Edat Moderna a Europa: Humanisme, Renaixement, Barroc i Realisme

Edat Moderna

En el període del segle XVI al XVIII s'inicia a Europa l'Edat Moderna, una època de grans canvis i, sobretot, de superació de l'immobilisme de l'Edat Mitjana. Tots els canvis neixen de l'assumpció que l'home és el centre del món. Del teocentrisme de l'època medieval es passa a un antropocentrisme que ho capgira tot.

Humanisme

L'humanisme és un corrent erudit i filosòfic que va precedir el Renaixement. Es basa en l'antropocentrisme, és a dir, en un punt de vista humà.

Renaixement

El Renaixement és una època històrica de canvis que es caracteritza pel desenvolupament de les arts i les ciències. Suposa la revaloració de l'època clàssica grega i llatina. Per això, els renaixentistes consideren l'Edat Mitjana un període bàrbar i el bategen amb aquest nom pel fet d'estar al mig entre el període romà i ells mateixos. És un moviment que es gesta i triomfa a Itàlia al segle XV, i que s'estén a totes les corts europees al XVI en arrelar l'humanisme, encetat a Itàlia per Dante, Petrarca i Boccaccio.

L'home del Renaixement es caracteritza per una gran curiositat científica i del saber; se'l defineix com l'home universal i recolza el seu poder en l'ús de la raó. Per primer cop podem parlar d'història universal perquè la cultura europea s'unifica i s'estén amb el descobriment del Nou Món.

A diferència dels medievals, els renaixentistes valoren el moment present, la bellesa, el plaer, el cos humà... Volen crear una nova civilització dinàmica, fonamentada en la valoració de l'home i la natura, la qual és vista en equilibri, en harmonia i serenitat.

Rabelais (Gargantua i Pantagruel)

Aquesta novel·la explica la història de dos gegants, pare i fill, per França, cosa que permet a l'autor fer una sàtira de la societat francesa de l'època. L'obra segueix l'estructura de les novel·les de cavalleria medievals que van contant cronològicament la infantesa, l'educació i les proeses de l'heroi, estructura que Rabelais aprofita per parodiar els problemes de la seva època.

Sota l'aparença humorística, però, hi trobem un missatge de tolerància basat en l'aplicació de les idees de l'humanisme, que troba el sentit de les coses en el retorn a les fonts i a la naturalesa. Tota l'obra d'aquest autor és una sàtira de la intolerància.

Montaigne

La seva única obra: els Essais. La forma que adoptarà en els seus escrits (obra en prosa destinada a l'exposició d'idees) esdevindrà un nou gènere no narratiu que prendrà el nom definitiu de l'obra de Montaigne: l'assaig.

Educat sota l'humanisme, Montaigne aprèn a pensar sense prejudicis i a ser tolerant i prudent, amb sentit de l'humor i una tendència a la indolència i a la ganduleria. La seva obra, escrita en primera persona, parla del seu jo íntim, despullat de tots els seus atributs socials.

El Barroc

El Barroc, al segle XVIII, és el contrari al Renaixement. Si l'un tendia a l'harmonia i l'optimisme, el Barroc tendeix a les tensions i contradiccions de la condició humana: com la consciència de la brevetat de la vida o el caràcter efímer del plaer. D'aquí que se centri sovint en la mort i la crítica dels vicis, entre altres aspectes. Això el porta a l'ús de la sàtira, al gust per allò desagradable i el pessimisme. L'art i la literatura es complauen en la descripció de la lletgesa i en el contrast de la bellesa efímera. A vegades, els poetes recorren a l'ús i abús de metàfores i figures retòriques per desvelar el que els sentits i la raó no poden veure: que darrere de les aparences enganyoses hi ha una realitat desagradable. En altres ocasions, són els poetes qui decoren aquesta realitat hostil.

Totes aquestes característiques porten els barrocs a remarcar el contrast entre la vida i la mort, el lirisme i la burla, i en pintura, el clarobscur.

Si el Renaixement és sobretot italià, el Barroc té un fort accent espanyol: Zurbarán, Murillo, Velázquez, Lope de Vega, Calderón de la Barca, Góngora i Quevedo. D'altra banda, Shakespeare i Cervantes.

El teatre a França

El segle XVII, denominat pels francesos com el Grand Siècle, se sol dividir en dues etapes: la primera, marcada per la inestabilitat política, el Barroc i l'Església. En la segona, l'art queda subjecte a l'estat i les seves acadèmies. Els tres dramaturgs més destacats d'aquest triomf del classicisme sobre el Barroc foren: Corneille, Racine i Molière.

La regla de les tres unitats

• Unitat d'acció: tota obra s'ha de construir seguint un únic fil conductor.
• Unitat de temps: l'acció sencera ha de tenir lloc en un període fictici d'un màxim de 24 hores.
• Unitat de lloc: l'acció ha de succeir tota ella en un mateix lloc.

El Realisme

A la segona meitat del segle XIX, quan el romanticisme entra en crisi, apareix a França, i posteriorment a tot Europa, el Realisme.

El Realisme parteix de la concepció de l'art com a representació fidel de la realitat, caracteritzat pel desig de coneixement científic.

Contràriament al romanticisme, es considera que la raó és l'únic instrument per captar la realitat, on es vol reflectir la societat de l'època, la revolució industrial i el triomf de la burgesia.

Des del punt de vista literari, es volen aconseguir unes descripcions objectives amb un llenguatge divers. La novel·la realista té un fort component de crítica social.

Stendhal – El roig i el negre

Flaubert – Madame Bovary

Dickens – Oliver Twist

Tolstoi – Anna Karènina

Galdós – Tormento

Clarín – La Regenta

Balzac

La seva obra sol ser desigual, ja que sovint s'endeutava i havia d'escriure per diners. En l'intent de reflectir la societat sorgida després de la Revolució Francesa, Balzac va escriure el 1833 una obra, amb més d'un centenar d'obres, amb el títol genèric de La comèdia humana.

De les novel·les de la comèdia humana en destaquen: Eugénie Grandet, Les il·lusions perdudes i El pare Goriot.

Europa

XVI Renaixement, tendència clàssica

XVII Barroc, innovador

XVIII Neoclassicisme, tendència clàssica

XIX Romanticisme, innovador

XIX Realisme, tendència clàssica

XIX Avantguardes, innovador

Catalunya

XIX Renaixença, conservador

XIX-XX Modernisme, innovador

XX Noucentisme, tendència clàssica