Diglòssia, Conflicte i Substitució Lingüística

Diglòssia

En algunes societats s’utilitzen dues varietats d’una llengua o, directament, llengües diferents per als àmbits socials formals i informals, respectivament. La diglòssia és el repartiment de funcions lingüístiques en què la varietat A ocupa únicament els àmbits formals i escrits, i la varietat B ocupa els àmbits informals. Pot representar una situació relativament estable en què la llengua A no aspira a substituir la llengua B en tots els àmbits. Però, a vegades representa l’inici d’un conflicte lingüístic, perquè l’ocupació dels àmbits formals per part d’una llengua forastera és el primer pas que condueix a la substitució de la llengua autòctona.

Exemples de diglòssia:

• Edat Mitjana i Edat Moderna: llatí en els àmbits eclesiàstic i administratiu vs. llengües romàniques en la resta d’àmbits (en alguns dels quals coexistien també amb l’ús del llatí).

Conflicte lingüístic

El conflicte lingüístic es produeix quan entre les llengües en contacte dins d’una mateixa societat n’hi ha una, la llengua B (generalment forana), que va ocupant àmbits d’ús reservats fins aquell moment a la llengua A (llengua autòctona). Aleshores, es produeix la minorització lingüística, que és el procés pel qual la llengua autòctona perd els àmbits d’ús públics i formals i els associats al progrés, que són ocupats per la llengua dominant. Una vegada iniciat aquest procés, la llengua minoritzada es reclou en cercles cada vegada més tancats i enfila el camí de la substitució lingüística.

La substitució lingüística

La substitució lingüística és el procés pel qual una llengua B dominant substitueix gradualment una llengua A minoritzada, que al final deixa de ser transmesa de pares a fills i, per tant, pot portar a la desaparició de la llengua. En aquest procés cal parlar d’un bilingüisme asimètric, perquè només els parlants de la llengua A són bilingües, mentre que els de la llengua B no en veuen la necessitat. És una situació que, aparentment, pot semblar estable, però que en realitat condueix a la substitució lingüística.

monolingüisme → bilingüisme (aprenentatge de B) → monolingüisme (oblit d’A)

Procés de substitució lingüística

1. Monolingüisme (llengua A): tota la població és monolingüe de la llengua A.

2. Bilingüisme (aprenentatge de la llengua B): un cop produït el contacte de llengües, s’esdevé una situació de conflicte lingüístic, en què els parlants de la llengua A aprenen la llengua B.

3. Bilingüització total: ja no queda cap parlant monolingüe en la llengua A. Els parlants de la llengua A mostren inseguretat i dubtes a l’hora d’usar la llengua pròpia, la qual cosa contrasta amb la seguretat i la competència en la llengua dominant (la B) que adquireixen a l’escola.

4. Minorització: la llengua A va perdent àmbits d’ús formals, que són ocupats per la llengua dominant. En una fase més avançada d’aquesta etapa, i especialment quan hi ha onades migratòries que empren la llengua B, la llengua pròpia anirà perdent també àmbits col·loquials.

5. Interferència i hibridació: la llengua minoritzada incorpora les innovacions lèxiques a través de la llengua dominant, a més de perdre mots genuïns, distincions semàntiques i expressions pròpies. Es produeix una barreja o hibridació lingüística i, com a conseqüència, l’escassa competència dels parlants la converteix en un instrument cada cop menys apte per resoldre les necessitats comunicatives.

6. Monolingüisme (llengua B): al final del procés es produeix el trencament de la transmissió intergeneracional (els pares només transmeten la llengua B). La llengua A només sobreviu parlada pels més grans. La desaparició de les generacions que la tenen com a pròpia és la darrera fase de la substitució lingüística i el resultat és la desaparició o mort de la llengua.

Causes de la substitució lingüística

La desaparició d’una llengua només s’explica per raons sociopolítiques que incideixen sobre el conjunt de la comunitat lingüística:

• Absència d’un centre de poder polític i la inclusió de la comunitat lingüística en un Estat amb una llengua diferent.
• Voluntat d’uniformització lingüística dels Estats, per mitjà de diferents mesures: control lingüístic a l’escola i als mitjans de comunicació, prohibicions, multes, etc.
• Difusió d’actituds i prejudicis lingüístics, com a conseqüència de les transformacions politicosocials.

La mitificació del bilingüisme

Aquest fenomen es dona en les societats en què existeix un bilingüisme social. El concepte “mite del bilingüisme” es refereix al fet que alguns sectors socials defensen que la situació de bilingüisme és perfecta, que no hi ha problemes, que en tot cas seria un problema "obligar" a tothom a conèixer la llengua en situació de minorització. Neguen l’existència del conflicte afirmant que "tot va bé" quan en realitat la llengua pròpia de la societat està en procés de substitució. A més, és curiós com aquesta defensa la fan, majoritàriament, persones monolingües dins aquesta societat.

Aleshores, sorgeix una dicotomia: no és el mateix una persona bilingüe, que un bilingüista. La persona bilingüista és aquella que defensa el bilingüisme social com un fet harmoniós i estable, quan ambdues llengües estan en una posició desigual. En realitat, però, pretén manipular la societat per mantenir el conflicte lingüístic, la situació de subordinació (que condueix a la desaparició de la llengua pròpia), i defensar l’aprenentatge i el predomini de la llengua dominant com un enriquiment.

