Dialectes Catalans, Postguerra i Narrativa Valenciana: Anàlisi

Els Blocs Dialectals del Català

Bloc Dialectal Oriental

• Rossellonès: S’expliquen per la influència del francès.
• Central: És el dialecte amb més vitalitat i té més presència en el registre estàndard des de molts àmbits formals.
• Balear: Pel seu aïllament ha conservat més trets morfosintàctics i lèxics que en altres dialectes són arcaics.
• Alguerès: És parlat a l’illa de Sardenya a causa de la repoblació catalana en el segle XIV. Té una situació d’allunyament geogràfic i polític respecte de la resta de dialectes.

Bloc Dialectal Occidental

• Nord-occidental: El més repartit entre les diferents administracions polítiques (l’estat andorrà, Aragó, Catalunya i les comarques valencianes del nord).
• Valencià:
  • Pronunciació africada de la palatal fricativa.
  • Es perd la d intervocàlica en les terminacions ada i ador.
  • Se sol mantenir la r final.
  • Mostra tres graus dels determinants demostratius (este, eixe, aquell), dels pronoms demostratius neutres (açò, això, allò) i dels adverbis de lloc (ací, ahí, allí).
  • No es consonantitza la e femenina dels possessius meua, teua, seua.
  • Ús freqüent del diminutiu.
  • e en la primera persona del present d’indicatiu.
  • -ara, -era, -ira de l’imperfet de subjuntiu.
  • Arabismes.

Subdialectes

Entre les dues parles hi ha una extensa zona de transició que ocupa el sud de la Franja d’Aragó, les comarques de l’Ebre i les comarques valencianes del nord, on es parla un dialecte de transició que va anunciant poc a poc els trets del nord-occidental cap al nord.

• Apitxat: L’Horta, Ribera Alta, part de la Ribera Baixa i els illots de Gandia i Xàtiva. Ús del passat simple.
• Alacantí: Elisió de l’-r final, ús d’aquí per ací i d’astò per açò.

Context Sociopolític i Narrativa a la Postguerra (Fins als Anys 70)

La pèrdua de la guerra comportà l’extinció de les institucions republicanes i l’eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. La misèria intel·lectual de la postguerra fou catastròfica. La cultura valenciana va patir un procés intens d’espanyolització castellanitzant.

Molts escriptors van patir depuracions professionals, deportacions o penes de presó. La dictadura va tallar l’activitat dels escriptors d’abans de la Guerra Civil i els que començaren a escriure a partir de 1939 es van trobar amb un panorama desolador, sense referències.

La producció narrativa valenciana es va mantenir fidel als gèneres més tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes. Els primers 20 anys de postguerra es van publicar 9 novel·les que responien al model del realisme del segle XIX, o bé a inquietuds catòliques o socials. Als anys 60, el franquisme hagué d’acceptar una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural.

Fins a la fi de la dècada dels 60, els nostres narradors conrearen sobretot la novel·la psicològica i la realista, amb algunes característiques com la referència a la Guerra Civil (La plaça del diamant). També s’escriviren novel·les realistes i de recreació d’un món mitificat.

El 1973 fou un any d’inflexió narrativa. Una nova generació d’escriptors que no visqueren la guerra, desitjosos de canvis en les formes i el contingut. I va ser també a partir d’aquest any que Enric Valor inicià la producció novel·lística de més qualitat.

L'Obra Literària d'Enric Valor

Dues grans aportacions: les rondalles valencianes i cinc novel·les i alguns relats curts.

Usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu, gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall. El llenguatge oral que empra provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se plenament. Enric va elaborar una de les obres narratives més sòlides en la segona meitat del XX. Va contribuir decididament a la difusió de les Normes de Castelló amb diversos llibres de gramàtica de consulta obligada durant molts anys.

En les seues rondalles ens proposa uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals.

Els relats breus no destaquen per un estil treballat, sinó per la riquesa de llengua, petites peces amoroses i sentimentals.

La novel·lística aboca les seues experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra, plasmant-hi totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica.

Usa la narració en primera persona per oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector. També és l’escriptor que millor representa la continuïtat ininterrompuda de la tradició lingüística i literària valenciana d’abans i després de la Guerra Civil.

La Psicologia dels Personatges en Mercè Rodoreda

Està profundament vinculada a la seua biografia. Les novel·les de Mercè són les grans novel·les de la literatura catalana moderna. La seua obra està marcada per la Guerra Civil espanyola. L’experiència de l’exili amplia els límits del realisme literari, és també una reflexió sobre la feminitat i l’amor. La guerra representà per a ella l’inici del seu verdader jo narratiu, el d’Aloma, una novel·la d’inspiració autobiogràfica que l’autora reescriurà completament trenta anys més tard.

