Evolució del teatre català
Renovació teatral del període que va des de...; El règim franquista va prohibir el teatre en català, no es va recuperar fins l’any 1946. Al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i la primària dels seixanta, la renovació va provenir d’aportacions d’autors com Palau i Fabre o Villalonga. Es van fundar plataformes teatrals com l’ADB i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que va afavorir el naixement i desenvolupament del teatre independent i la revalorització de les figures del director, escenògraf i intèrpret. A la fi dels anys seixanta hi va haver un seguit de grups que van protagonitzar més directament la renovació del panorama teatral: Els Joglars, Dagoll Dagom i Els Comediants, basats en el teatre-festa. El 1976 va iniciar les seves activitats el Teatre Lliure, teatre independent i universal. El desenvolupament del teatre al País Valencià està relacionat amb els germans Rodolf i Josep Lluís Sirera que reivindicaven la necessitat d’un teatre actual.
Manuel Pedrolo; Entre 1958 i 1963 Manuel de Pedrolo escriu un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat i amb coincidències amb el teatre de l’absurd. En Cruma Pedrolo reflexiona sobre l’autenticitat de l’home; en Homes i No sobre el conformisme heretat; i en Situació Bis reflexiona sobre la llibertat sobre un punt de vista genuïnament polític. El teatre de Pedrolo despulla el diàleg de qualsevol referència que permeti localitzar-ne l’acció. Els personatges són símbols. Es relacionava el seu teatre amb el teatre de l’absurd, Pedrolo el considerava més bé com a teatre de l’abstracte. El tema de la mort i de la comunicació entre els homes, l’autenticitat, el sentit de l’existència i sobretot, de la llibertat, articulen la seva obra dramàtica.
Lescriptura teatral actual; A partir del 1975 la feina i funció de l’autor teatral es van diluir en la construcció espectacular col·lectiva. El teatre es desentenia de la paraula “dramàtica”. Els protagonistes eren ara els directors, l’expressió corporal i la imatge, i les tècniques de treball col·lectiu. Grups com Els Joglars, Els Comediants i La Fura dels Baus. Cap a la fi dels vuitanta va canviar. El Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet,. I van aparèixer dramaturgs nous: Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé. S’imposen nous models com Becket i Pinter. En l’escena catalana aquesta renovació ha estat protagonitzada per l’evolució de Benet i Jornet. Aquesta recuperació del dramaturg està marcada per l’emergència d’un nou tipus d’autor teatral que s’implica plenament en el procés creatiu de l’espectacle.
Josep M.B.J; A partir de la segona meitat dels anys setanta Benet i Jornet va començar una carrera ben prolífica com a creador de guions per a sèries de televisió. S’ha mantingut fidel a aquesta nova línia d’escriptura i l’ha continuada practicant, de manera regular, paral·lelament al que podríem anomenar la seva obra dramàtica major. Ha participat com a guionista en sèries com Poble Nou, Pedralbes Centre, Rosa, Nissaga de Poder, Laberint d'Ombres i Ventdelpla. Les radionovel·les i els tebeos han inspirat especialment la concepció dels seus mons de ficció. L’interès de Benet per aquests gèneres populars l’ha portat a tenir una predilecció clara pel melodrama.
Joan Fuster; En els seus assaigs va donar carta de naturalització a la prosa d’idees i va abandonar la dedicació tradicional de la nostra literatura als versos., la influència de Nosaltres, els valencians, que es va publicar el 1962, ha estat en la societat valenciana. En aquest llibre l’examen de consciència característic de l’assaig fusterià es va convertir en una interrogació radical sobre els valencians com a col·lectivitat. El resultat d’aquest examen constatava un país provincià i despersonalitzat, que no té consciència de ser-ho i que prefereix viure del tòpic en comptes de plantejar-se la seva realitat. Aquesta obra va actuar com un catalitzador sobre un grup de joves.
Joan Francesc; És autor d’una producció assagística abundant constituïda bàsicament per articles publicats en diaris i publicacions periòdiques. Es tracta d’articles que solen partir d’una anècdota de la vida quotidiana, adreçats al lector comú i redactats amb un llenguatge no especialitzat o acadèmic, però literari. Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i evolució de les identitats i dels símbols que les formen, la importància de les llengües per a crear “consciència col·lectiva”. Les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un bon punt d’escepticisme, que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de les que pateixen molts altres pobles del món.
catalán con un tamaño de 4,96 KB