Evolució Demogràfica i Canvis Agraris a Europa al Segle XIX

Demografia - Durant el segle XIX, la població dels principals països europeus va créixer de manera accelerada i, inclús, Espanya també va experimentar un creixement molt fort, encara que fos inferior al dels altres països. Entre 11 milions i 16 milions. La causa del lent creixement demogràfic espanyol és: la taxa de mortalitat elevada durant tot el segle, com a conseqüència de guerres civils, retard i l'escàs creixement de la indústria, i de l'aparició esporàdica d'epidèmies com el còlera. Espanya va anar progressant, però a un ritme més lent que els altres països europeus: increment de la població absoluta, augment lleuger de la població urbana en detriment de la del camp i disminució gradual de la població activa del sector primari.

Els Canvis en l'Agricultura - Els il·lustrats no van aconseguir modernitzar l'agricultura perquè sempre s'enfrontaven amb el sistema de propietat de la terra (que era tota en mans de la noblesa i l'església). Els nobles i clergues no vivien de les rendes que els proporcionaven els arrendataris que alquilaven el camp i treballaven en ell. Tenien que estudiar com obtenir més beneficis. Els arrendataris quedaven amb una part de les collites per subsistir i lliuraven l'altra part al propietari, a més de pagar alguns impostos a l'estat i a l'església local. Els camperols eren pobres i treballaven en explotacions petites, i els sortia difícil obtenir beneficis per millorar el conreu i comprar màquines. Terres comunals: propietat dels municipis, mal cultivades o no cultivades, on els habitants trobaven complements silvestres o pastures que els ajudaven a equilibrar la magra econòmica. Mans mortes - terres dels municipis i esglésies, perquè segons la llei no es podien vendre i no hi havia possibilitat de canviar l'amo.

Desamortització - Ja que l'estructura de la propietat de la terra havia originat en altres països una gran expansió agrícola, els liberals van pensar que la principal mesura per posar fi a l'endarreriment del camp espanyol era eliminar totes les restes del règim senyorial (poder d'un senyor que tenia dret sobre una zona o palau i podia jutjar i cobrar impostos i altres càrrecs) i també eradicar el sistema de propietat de mans mortes i vendre les terres perquè els nous propietaris modernitzessin el camp. Els canvis més importants en l'estructura de la propietat de la terra es van produir arran de les desamortitzacions (1836 i 1855) i consistien en l'apropiació per part de l'estat de gran part dels béns d'esglésies i de les terres comunals dels municipis, els quals van ser declarats béns nacionals i van ser venuts a particulars en subhasta pública. 1a desamortització (Maria Cristina) va ser dirigida pel ministre d'hisenda (1835-1836), liberal J.A. Mendizábal. El govern va nacionalitzar els béns dels ordes religiosos, que després va vendre a preus més baixos i amb els beneficis. Enfrontant el problema del deute públic (préstec que demana l'estat per aconseguir les despeses) i finançar l'exèrcit contra els carlins. 2a desamortització

(Bienni Progressista - P. Madoz va posar a la venda totes les terres cultivables que formaven part del patrimoni municipal, estatal i dels ordes militars. El procediment de desamortització consistia a taxar les propietats i fer-ne una subhasta pública. Es pagaven de dues maneres: 1a) 1/5 efectiu, la resta en 15 anys; 2a) pagar una part amb títols de deute públic i la resta durant vuit anys. Consequències: 1a) canvi de propietat - el 40% de la terra va canviar de mans i 3/5 parts de les propietats de l'església van ser venudes. Els compradors van ser aristòcrates, terratinents i clergues seculars. 2a) inestabilitat i la inseguretat de molts agricultors que van perdre l'ús dels béns comunals. En moltes zones es va produir una proletarització d'amplis sectors de la pagesia. 3a) tot i que no va emergir una nova classe de propietaris rurals actius com esperaven Mendizábal i Madoz, les desamortitzacions sí que van comportar una ampliació important de la superfície cultivada dedicada als cereals en zones valencianes, Catalunya i Múrcia.

Els Avenços en Agricultura Comercial - A mitjan segle XIX, es va anar imposant a la costa mediterrània una agricultura orientada a la comercialització. El conreu de vinya, cítrics, arròs - es cultivava a l'Empordà - i de la canya de sucre es va generalitzar en aquesta època, al costat d'altres productes el conreu dels quals no era tan extens, com: fruits secs, oli d'oliva, espart. La vinya va tenir molt d'èxit, era un cultiu tradicional i tenia una creixent expansió dels seus derivats. Entre 1850 i 1875, Espanya va triplicar el volum d'exportació de vins a Europa. El 1863, la terrible plaga de fil·loxera provoca la ruïna de les vinyes franceses. Entre 1870 i 1880, Espanya es converteix en la primera potència mundial en producció vinícola (Rioja, Penedès, Jerez...)