La Plaça del Diamant no té res a veure amb l’exili, la novel·la va ser el resultat de les experiències vitals, intel·lectuals, polítiques i d’aprenentatge literari que Mercè va fer pas a pas.

En els seus contes apareix un ventall d’exiliats, soldats i gent desprotegida que parlen en terra de ningú. Rodoreda utilitza molt la primera persona, el monòleg i el monòleg interior en particular. Va emprar la llibertat d’alterar el concepte de família i de maternitat.

La Narrativa dels Anys 70 fins a l'Actualitat

Al principi de la dècada dels 70 la producció novel·lística valenciana no presentava símptomes de vitalitat. Però a mesura que els joves escriptors valencians van poder conéixer altres models del nostre àmbit lingüístic, el panorama començà a canviar. El 1974 aparegueren la novel·la del canvi i la novel·la realista evolucionada.

La novel·la del canvi: la manipulació del codi textual i la postulació de temes ideològics oposats a l’ordre vigent. El novel·lista pretenia introduir el lector dins del text, no calia que tinguera un argument massa explícit.

En les novel·les de canvi els temes són:

• La crítica política i l’exigència de llibertat (condemna del franquisme).
• La defensa de l’homosexualitat.
• La ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social normativa i coercitiva.
• El desig de modernitat i d’universalisme.

Altres narradors van optar per aprofundir en el llegat del realisme, contant històries comprensibles per a un públic lector normal. Narracions nostàlgiques, records de la infantesa perduda, l’espai narratiu sol situar-se en l’àmbit rural preindustrial. Concepció narrativa més eclèctica, gràcies a:

• La introducció en l’ensenyament reglat del valencià (nou públic lector).
• Normalització social de l’idioma.
• Consolidació del sector editorial i llibreter.
• Coneixença mútua dels escriptors del nostre domini lingüístic.
• Professionalització dels escriptors.

Amb Joseph Lozano i Joan F. Mira s’inicià un nou període en la novel·la valenciana, caracteritzat per:

• La liquidació de les novel·les del canvi de la dècada precedent.
• La continuació del model evolucionat del realisme.
• Publicació de novel·les de gènere: novel·la històrica, negra o eròtica.

La Narrativa Curta de Quim Monzó

La lectura dels contes de Quim Monzó són de narració curta i la uniformitat d’un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística. No tendeix a l’ornament ni a la retòrica, cada paraula aconsegueix desfer-se del seu ús diari neutre. Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè una bona quantitat se centren al voltant dels conflictes sentimentals. Monzó fa que les històries esquiven qualsevol temptació melodramàtica i, optant per una mirada violenta i seca, narra els trasbalsos quotidians del sexe i l’amor amb fredor.

La solitud, la desesperança, l’avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en les voltes que peguen els personatges de Monzó entre les cares anònimes dels veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca de no se sap ben bé quina il·lusió. Aquests camins sense rumb que emprenen els protagonistes de molts de contes de Monzó solen convertir-se en una barreja indefinida de ritu i joc. Són estratègies per a retardar la buidor i la desolació.

Un altre grup temàtic és la faula moral. En els seus contes admeten diverses lectures perquè Quim Monzó ha tingut el suficient respecte pel lector per traçar múltiples i desconcertants camins.

Joan Francesc Mira i la Reflexió sobre la Realitat Contemporània

El compromís amb el seu país i la seua cultura l’ha portat a implicar-se cívicament i políticament en la societat valenciana. Obliga al lector a estar d’acord o en desacord amb el seu punt de vista; obliga, per tant, a reflexionar-hi també. Hi trobem una incitació al diàleg o al debat.

Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder...

Sobre la nació dels valencians ens aporta un seguit de reflexions en què opta per una via valenciana allunyada tant de la dependència espanyola com de l’abstracció intel·lectual que representa l’opció catalanista. Altres obres complementen la reflexió de Mira sobre la identitat com a base per a la nació i com a element clau en la política moderna.

Els estudis han impregnat tota la seua obra, cosa que ens permet veure la seua voluntat de mostrar la realitat de la nostra societat.

Pel que fa als seus articles són una mena d’assajos breus, empren un llenguatge que produïsca bellesa amb l’ús de recursos literaris. La temàtica dels seus articles és diversa, relacionada amb la societat en què vivim.

Pel que fa al tema de la llengua, Mira es lamenta pel fet que no se la valore com cal al País Valencià i analitza la situació de les llengües en altres països. Analitza les contradiccions i la manca de sentit en el nostre temps.

Finalment, cal dir que Mira es pot considerar com un intel·lectual compromés amb la realitat que l’envolta, no es deixa portar per les modes del moment.