Eduardo Chillida: L'Espai, la Matèria i la Muntanya Buitada de Tindaya

Eduardo Chillida:

A què es dedica, vostè? Quin és l'objectiu del seu ofici?

E.C: Sóc un senyor que s'interroga sobre moltes coses que ignora, relatives a l'espai, i a conseqüència d'aquestes preguntes m'adono que no són solament interrogacions sobre l'espai, sinó també sobre la densitat, la velocitat, el volum, la força magnètica. Fa molts anys que hi estic ficat, he tingut temps de tocar molts temes.

En el seminari sobre l'espai amb René Thom i Pierre Aubenque hi va haver una reflexió sobre la tesi aristotèlica que l'espai no és la forma, l'espai no és la matèria, l'espai no és el buit...

E.C: Sí, tot això hi té a veure..., té algun dret a ser candidat. Però hi ha més coses que també poden aspirar a ser-ne.

Si n'exceptuem forma, matèria i buit, què més queda?

E.C: El límit, sense el qual no hi hauria la forma ni, per descomptat, l'espai. El límit és el protagonista de l'espai.

Diverses coses que esmenteu en relació amb l'espai interessen els científics.

“L'excés de preguntes respecte a l'espai” que us ha portat a ser escultor és comú a Arquimedes, a Newton, a Descartes i a René Thom. Aquest últim –l'origen de l'anomenada teoria de les catàstrofes– fa una observació que afecta problemes d'òptica, concretament relatius al que els òptics en diuen càustiques, que presenten necessàriament punts de plec amb una forma general que no depèn de les condicions de l'experiència. Aquests fenòmens serien més aviat geomètrics que no pas físics, és a dir, remetrien a l'espai com a tal i no a un material dipositat a l'espai. Podríem dir res semblant d'allò a què s'enfronta l'escultura?

E.C: Hi ha certament alguna cosa d'això en aquesta mena de diàleg que es dóna entre l'espai i el material. Els materials responen a les lleis diferents que cal explorar. Hi ha, doncs, un moment d'arrencada en què el problema de l'escultor és més aviat semblant al del físic. Però a mesura que has superat el primer contacte amb una matèria nova, t'acostes al camp ordenat per unes forces que són més geomètriques que no pas físiques, t'obres a aquest món de formes on tot esdevé possible.

“Fa anys vaig tenir una intuïció, que sincerament vaig creure utòpica. Dins d'una muntanya crear un espai interior que pogués oferir-se als homes de totes les races i colors, una gran escultura per a la tolerància. Un dia va sorgir la possibilitat de realitzar l'escultura a Tindaya, Fuerteventura, la muntanya on la utopia podria ser realitat. L'escultura ajudava a protegir la muntanya sagrada.

El gran espai creat a dins d'ella no seria visible des de fora, però els homes que penetressin en ella veurien la llum del sol, de la lluna, dins d'una muntanya avocada al mar i a l'horitzó, inassolible, necessari, inexistent...”.

Amb aquestes paraules defineix Eduardo Chillida, al juliol de 1996, la seva idea del projecte, basat en el concepte de crear un lloc introduint l'espai en la matèria. Va representar la culminació de l'obra de l'artista i, per les seves singulars característiques d'escala i ubicació, està destinada a convertir-se en una fita que serà necessari conèixer i analitzar per avaluar el conjunt de la producció d'un dels escultors contemporanis més importants del món.

Chillida va trobar la inspiració en la seva escultura d'alabastre anomenada “Muntanya buida”, consistent en un cub dins d'una muntanya. Cub de 50 metres de costat, al qual s'accedeix des d'un passadís de 80 metres de llarg i una secció de 15x15 metres, en un nivell inferior, que permet la visió neta de l'horitzó des de l'interior, mentre que els visitants s'aproximen.