Diversitat Lingüística a Espanya: Un Anàlisi

La Pluralitat Lingüística a l'Estat Espanyol

Actualment, al voltant del 42% de la ciutadania espanyola viu en territoris que compten amb més d'una llengua oficial. Les comunitats autònomes on es dóna aquesta cooficialitat són la Comunitat Valenciana, Catalunya, les Illes Balears, Galícia, el País Basc i Navarra.

Llengües Cooficials a Espanya

1. Castellà: Oficial a Espanya, a més de divuit països d'Amèrica i a Guinea Equatorial.
2. Valencià: Comunitat Valenciana, Catalunya, les Illes Balears, la franja d'Aragó fronterera a Catalunya i la regió del Carxe a Múrcia.
3. Basc o Eusquera: Es parla al País Basc, a Navarra i a tres províncies de la part nord dels Pirineus, a França.
4. Gallec: Galícia i part occidental d'Astúries.
5. Aragonès: Zones pirinenques d'Aragó.
6. Aranès: La Vall d'Aran a Catalunya.
7. Asturlleonès: Astúries, Castella i Lleó.

Totes pertanyen al llatí menys el basc. Totes són llengües romàniques excepte el basc, la filiació exacta del qual encara és desconeguda.

En el cas de la Corona d'Aragó, al llarg del segle XIII es van conquerir les Illes Balears i les terres valencianes, motiu pel qual es va estendre a aquests territoris la llengua pròpia dels colons que els van repoblar.

Les Llengües en l'Àmbit Legal

Segons la Constitució del 1978, el castellà és la llengua oficial a tot l'Estat i "tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la". S'afirma que les altres llengües del territori poden ser cooficials juntament amb el castellà d'acord amb la regulació que s'establisca en els estatuts d'autonomia respectius.

Dins de l'Estat espanyol, el català és cooficial –juntament amb el castellà– a Catalunya, les Illes Balears i la Comunitat Valenciana, amb el nom de valencià; no ho és a la franja d'Aragó ni a la comarca murciana del Carxe.

A Andorra, el català és l'única llengua oficial, tot i que la legislació italiana atorga des del 1999 competències lingüístiques a les regions amb llengua minoritzada.

El Contacte entre Llengües: El Cas Valencià

El concepte de bilingüisme és polisèmic i pot ser enfocat des de diversos vessants. Des del punt de vista individual, el bilingüisme s'entén com la capacitat d'una persona de parlar dues llengües alternativament, amb independència de com o quan usa cadascuna. Però el bilingüisme també pot ser territorial quan dins d'un mateix espai geogràfic hi ha dues zones delimitades lingüísticament. Se'n pot distingir un tercer bilingüisme, de tipus social, que es dóna quan un conjunt d'individus de la mateixa comunitat és capaç d'emprar dues llengües.

El bilingüisme social sol generar una situació de conflicte, ja que el parlant no té la mateixa capacitat d'expressar-se en les dues llengües en tots els àmbits d'ús, cosa que dona com a resultat una situació de diglòssia.

S'entén per diglòssia la situació de bilingüisme social en què una llengua A s'imposa i domina en els àmbits d'ús de més prestigi, formals i escrits. La llengua B, per contra, queda relegada als àmbits d'ús col·loquials, predominantment orals, de manera que els mateixos parlants d'aquesta llengua la perceben com a inferior.

Prejudici Lingüístic

Un judici de valor preestablert, sense fonament científic, que fa pensar al parlant que una llengua determinada, en aquest cas el valencià, no és vàlida per a usos cultes o prestigiosos.

La Diversitat Lingüística en el Marc Europeu

La Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, aprovada pel Comitè de Ministres del Consell d'Europa, promou principis com aquests:

1. El reconeixement de les llengües regionals o minoritàries com a expressió de la riquesa cultural.
2. El respecte a les zones geogràfiques on es parlen.
3. La necessitat de promoció de les llengües regionals o minoritàries a fi de protegir-les.
4. L'impuls de l'ús oral i escrit, així com l'ensenyament i l'aprenentatge en aquestes llengües.
5. L'ajuda en les relacions entre els usuaris de la mateixa llengua en diferents estats.

El Consell d'Europa també va crear el Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües: aprendre, ensenyar, avaluar. Inclou el context cultural en què s'utilitza la llengua i orienta les institucions sobre com organitzar unes bases per a l'ensenyament d'aquesta.