Dona i Ocell de Miró: Anàlisi i Significat a Barcelona

Dona i Ocell de Joan Miró

Dona i Ocell és una escultura exempta de l’autor català Joan Miró. Cronològicament, la situem l’any 1983, per la qual cosa és d’estil surrealista. Està construïda a partir de formigó i ceràmica i es troba al Parc de l’Escorxador, Barcelona.

Context Històric

Ens trobem a l’Espanya de la dècada dels 80, una època de prosperitat, obertura al món i iniciació de les llibertats democràtiques i d’expressió. Barcelona no n’és una excepció. Des de la dècada dels 70, s’ha convertit en una ciutat cosmopolita, amant de l’art i l’aperturisme a nivell mundial gràcies a la irrupció de l’aeroport l’any 1970.

Joan Miró: Un Artista Clau del Segle XX

Joan Miró és un dels artistes catalans contemporanis més importants i reconeguts del segle XX. Va viatjar a París i va quedar impressionat per l’art de les avantguardes i la diversitat de moviments i tendències que la configuraven.

L'Estil de Miró i el Surrealisme

L’obra de Miró presenta un estil que va evolucionant des de ben jove, però que sempre té el seu origen en el surrealisme, especialment pel que fa a l’automatisme i la llibertat d’acció. Amb això, utilitzarà un nou conjunt de símbols i signes que fan referència a l’ésser humà, als animals, a la vegetació, etc. Miró, en definitiva, es dedica a expressar el món que l’envolta. El llenguatge plàstic de Miró s’allunya de la representació descriptiva o imitativa de la realitat. En les seves obres, Miró plasma l’essència de l’objecte, depurada i simplificada, creant un univers propi de signes plàstics plens de simbolisme: ulls (ésser humà); escales (infinit, l’evasió); cercles (el Sol, la Terra); vulva (la dona). D’aquesta manera, les seves obres presenten un fort component al·legòric, però sense arribar mai a l’abstracció.

Descripció de l'Escultura

Dona i Ocell és una escultura exempta de dimensions colossals que consta de tres elements sobreposats. En primer lloc, hi ha una enorme estructura vertical buidada i de formes arrodonides amb una evident aparença fàl·lica. A sobre, i en perpendicular a l’estructura vertical, hi ha un tub cilíndric lleugerament desviat respecte de l’eix central que el sosté. Finalment, una mitja lluna corona l’escultura i la complementa.

L’opacitat i la grisor del formigó amb què està feta l’obra té el contrapès d’una rica ornamentació ceràmica de trencadís amb tessel·les de colors primaris i secundaris (groc, vermell, blau i verd). La lluentor pròpia de la ceràmica, així com els colors brillants emprats, ajuden a reflectir la llum solar que intensifica la notorietat del conjunt.

D’altra banda, tot i tractar-se d’una estructura de formigó voluminosa i de gran pes, Miró hi aporta una lleugeresa i una sensació de moviment sorprenents. Aquesta sensació l’aconsegueix gràcies al joc gravitatori que suggereixen els elements que la coronen. A més, el fet d’estar situada sobre un estany artificial en un parc, genera una visió reflectida que potencia la integració de l’espai.

Significat i Interpretació

Malgrat que el títol suggereix una lectura figurativa, l’obra és un exemple molt clar de l’univers iconogràfic desenvolupat per Joan Miró al llarg de la seva trajectòria. L’artista estableix una connexió entre el món masculí, representat mitjançant la forma fàl·lica de l’escultura, i l’univers femení, articulat a partir de l’enorme incisió negra vertical que suggereix la representació del sexe femení. La figura esdevé així un tot hermafrodita al capdamunt del qual hi situa un cilindre, que segons la interpretació d’alguns crítics, podria suggerir la forma d’un nedó totalment enfaixat. Aquesta imatge de vida és coronada per un ocell, representat amb la forma de lluna en quart creixent. Amb això, Miró integra en l’estructura un element poètic que connecta la realitat humana amb el món dels astres.

Dona i Ocell forma part d’una trilogia d’obres que Miró va regalar a la ciutat de Barcelona. L’objectiu era poder donar la benvinguda als visitants de la ciutat que hi arriben via aèria, per via marina i per terra. Així doncs, podríem dir que més enllà del significat iconogràfic, l’obra mostra indirectament una funció urbana vinculada a la projecció de la ciutat com a destinació turística.