat, havien tingut la màxima pena en morir, i (pensant) que els déus de baix no obtenien la seva part i (pensant) que, una vegada profanats els temples, els déus de dalt eren ultratjats, enviant missatgers al principi, van demanar a aquests que permetessin la retirada dels cadàvers,

8. La defensa del dret a la sepultura

perquè pensaven que era propi d'homes valerosos venjar-se dels enemics (quan estan) vius, i que (era propi) d'(homes) que no es fien d'ells mateixos mostrar valor amb els cossos dels que han mort. I, com no van poder obtenir aquestes coses, van conduir l'exèrcit contra ells, sense existir abans cap desacord amb els Cadmeus,

9. ni per ser agradables amb els Argius que viuen, sinó per considerar digne que els que han mort en la guerra obtinguen els reconeixements, van combatre uns contra altres en defensa dels dos bàndols: en defensa d'uns, per a què ja no foren més insolents contra els déus faltant contra els morts; i, en defensa dels altres, per a què no tornaren a la seua terra sense obtenir honor patriòtic i privats de la llei hel·lènica, i sense obtenir esperança comuna.
10. Pensant això, considerant que les adversitats en la guerra són comunes a tots els homes, guanyant-se molts enemics, i tenint la justícia com aliada, van vèncer lluitant. I no perquè estigueren units per la sort van desitjar major satisfacció de part dels Cadmeus, sinó que els van demostrar la pròpia virtut en lloc de la impietat, i aquestos, després de replegar els premis pels quals van acudir-hi, (o sia) els cadàvers dels Argius, els van soterrar en la seua (terra) Eleusis. Doncs tals (d'eixa classe) van arribar a ser amb els que havien mort dels set (que havien anat) contra Tebes.

11. I, temps després, quan Heràcles va desaparèixer d'entre els homes i el seus fills escapaven d'Euristeu i eren refusats per tots els grecs, que s'avergonyien dels fets però temien el poder d'Euristeu, (aquells, els fills) després d'arribar a aquesta ciutat, es van instal·lar com a suplicants sobre els altars.
12. Quan Euristeu els va reclamar, els atenesos no van voler entregar(-los), sinó que van respectar la virtut d'Heràcles més que temien el propi perill, i consideraven més correcte lluitar amb la justícia pels més débils que, donant gust als poderosos, entregar els que eren perseguits per ells.
13. I, quan Euristeu va atacar, amb els que en aquell temps dominaven el Peloponès, encara què estaven prop del perill, no van canviar d'opinió, sinó que tenien la mateixa intenció que abans, encara què no havien rebut, en particular, cap benefici per part del (seu) pare, i encara què no (els) coneixien, com serien aproximadament quan foren homes.
14. Com consideraven que era just, i sense haver cap enemistat anterior contra Euristeu ni estar fixat cap benefici excepte una bona fama, suportaren tal perill en favor d'ells, compadint-se dels maltractats (els que són objecte d'injustícia) i odiant els que són superbs intentant refusar-ne uns i considerant just auxiliar altres, perquè pensaven que era signe de llibertat no fer rés contra la voluntat, i (signe) de justícia ajudar els que són maltractats, i (signe) de valor morir lluitant, si fora necessari, per aquestes dues coses.
15. I uns i altres eren tan prudents que els del bàndol d'Euristeu reclamaven no aconseguir rés voluntàriament (i.e: no acceptaven no aconseguir rés de grat), i els atenesos no consideraven digne traure els seus suplicants encara que el propi Euristeu fora suplicant. Així, després de posar-se en ordre de batalla amb la pròpia forçaa, van vèncer lluitant l'exèrcit arribat de tot el Peloponès, i van posar en seguretat les vides (els cossos) dels fills d'Heràcles, i apartant les seues ànimes de la por, les van alliberar, i, gràcies a la virtut del pare, van recompensar aquells (els fills) amb els propis perills.