Endarreriment agrari i conflictitat pagesa

2. ENDARRERIMENT AGRARI I CONFLICTIVITAT PAGESA

La crisi agrària: L'agricultura espanyola va iniciar el segle XX havent de fer cara a les conseqüències de la crisi agrària que havia afectat a Europa al final del segle XIX. Amb una agricultura orientada sobretot al conreu de cereals, oliveres i vinya, en terres majoritàriament de secà, i amb una ramaderia bàsicament ovina destinada a la producció de llana, Espanya va acusar la crisi cerealista més fortament que altres països del seu entorn.

La causa immediata de la crisi va ser l'arribada a Europa de productes procedents de països amb una agricultura extensiva més competitiva (Argentina, EUA, Canadà, Rússia). El resultat d'aquest model eren uns preus més baixos que els europeus com a conseqüència d'una producció del temps i dels costos del transport gràcies als avenços de la navegació.

La competència dels cereals estrangers va provocar una baixada dels preus, amb la consegüent reducció dels ingressos i la caiguda dels beneficis. Aquesta situació va originar un seguit de protestes, coordinades per la Liga Agraria, una associació de propietaris cerealístics que va actuar coma grup de pressió per aconseguir un aranzel protector. De la disminució dels beneficis en va derivar la disminució dels salaris dels jornalers, i això va desfermar un període d'agitacions pageses que es va allargar tot el primer terç del segle XX.

La crisi cerealista va anar acompanyada d'una crisi de la viticultura, que va ser molt intensa a Catalunya, on el conreu de la vinya havia assolit una gran extensió arran de la plaga de la fil·loxera a França. Per això cap a l'any 1879 la fil·loxera va travessar els Pirineus i el 1910 ja s'havia estès per tot Catalunya i havia destruït centenars de milers d'hectàrees de vinya. El balanç va ser la mort de totes les vinyes autòctones, la pèrdua de les collites i un esfondrament econòmic que va afectar tant els propietaris con els conreadors (rabassaires). Per resoldre la crisi, es van replantar totes les vinyes amb un nou cep americà portat de Califòrnia que era immune a la malura i que podia empeltar-se amb les espècies tradicionals del país.

La mort de les vinyes va iniciar un conflicte entre els rabassaires i els propietaris que es va mantenir viu fins a l'època de la Segona República. Els primers, que havien fet grans inversions en el període de prosperitat vitícola, van defensar la vigència dels contractes de rabassa morta. En canvi, els propietaris sostenien que la mort de dos terços dels ceps anul·lava els vells contractes i van exigir l'establiment de nous contractes de durada molt més curts. La seva pretensió era limitar els drets dels pagesos sobre la tinença de la terra i convertir-los en simples arrendataris.

2.2 L'evolució agrícola:

La crisi agrària es va superar gràcies a l'establiment de noves barreres aranzelàries i el creixement de la producció, fortament estimulada per l'augment de la demanda urbana. Els motors principals de la millora agrícola van ser:

• Les noves rompudes i la intensificació dels conreus gràcies a l'augment de fertilitzants artificials, la selecció de llavors, la disminució del guaret, l'increment de la mecanització i l'extensió del regadiu a noves terres. Tot això va permetre millorar a productivitat en el conjunt del sector primari espanyol, encara que l'any 1930 continuava estant situada entre les més baixes d'Europa.
• La introducció de nous conreus (plantes farratgeres) destinats a millorar la producció ramadera, cosa que va permetre incrementar les existències de carn i de llet per satisfer la demanda urbana. Finalment, hi va haver també una especialització de conreus (oliveres, vinya, cítrics), destinats en gran part a l'exportació.

Com a resultat d'aquest procés el producte agrari del conjunt d'Espanya va créixer un 55% entre els anys 1900 i 1931, malgrat que d'un manera desigual segons el tipus de conreus i les zones. La producció de cereals es va consolidar com el conreu principal del camp espanyol: el seu valor representava més del 50% del total del producte agrari. Els cereals i les lleguminoses, que eren els conreus dominants a Andalusia, Extremadura i les dues Castelles, constituïen el sector agrícola menys dinàmic i el que tenia una productivitat més baixa. Els conreus més productors, orientats en gran part a l'exportació, eren la vinya, les oliveres, els cítrics, els fruiters i les hortalisses. La producció ramadera de carn i de llet també va augmentar considerablement gràcies a la selecció de les races de bestiar.