Diferencies entre colonies i vapors urbans

5-3.2. Vapors i colonies:  A Catalunya van coexistir dos models d'organitacio de la producció industrial: els vapors i les colonies. Els vapors-nom que es donava a les indústries textils que utilitzaven l'energia del Carbó- van predominar en la primera fase de la industrialització. Estaven situats als barris industrials de les ciutats costaneres, preferentment als voltants de l'estació de ferrocarrils per poder proveir-se mes facilment de Arbó, i constaven fonamentalment de l'edifici fabril i els seus annexos (carbonera, maquina de vapor, magatzems...).        A partir del 1860 les dificultats per proveir-se de Carbó a bon preu van fer que es creessin les colonies, uns establiments industrials, lluny dels nuclis urbans, localitzats a prop dels rius per obtenir-ne energia hidraulica. Constaven d'un conjunt d'edificacions complementaries (església, escola, habitatges, economat, centres recreatius...) perque els treballadors i les seves famílies viven a la colonia. A diferencia dels vapors, on els vincles entre treballadors i empresaris eren estrictament laborals, a les colonies s'hi van establir unes relacions dominades pel paternalisme dels amos i amb poca conflictivitat social. L'organització de la producció en colonies tenia onconvenients per que exigia unes construccions mes complexes i reduia el proces de producció quan baixava al cabal d'aigua durant els mesos d'estiu. El cost del transport era més alt a causa de la distancia fins als ports, per on entraven les materies primeres, i fins als centres de consum, situats sobretot als nuclis urbans. Com a contrapartida, també tenia avantatges: gratuïtat de l'aigua, una ma d'obra mes barata i no tan reivindicativa com la urbana i beneficis fiscals concedits per les diverses dispodicions legals per fomentar el poblament rural

6-1.2. Una nova organització dels grups socials:  A l'Espanya del Segle XIX i molt especialment a Catalunya, on les noves formes productives industrials de tipus capitalista van arreglar mes rapidament, s'hi van constituir dos grans grups socials. D'una banda, la burgesia, posseidora de riquesa urbana, industrial o agraria procedent de les seves propietats, rendes o capitals, o be del treball. D'una altra, el proletariat, integrat pels qui nomes posseien el salari que rebien pel seu treball manual.     Dintre de la classe burguesa hi havia grups diferents. A dalt de tot hi havia una elit dels diners constituida per l'altra noblesa, esdevinguda gran propietaria agrícola, i persones no nobles que s'havien enriquit (terratinents, homes de negocis, industrials, banquers, grans comerciants, propietaris d'immobles urbans i alguns professionals liberals destacats).     Per sota de la gran burgesia hi havia una burgesia urbana, mitjana i petita, que comprenia carrecs de l'administració, funcionaris, comerciants i el gruix dels professionals liberals (metges, advocats, professors). Aquest grup presentava una gran diversitat de situacions, de manera que, mentre que alguns eren proxims a la burgesia acabalada, d'altres a penes es distingien de les classes populars.     La classe treballadora estava formada principalment pel petits artesans, el servei domestic, els treballadors del comerç i, sobretot, el nou proletariat sorgit del proces d'industrialització i de la introducció de les noves formes laborals de tipus capitalista. Aquests grups, juntament amb els pagesos pobres i els jornalers, constituien la classe antagonica de la burgesia.      Les desigualtats de riquesa i les dures condicions de vida d'aquest grup social van donar lloc a nous moviments socials (obrerisme i sindicalisme) i a ideologies polítiques que reclamaven el capitalisme com un sistema social injust.