Per tant, el bilingüista és qui defensa el mite del bilingüisme, majoritàriament des d’una perspectiva monolingüe. En canvi, el bilingüe és qui domina els dos idiomes, normalment la pròpia i la dominant) i s’emmarca dins el bilingüisme unidireccional.

Normes d’ús, actituds i prejudicis

Segons Lluís Vicent Aracil, “les normes d’ús són dictades i reforçades per una societat que les imposa d’una manera quasi irresistible, són impersonals, “semblen naturals”. La gent les compleix i les fa complir sense adonar-se’n. Però en realitat han estat el resultat d’un joc de forces. Són sempre respostes i solucions a problemes pràctics, situacions en què cal triar entre diferents alternatives”.

Aleshores, cal distingir entre l’ús convencional i l’ús intencional:

• Ús convencional: ús lingüístic que s’adapta al que es considera normal en una societat.
• Ús intencional: ús lingüístic que no segueix l’ús convencional; pretén assolir objectius i és motor de canvi.

Aquests usos lingüístics estan subjectes a l’actitud lingüística del parlant davant una situació comunicativa:

• Lleialtat lingüística: els individus d’una comunitat lingüística es reuneixen conscientment i explícitament per resistir els canvis en les funcions de la seva llengua (és a dir, el canvi lingüístic) o en l’estructura i lèxic.
• Deslleialtat lingüística/autoodi: els individus d’una comunitat lingüística abandonen la llengua pròpia, usen únicament la dominant i reneguen del seu origen lingüístic, menyspreant-lo.
• Prejudicis lingüístics: indici o opinió social sense cap base científica, de caràcter subjectiu, manifestats contra una llengua amb la intenció de menysprear allò diferent. Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.

Llengües Minoritàries vs. Majoritàries

La distinció entre llengües minoritàries i majoritàries es basa principalment en el nombre de parlants. Les llengües minoritàries són aquelles que tenen una base de parlants més petita, mentre que les llengües majoritàries són parlades per la majoria de la població d'un territori o una regió. Aquesta diferència no només reflecteix el nombre de parlants sinó també la influència política, econòmica i cultural de la llengua.

Llengües Minoritzades

El terme "llengües minoritzades" fa referència a aquelles llengües que, malgrat tenir una base de parlants relativament gran, es troben en una posició de desavantatge o subordinació respecte a altres llengües més dominants. Això pot ser a causa de polítiques lingüístiques discriminatòries, marginalització cultural o una manca de suport institucional per a la seva preservació i promoció. Els parlants d'una llengua minoritzada sovint es veuen obligats a utilitzar la llengua dominant en àmbits com l'educació, el treball o els mitjans de comunicació, i això pot conduir a un retrocés en els usos de la pròpia llengua.

Bilingüisme Unilateral

Aquest concepte fa referència a la situació en què els parlants d'una llengua minoritzada es veuen obligats a ser bilingües, però només en una direcció. Això significa que han d'aprendre la llengua dominant per funcionar en la societat, però els parlants de la llengua dominant no tenen la mateixa necessitat d'aprendre la llengua minoritzada. Aquest desequilibri pot contribuir a la marginalització de la llengua minoritzada i al seu retrocés en els usos socials.

Aquestes distincions són importants per entendre la dinàmica lingüística i les qüestions de poder i identitat que hi estan relacionades.

Bilingüisme: definició i tipus

El bilingüisme es refereix a la capacitat d'una persona per comunicar-se de manera fluïda en dues llengües. Aquesta fluïdesa pot abastar diferents àmbits del llenguatge, com ara la comprensió oral i escrita, la producció oral i escrita, i la capacitat de canviar fàcilment d'una llengua a una altra segons la situació o el context. Aleshores, podem distingir tres tipus de bilingüisme:

1. Bilingüisme individual

És el domini de dues llengües per part del parlant.

a. Segons el grau de domini i l’ús de cada llengua podem distingir:

• i. Bilingüisme actiu (el parlant entén i parla ambdues llengües).
• ii. Bilingüisme passiu (el parlant parla una llengua i l’altra només l’entén).

b. Segons la competència en cada llengua es pot distingir:

• i. Bilingüisme simètric (mateix domini en les dues llengües).
• ii. Bilingüisme asimètric (el parlant domina i usa millor una llengua que una altra).

c. Segons la motivació d’aprenentatge es pot distingir:

• i. Bilingüisme instrumental (el parlant aprèn una llengua perquè la necessita per fer feina).
• ii. Bilingüisme integratiu (el parlant aprèn la llengua perquè la necessita per comunicar-se amb els altres).

2. Bilingüisme territorial

Ús de dues o més llengües en regions diferents d’un territori; per exemple Bèlgica (cas en què hi ha bilingüisme de l’Estat, és a dir, l’Estat coneix i usa totes les llengües oficials al seu territori).

3. Bilingüisme social

El conjunt o una part de la societat és bilingüe. Darrere el bilingüisme social hi sol haver una situació de conflicte lingüístic, tot i que per conèixer bé l’estat de la llengua cal analitzar el funcionament de cada llengua en els diferents àmbits, les normes que regeixen els usos lingüístics, etc. Es produeix bilingüisme unidireccional en el cas en què només una part de la societat es veu obligada a aprendre una segona llengua.