Evolució de l'Art Grec: De l'Arcaic al Hel·lenístic

Evolució de l’art grec: Període Arcaic (776 a.C - 490 a.C): Formació de les polis. Aparició de l’aristocràcia. Origen de la literatura grega: Homer amb la Ilíada i l’Odissea. Economia: sector agrícola i comerç. Origen de la filosofia: presocràtics. Apareixen les tipologies arquitectòniques. Apareix l’escultura. No hi ha cap obra arcaica.

Període Clàssic (490 a.C - 323 a.C): Etapa compresa entre la fi de les Guerres Mèdiques i la mort d’Alexandre el Gran. Moment de màxima esplendor. Expansió Esparta/Atenes = Guerra Peloponès (guanyada per Esparta). Període de Pericles. Invasió de Grècia. La construcció de l’Acròpolis. Unificació de les polis gregues. Moment dels historiadors Tucídides i Herodot. Dramaturgs: Sòfocles, Esquil i Eurípides (tragèdies); Aristòfanes (comèdies). Filosofia: Sòcrates, Plató i Aristòtil. Medicina: Hipòcrates. Art: consolidació dels ordres arquitectònics: dòric, jònic i corinti.

Període Hel·lenístic (323 a.C - 31 a.C): Etapa compresa entre la fragmentació de l’Imperi Macedònic (després de la mort d’Alexandre el Gran) i la derrota definitiva de Grècia (conquesta romana). Amb la mort de Filip, l’imperi es va dividir en diversos regnes. Difusió de la cultura grega i diversificació (4 regnes hel·lenístics). Creació d’escoles hel·lenístiques. Biblioteca d’Alexandria. Desenvolupament de les matemàtiques: Euclides i Arquímedes. Filosofia: predomini d’Aristòtil (mestre d’Alexandre el Gran) i nous moviments: Epicur i Zenó. Literatura: Teòcrit, Calímac i Menandre. Canvi cultural, nova manera de veure el món.

Característiques generals de l’art grec:

• Antropocentrisme: és un art fet a la mida de l’home; l’ésser humà serà el punt de referència de l’art. Els edificis grecs van ser construïts a escala humana. Com deia Protàgores: “l’home és la mesura de totes les coses”.
• Rebuig al colossalisme dels grans imperis.
• Art racional: és un art sotmès a la raó; s’identifica bellesa amb raó: “és bonic allò que és vertader” (Plató). Construcció de molt petites dimensions, segueix els trets característics d’un temple grec.
• Construccions arquitravades: amb elements verticals (suports) i horitzontals (cobertura). És estàtica. Es defineix per l’alçat de l’edifici.
• El material per excel·lència de l'arquitectura grega és el marbre, que s'usa a partir del segle V. Abans s'usava la pedra.
• Es recerca l'harmonia visual que s'aconsegueix a partir de refinaments òptics.
• Ús dels ordres arquitectònics: que tenen una doble funció:
  • Al·legòrica: l'ordre està dotat de gènere (Dòric: masculí (més robust) / Jònic: neutre / Corinti: femení (més esbelt)).
  • Constructiva: l'ordre és el conjunt de la columna i l'entaulament. Es diferencien entre ells per la forma de la columna i el seu capitell i per la disposició de les parts de l'entaulament.
• Pilars fonamentals de l’art grec: home, natura, bellesa, harmonia i raó.

Característiques generals de l’arquitectura:

• Temple: construcció religiosa més destacada amb estructura de planta rectangular dividida en tres espais: Pronanos: entrada que dóna accés al lloc sagrat del temple. Naos o cel·la: espai sagrat a l’interior del qual hi havia la imatge escultòrica de la divinitat. Opistòdom: una cambra o nau posterior adossada a l’altre extrem de la naos, però incomunicada amb ella, en la qual se solia guardar el tresor del temple. Reben noms diferents segons les seves dimensions:
  • Segons l’alçat: Dístil: amb dues columnes. Tetràstil: de quatre. Hexàstil: de sis. Octàstil: de vuit. Decàstil: de deu.
  • Segons la planta: Mónopter: si té una sola filera de columnes. Dípter: si n’hi ha dues. Pseudoperíter: si les columnes estan adossades al mur. Amfipròstil: quan només té columnes a les dues façanes del temple. Pròstil: quan només n’hi ha en un dels pòrtics. Àpter in antis: quan les columnes estan ubicades entre la prolongació dels murs que acullen el pòrtic. Thólos: temples de planta circular.
• Teatre: arquitectura civil. Es construïen aprofitant el desnivell d’una muntanya. Aquest desnivell servia per disposar-hi les grades o càvea en forma semicircular. Als seus peus hi havia l’escena i el prosceni, on es feia la representació teatral; l’orquestra, un espai central circular situat entre les grades i el prosceni.
• Estoa: arquitectura civil. Eren unes galeries comercials (Àgora).
• Estadis: arquitectura civil. Es feien competicions atlètiques.
• Palestres: arquitectura civil. Es practicaven exercicis de lluita i gimnàstics. Materials: marbre i pedra. Arquitectura arquitravada: combinació de línies verticals i horitzontals. Es defineix per l’alçat de l’edifici = Trilític. S’estructura per: la plataforma, la columna, l’entaulament i la coberta.

