Dialèctica Social: Moments, Societat i Institucions

A què ens referim quan parlem de dialèctica social?

En referir-nos a la dialèctica social, fem al·lusió al procés interactiu de construcció del món (social) entre l'ésser humà i la societat. En tota societat humana, la construcció del món és una tasca compartida per tots els seus individus, que a través de la seva acció donen forma a la realitat social. És important tenir en compte que la realitat social no pot existir fora de l'ésser humà, i alhora, l'individu és modelat i producte de la societat on es desenvolupa.

Quins són els tres moments de la dialèctica social?

Els moments del procés dialèctic fonamental de la societat són:

• Exteriorització: necessitat antropològica. L’ésser humà, a diferència dels animals, neix amb manca d’un aparell orgànic que li permeti adaptar-se espontàniament a l’entorn, el qual és un procés de transformació i construcció del món, on estabilitza els seus impulsos i estabilitat, provocant una estructura, a això l’anomenem cultura. El llenguatge, junt amb d’altres, és l’eina fonamental d’aquest procés; ja que graciés a aquest podem atrapar, fixar i identificar el món i donar-li sentit.
• Objectivació: el món que anem produint es converteix en quelcom 'exterior' a nosaltres i pren el caràcter de realitat objectiva (objectivació). Aquesta realitat pren la forma de les moltes coses que hem trobat en el món. Les institucions són també d'aquesta mena de coses que resulten de l'acció social i que serveixen per a regular-la i suplir la inadaptació inicial.
• Interiorització: interioritzem tot l'après, interioritzem els conceptes gràcies a una eina fonamental d’aquest procés d’interiorització, el llenguatge, com a part de la meva pròpia personalitat. Tot això condiciona a l’acceptació de què ja ens hem fet social, ens hem incorporat a la societat.

Què és la societat?

La societat és una part d'allò que l'ésser humà realitza amb la seva acció (la cultura, el món humà). La societat és com un conglomerat d'institucions, un ordre social que fa possible les comunitats humanes i els dóna sentit.

Què entenem per institució?

Són coses que resulten de la necessitat humana d’orientar-se en el món i ajuda a fer que aquesta organització sigui fàcil, però els sociòlegs nord-americans com Peter Berger la defineixen com que una institució és un patró de comportament, com un llibre d’instruccions o navegació que ens ofereix la societat. Les institucions organitzen la solució dels problemes humans en la mesura que governen, i tenen força per a fer-ho, determinades parts de l'acció social.

Quines són les característiques bàsiques d'una institució?

Les característiques bàsiques d'una institució són cinc:

• Externalitat: les institucions són experimentades com si tinguessin realitat externa, és a dir, que hi ha institucions externes al mateix ser, i que quan aquest desaparegui, aquestes institucions perviuran, és quelcom que existeix fora de nosaltres i que continuarà existint, com ara el matrimoni, l’educació…
• Objectivitat: les institucions són experimentades com si fossin coses. Perquè la cosa és objectiva (real), ja que tothom està d’acord del fet que està allà i està determinada, té una forma específica.
• Coerció: les institucions tenen poder coercitiu, pel fet que aquestes obliguen a l’individu a circular per un canal determinat, bé presentat com l’únic present i possible o bé perquè ens forcen. Però aquest poder no és absolut, perquè les institucions canvi en, ja que són d’acció individual, de la qual la societat és el resultat, un sol canvi en l’acció individual, causa un canvi en la institució o institucions, i a priori fa canviar la societat. És una acció o conseqüència en cadena.
• Autoritat moral: les institucions tenen autoritat moral. Les institucions a part de ser legítimes, coacciona als desviats, també els reprimeix moralment.
• Historicitat: les institucions tenen la qualitat de ser històriques. Ja que són herències dels avantpassats, ja hi eren quan vam néixer i continuaran quan morim.

En quin cas afirmaríem que una institució està legitimada?

Podem afirmar que una institució està legitimada quan els patrons de comportament que ordena no són experimentats pels individus com quelcom imposat, sinó que són viscuts pels individus com allò més normal (formen part del món donat per descomptat), és a dir, que les coses “són com són” i a més “han de ser així”. Una cosa valida i correcta, compartida per la majoria dels individus. Les institucions socials, a part, tenen un valor normatiu; ens permeten jutjar el correcte o incorrecte de les accions morals i els valors d’aquests.
Sense legitimitat necessitaríem una coacció i força estiguin més presents i molt més freqüents.
De fet, hi ha vegades que els mateixos valors estan legitimats de formes diferents, per exemple mentir, certes persones dirien que és un acte negatiu, no moral, però d’altres dirien que depenent del context podrien arribar a mentir. O inclús en situacions on es reclama la llibertat des de dues postures ideològiques diferents i fins i tot oposades.