7-1.1 Un nou sistema polític: Els grups conservadors espanyols van rebre amb satisfacció la Restauració de la dinastia borbonica perque esperaven que la nova monarquia tornaria l'estabilitat política i osaria fi a qualsevol intent de revolució democratica i social. Canovas no cercava el retorn als temps d'Isabel II, sinó la vertebració d'un nou model polític que superes alguns dels problemes endemics del liberalisme precedent: el caracter partidista i excloent dels moderats durant el regnat isabelí, l'intervencionisme dels militars en la política i la proliferació d'enfrontaments civils. Per aconseguir el seu proposit, es van planejar dos objectius: elaborar una constitució que vertebres un sistema polític basat en el bipartidisme i pacificar el país posant fi a la guerra de Cuba i al conflicte carlí.      La primera mesura política d'importancia va ser la convocatoria d'eleccions per a unes corts constituents, pqerque la Constitució del 1869, defensada per les forces polítiques mes democratiques, havia quedat, de fet, sense efecte després de la proclamació de la República. Tot i que Canovas no era partidari del sufragi universal, va disposar que les primeres eleccions del nou regim es fessin amb aquest sistema, malgrat que posteriorment hagué de tornar al sufragi censatari.       La Constitució del 1876: La Constitució elaborada l'any 1876 es una mostra clara del liberalisme doctrinari, caracteritzat pel sufragi censatari i la sobirania compartida enre les corts i el Rei. Es tractava, per tant, d'una constitució de caracter clarament conservador i inspirada en els valors historics tradicionals de la monarquia, la religió i la propietat.         El text constitucional considerava la monarquia com una institució superior, permanent al marge de qualsevol decisió política. Constituia un poder moderador que hi havia d'exercir d'arbitre en la vida política i garantir la bona entesa i l'alternança entre els partits polítics. Per aixo, s'hi establia la sobirania compartida i s'hi atorgaven poders amplis al monarca: dret de vet, nomenament de ministres i potestat de convocar le corts, suspendre-les o dissoldre-les sense comptar amb el govern.        Les corts eren bicamerals i es componien de Senat i Congres dels Diputats, aquest darrer de caracter electiu. La Constituicio no fixava el tipus de sufragi, pero una llei del 1878 va establir el vot censatari, limitat als mes grans conribuients. Com a resultat, els electors catalans van passar de 410.000 a les eleccions del 1876 a poc més de 78.000, la qual cosa significava menys d'un 5% de la població. Al Senat la meitat dels senadors ho eren per dret propi o vitalici, cosa que donava opció al rei i al govern de nomenar-los directament. Tanmateix, l'any 1890, en que el partit liberal era en el poder , es va aprovar el sufragi universal masculí.   La  Constitució també proclamava la confessionalitat catolica de L'Estat, malgrat que tolerava unes altres creences sempre que no s'en fes manifestació de drets pero la seva concreció es remetia a lleis ordinaries posteriors, que, en general, van tendir a restringir-los, especialment els drets d'impremta, d'expressió, d'associació i de reunió.    Bipartidisme i torn pacific: Canovas del Castillo va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i en l'alternança en el poder dels dos grans partits, el conservador i el liberal, que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al govern. Sel's coneixia com a partits dinastics perque pretenien reunir en el seu si totes les forces polítiques que acceptaven la monarquia alfonsina. S'acceptava, per tant, que hi hauria un torn pacific de partits que garantiria l'estabilitat institucional per mitja de la participació en el poder de les dues famílies del liberalisme i que posaria fi a la intervenció dels militars en la vida política.     L'exercit, que constituia un dels grans pilars del regim, va quedar subordinat al poder civil i una reial ordre del 1875 va establir que la seva missió era exclusivament la defensa de la seguretat i la independencia del país. Com a contrapartida, s'atorgava als militars una certa autonomia per als seus afers interns i es proveia l'exercit d'un pressupost elevat. D'aquesta manera, el torn pacific va eliminar del panorama polític de la Restauració els continus pronunciaments militars i el protagonisme de l'exercit en la vida política espanyola.

7-5.3 La fi d'una epoca: El desastre del 1898 va siginificar la fi del sistema de la Restauració tal com l'havia dissenyat Cánovas i el sorgiment d'una nova generació de polítics, intel.Lectuals, homes de ciencia, activistes socials i empresaris,  que van començar a actuar en el nou regnat d'Alfons XIII. Tanmateix, la política regeneracionista que van intentar aplicar els nous governs després de la crisi del 98 no va aconseguir implantar les profundes reformes anunciades, sinó que es va limitar a deixar que el sistema continues funcionant amb uns canvis mínims.     La derrota militar va tenir també conseqüències en l'exercit, que va ser acusat per una part de l'opinió publica de tenir una responsabilitat important en el desastre. Davant d'un antimilitarisme creixent en determinats sectors socials, una part dels militars es van ionclinar cap a postures mes autoriataries i intransigents, convençuts que la derrota havia estat culpa de la ineficacio i la corrupció dels polítics. Al si de l'exercit va anar prenent en cos un sentiment corporatiu i el convenciment que els militars havien de tenir mes presencia i mes protagonisme en la vida política del país.