L'Edat d'Or de la Literatura Catalana: Autors i Context Històric

L'Edat d'Or de la Literatura Catalana

Context Històric

El Cisma d'Occident

El 1378 es produí el Cisma d'Occident amb l'elecció de dos papes: Urbà VI, que s'instal·là a Roma, i Climent VII a Avinyó. La major part de la clerecia catalanoaragonesa i francesa va ser partidària del papa d'Avinyó, i més encara quan el 1394 fou elegit papa el cardenal d'Aragó, Pero Martínez de Luna, amb el nom de Benet XIII. El Concili de Constança resolgué el conflicte deposant els dos papes existents i nomenant-ne un de concòrdia, però Benet es retirà al castell de Peníscola i no acceptà mai aquesta solució. L'Església havia esdevingut el principal centre de promoció cultural. Des d'una xarxa de monestirs que vertebrava tot Europa, emanaven totes les arts. S'hi desenvolupà una tasca ingent de recuperació, còpia i traducció d'obres de l'antiguitat clàssica que d'una altra manera no haurien arribat als nostres dies.

El Canvi Dinàstic

Pel que fa a la Corona d'Aragó, a la mort de Pere el Cerimoniós, accedí al tron Joan I i després el seu germà Martí I l'Humà. Amb ell, que no va deixar descendència, va extingir-se la família reial de la casa de Barcelona. Per elegir-ne successor es reuniren a Casp compromisaris d'Aragó, Catalunya i València, i Ferran d'Antequera era nomenat rei. Arran del Compromís de Casp, una nova dinastia, els Trastàmara, començà a regnar a la Corona d'Aragó i el seu origen castellà era un factor fonamental en el principi del procés de castellanització de la societat. Joan i Martí són reis especialment decantats a les arts i les lletres, coneixedors del llatí, afeccionats a la lectura dels clàssics i dels autors eclesiàstics. Aquestes inclinacions reials van afavorir la intensa circulació de coneixements entre els cercles intel·lectuals de la Corona i expliquen l'ascendent que uns autors religiosos determinants exerciren sobre l'entorn dels monarques.

Autors Destacats

Francesc Eiximenis

Nascut a Girona, cap al 1330, en una família burgesa, es va fer franciscà i estudià teologia. Durant 25 anys visqué a València, on va començar la carrera d'escriptor, va ser conseller dels jurats de la ciutat i hi escrigué la major part de la seua obra. El nomenaren patriarca de Jerusalem i bisbe d'Elna. Morí cap al 1409 a Perpinyà. Pràcticament tota la seua obra és en romanç. Tenia l'objectiu d'instruir en la religió als seglars que podien posar en perill la solidesa del dogma cristià. La totalitat de la seua obra, sempre amb propòsits moralitzadors, destaca per haver sintetitzat la ideologia cristiana medieval, amb temes que van de la doctrina política a la teològica. Té un propòsit didàctic, i en les seues obres intercala aspectes de la vida quotidiana. El seu llibre monumental és Lo Cristià, on redacta els fonaments del cristianisme. Lo Llibre de les Dones és un llibre que tracta sobre les virtuts i els vicis femenins. També escrigué el Llibre dels Àngels, l'obre més llegida i traduïda d'ell.

Anselm Turmeda

Va néixer a Mallorca a mitjan segle XIV i molt prompte ingressà en l'orde dels franciscans. S'interessà per la religió musulmana. Anselm abjurà del cristianisme i marxà a Tunis, on es va fer mahometà. El papa Benet XIII va intentar convèncer-lo amb tota mena de garanties i de perdons perquè tornara a les terres i a la fe dels cristians, però s'hi va oposar. També tenia una finalitat moralitzadora com la dels seus contemporanis, però amb una perspectiva molt més moderna. L'única obra que escrigué en àrab era destinada als sarraïns i combina l'autobiografia i l'exposició doctrinal contra la fe cristiana. La seua obra més coneguda en prosa és La Disputa de l'Ase, que es tracta d'una polèmica sobre la superioritat de l'home o de l'animal.

Isabel de Villena

Nasqué a València el 1430, fou filla il·legítima del noble Enric de Villena, estava emparentada amb les cases reials d'Aragó i de Castella, però en quedar òrfena va ser acollida per la seua cosina, la reina Maria, esposa d'Alfons el Magnànim, que se'n cuidà de l'educació. En complir 15 anys es féu franciscana. El 1463 va ser elegida abadessa gràcies a una dispensa especial del papa. A partir d'ací la seua vida transcorregué entre la contemplació espiritual i la dedicació a la literatura. Va morir al convent de la Trinitat de València, víctima de l'epidèmia que assolava València l'any 1490. L'obra més important és Vita Christi, on pretén mostrar la humanitat de Jesucrist i moure a la reflexió pietosa per la contemplació de les escenes de més potència plàstica i dramàtica, escrita des d'una perspectiva innegablement femenina i franciscana, plena de reflexions i de consells morals amb l'objectiu d'emocionar des de la humilitat i la immediatesa. Isabel recorre a tradicions més o menys llegendàries nascudes dels evangelis per a reconstruir la vida de Crist i acolorir-la convenientment per a assegurar la finalitat exemplaritzant. Escriu per a commoure i això la du a fer emotiva la narració. Utilitza un llenguatge senzill amb l'acompanyament d'un ritme àgil on abunden els diàlegs.

Vicent Ferrer

Nasqué a València el 1350. Als 17 anys entrà en el convent dominicà de la ciutat, on s'ordenà sacerdot. Ensenyà teologia a la catedral de València i fou conseller i confessor reial. S'incorporà a la cort papal d'Avinyó i inicià les campanyes com a predicador per Europa. Tenia plena llibertat d'acció i de moviment. Predicava cada dia i el seguia una companyia de flagel·lants, que potenciaven els efectes taumatúrgics dels seus sermons. Tingué una intervenció decisiva en el Compromís de Casp, en què solucionà el problema successori a favor de Ferran d'Antequera. Va continuar predicant per tota Europa fins morir a Vannes el 1419. Visqué una vida nòmada dedicada a sermonejar amb una visió del món i de la religió ortodoxa. El seu objectiu mai va ser literari. Fou un gran mestre de l'art de l'oratòria. Els sermons vicentins tenen l'estructura típica medieval: comencen en llatí, a continuació el rés corresponent i la introducció del tema, i la tercera part era l'exposició del sermó amb exemples.