Domènech i Montaner i Adolf Loos: Arquitectura, Nacionalisme i Ornament

Domènech i Montaner: Arquitectura Nacionalista

En l'article "A la recerca d'una arquitectura nacional", aparegut a La Renaixensa el 1878, Domènech i Montaner comença assenyalant les diferències que hi ha a Espanya. Diferències que afecten tant a la topografia com al clima, a la història i a la llengua. Domènech apel·la al passat gloriós d'Espanya, que marca tant les diferències com les similituds. L'arquitecte opina, o més aviat exhorta, a adoptar una nova forma d'arquitectura, estudiant totes i cadascuna de les èpoques passades perquè ajudaran a crear l'arquitectura futura.

Domènech fa èmfasi en què l'arquitectura ha de ser nacionalista, i aquí Domènech ens demostra que està a favor de l'auge del nacionalisme que a mitjans del segle XX recorre Catalunya i el País Basc. Malgrat tot, afirma que el savi és prendre de cada arquitectura el millor, ja que la varietat és la que conduirà a aquesta nova forma d'arquitectura millorada.

Encara que sembli per les seves paraules una proclama en favor de l'eclecticisme, el cert és que Domènech i Montaner superava amb força les idees d'un eclecticisme tradicional, ja que transformava els elements que un arquitecte eclecticista prendria sense més, amb la finalitat de millorar, de superar.

També pren Domènech i Montaner els avenços tecnològics de principis de segle i els combina amb les formes tradicionals. De fet, els seus edificis estaven construïts amb la millor tecnologia de l'època, molt per sobre dels arquitectes tradicionals. Així ho diu en el seu article.

Adolf Loos: Ornament i Delicte

En el text "Ornament i delicte", Adolf Loos escriu una crítica a la decoració i l'ornament innecessari dels objectes quotidians. Loos afirmava també que, en el futur, l'home seria capaç dliurar-se de l'ornament, ja que ho considerava una càrrega per a la societat. Veu necessari eliminar dels objectes tot allò que no compleix una funció concreta, per arribar a l'essència de l'objecte i el seu ús i, d'aquesta manera, poder apreciar la seva veritable bellesa.

Loos fa servir com a exemple el gust del papú per l'ornamentació per explicar que l'impuls d'ornamentar és el primer origen de les arts plàstiques. Tot objecte creat pel gènere humà milers d'anys enrere sense ornaments va ser menyspreat i destruït. D'altra banda, els objectes ornamentats, independentment del seu veritable valor, van ser conservats. Cada època té el seu estil, i antigament, l'estil anava acompanyat d'ornament, al contrari que actualment, que ja no és possible realitzar un ornament nou. Loos culpa a l'estat d'endarrerir l'home en la seva evolució cultural lluny de l'ornament.

Tornar a l'ornamentació causaria un enorme dany i seria un delicte per a l'economia del poble, ja que a través d'això es perd treball, temps, diners i salut. Loos entreveu que potser en uns milers d'anys no hi haurà cap tipus d'ornament. L'ornament ja no pertany a la civilització moderna des del punt de vista orgànic i, per tant, tampoc ho és l'expressió d'ella. Loos entreveu que potser en uns milers d'anys no hi haurà cap tipus d'ornament. L'ornament ja no pertany a la civilització moderna des del punt de vista orgànic i, per tant, tampoc ho és l'expressió d'ella.