Desamortitzacions a Espanya: Mendizábal i Madoz (1836-1855)

Els polítics liberals sabien que els canvis en l’estructura de la propietat havien originat una gran expansió de l’agricultura a altres països. Per aquesta raó, pensaven que la principal mesura per posar fi a l’endarreriment del camp espanyol era acabar amb totes les restes del règim senyorial que encara es mantenia en bona part de les regions del país. Una d’aquestes mesures era eradicar el sistema de propietat de “mans mortes” i vendre aquestes terres a propietaris que modernitzessin el camp.

Encara que es poden apuntar alguns precedents durant les Corts de Cadis i el Trienni Liberal, els canvis es produeixen arran de les desamortitzacions, consistents en l’apropiació per part de l’Estat de gran part dels béns de l’Església (terres i edificis) i de les terres comunals dels municipis per a declarar-les béns nacionals per a vendre-les a continuació en subhasta pública.

La primera desamortització es va fer durant la regència de Maria Cristina de Borbó (1833 – 1840) i va ser inspirada pel liberal Juan Álvarez de Mendizábal, ministre d’Hisenda que va decidir nacionalitzar tots els béns dels ordres religiosos que després va vendre a preus molt baixos per a poder fer front al deute públic i pagar l’esforç bèl·lic que va significar la Primera Guerra Carlina. Anys més tard, el 1855, Pasqual Madoz portaria a terme la segona desamortització, que va consistir en posar a la venda totes les terres cultivables que formaven part del patrimoni municipal, estatal i de les ordres militars.

En tot cas, totes dues desamortitzacions van tenir les seves conseqüències:

• Canvi de propietat: El 40 % de les terres va canviar de mans, però bona part dels compradors serien altres terratinents, comerciants i industrials que veien en la terra un signe de prestigi.
• Inestabilitat i inseguretat per a molts agricultors: Molts camperols van perdre els drets d’ús dels béns comunals i això va provocar una proletarització d’amplis sectors de la pagesia: l’any 1860 la meitat dels assalariats espanyols eren jornalers del camp.
• Ampliació de les terres cultivades: Encara que no es va aconseguir el naixement d’una nova classe de terratinents emprenedors i actius, si es va aconseguir una important ampliació de les terres cultivades destinades als cereals i, en algunes zones de Catalunya, País Valencià i Múrcia, també va créixer el conreu de la patata i el blat de moro. En força explotacions també es van introduir adobs com el guano del Perú o el nitrat de Xile.