Característiques generals de l’escultura grega:

• Recerca de la perfecció tècnica i el ideal de bellesa: aconseguir la representació de la realitat i la bellesa.
• Materials: marbre (talla) i bronze (cera perduda), encara que també utilitzaven pedra calcària, fusta (al principi, anomenada xòana), or i ivori.
• Forma: El relleu (decoració de frisos i mètopes en temples i altars / adherida a un pla alt (+50%), mig (50%) o baix (-50%)) i l’escultura exempta o d’embalum rodó (reflex de l’evolució del cànon de bellesa hel·lenística, basat en diferents conceptes com ara la proporció, l’equilibri, la simetria, l’expressivitat, el volum i el dinamisme).
• Tipologia: Dempeus, sedent, jacent, eqüestre, grup, orant.
• Antropomorfisme: les escultures greges representen figures humanes (fins i tot els déus tenen forma humana).
• Policromia: les escultures originals estaven policromades.
• Funció: religiosa (temples, tombes,...) o civil (atletes, guerrers...).
• Consideració social de l’artista: els escultors passen de ser artesans a tenir una consideració social important (signen les obres).

Etapes: Tres grans etapes que coincideixen amb les tres etapes històriques de la civilització grega.

• Arcaica (S.VII-VI aC): representacions de figures humanes masculines, anomenades Koúroi o curos, i femenines, anomenades Kórai o core. Les figures femenines representen dones vestides que es creu que eren sacerdotesses o dames oferents i les figures masculines representen atletes nus o herois. Presenten rigidesa, frontalitat i simetria (eix central divideix l’estàtua en dues meitats), braços enganxats al cos, mans tancades, trets facials arcaics (ulls en forma d’ametlla amb mirada fixa i grans i somriure amb els llavis tancats), escultura simbòlica no realista, poc expressives, formes antropomòrfiques, influència egípcia, estatisme (absència de dinamisme, peus fixats al terra), esquematisme i geometria (realització de les formes del cos de forma esquemàtica i amb ús d’elements geomètrics). L’ús de l’element geomètric es fa especialment patent en la realització de la cabellera i el tors de les figures i alguns detalls del rostre.
• Clàssica (V-IV aC): recerca del model ideal de bellesa humana. Major naturalisme en la representació de les formes. Abandó de la rigidesa i estatisme de l’època anterior. Dinamisme contingut: “Contrapposto” (paraula italiana que defineix la posició més natural i equilibrada d’una figura en repòs). Ús de canons per assolir: equilibri, proporció i bellesa. Expressió serena, continguda i equilibrada. Temes representats: atletes, déus i herois. Funció: essencialment la contemplació estètica. Ús de la corba praxiteliana (lleugera arcusació de l’escultura en forma de “S” invertida). Cànons de proporció matemàtica entre el cap i la resta del cos. Harmonia i proporció de les formes anatòmiques pròpies del classicisme (aplicació del cànon de Policlet). Període dividit en: primer classicisme o protoclassicisme, classicisme sublim, segon classicisme o classicisme tardà.
• Hel·lenística (IV-I aC): els ideals clàssics de bellesa, harmonia, serenitat i equilibri són abandonats en favor de la tensió, el moviment i una expressivitat extrema. Els rostres dels personatges mostraran una gran expressivitat mostrant sentiments de sofriment i passió (pathos). Les representacions continuaran sent naturalistes, però s’abandonarà l’idealisme en favor d’un major realisme. S’abordarà la representació de nous temes com la vellesa, la infància, la quotidianitat, el dolor o la mort, i la representació de grups escultòrics amb composicions complexes que presenten un gran dinamisme i expressivitat. Atenes perd protagonisme com a centre cultural i artístic, i apareixen nous centres o escoles com Pèrgam, Alexandria o Rodes, on es desenvoluparà una important producció artística.