Ètica Kantiana: Imperatiu Categòric i Postulats de la Raó

De la Filosofia Moral Popular a la Metafísica dels Costums

Kant discuteix el trànsit de la filosofia moral popular a la metafísica dels costums, subratllant la necessitat d'actuar segons imperatius categòrics, és a dir, de manera incondicional. El criteri de Kant es fonamenta en les fórmules de l'imperatiu categòric, destacant-ne dues: la fórmula de la llei universal i la del fi en si mateix.

A través d'exemples com el suïcidi, la falsa promesa i altres situacions, Kant argumenta que l'acció moralment correcta és aquella que es basa en el deure pel deure, sense dependre de conseqüències o inclinacions personals. A més, ressalta la importància de considerar els éssers humans com a fins en si mateixos, i no com a mitjans per a altres finalitats. Aquesta distinció entre el valor condicionat i la dignitat dels éssers, juntament amb la idea de tractar la humanitat sempre com un fi, constitueixen els fonaments de l'ètica kantiana.

De la Metafísica dels Costums a la Crítica de la Raó Pura Pràctica

Kant aborda el trànsit de la metafísica dels costums a la crítica de la raó pura pràctica, introduint els postulats de la raó, que són condicions necessàries per a certs fets. Aquests postulats, considerats idees metafísiques, són tres: llibertat, immortalitat de l'ànima i existència de Déu. Tot i ser indemostrables, Kant els considera necessaris.

La Llibertat com a Fonament de la Moralitat

Kant argumenta que la moralitat es basa en la llibertat de l'ésser humà. Considera que només una voluntat lliure pot actuar per deure moral, ja que l'acció moralment correcta és aquella que es basa en la bona voluntat. Afirmant que els éssers humans, a diferència dels animals, tenen la capacitat de triar entre la raó i l'instint, Kant destaca que la llibertat és la raó de ser de la moral. Aquesta capacitat d'elecció entre la raó i l'instint ens permet actuar segons deures morals, que emanen de nosaltres mateixos com a imperatius categòrics, sent això una expressió de la nostra llibertat.

Immortalitat de l'Ànima i Existència de Déu

Per a Kant, actuar moralment correcte implica fer-ho per deure, és a dir, per obligació moral. Això implica ser virtuós i actuar sempre amb rectitud. Tot i que Kant reconeix la dificultat de l'acció moral perfecta, considera que, en una vida eterna sense límits de temps, es podria aconseguir la perfecció moral. No obstant això, en una vida limitada pel temps, aquesta perfecció és inassolible per a tothom.

Kant justifica la necessitat de Déu com a garantia de la relació entre virtut i felicitat, ja que l'acció moral pot no conduir a la felicitat. Distingeix entre proposicions analítiques (on el predicat no aporta informació) i sintètiques (on sí). A més, diferencia entre a priori (abans de l'experiència) i a posteriori (que necessiten l'experiència). Segons Kant, els imperatius categòrics són proposicions sintètiques a priori, ja que no depenen de l'experiència i són necessàries.