Evolució de la Poesia Catalana: Del Realisme Social a la Intimitat

Autors en el context de l'escriptura de l'obra

Dos autors que també segueixen l'estètica del realisme social són:

• Miquel Martí i Pol (1929-2003): Poeta amb un gran ressò popular, caracteritzat pel seu compromís amb la seva classe i el seu país (El poble, 1966; La fàbrica, 1972). El realisme social de Martí i Pol conviu amb una reflexió poètica sobre temes universals com l'amor, la mort, el destí i l'angoixa. El seu llenguatge és directe, narratiu i despullat de retòrica.
• Salvador Espriu: Distingim una poesia més lírica i una de caràcter més cívic que es qüestiona sobre la història i la identitat, accentuat en La pell de brau (1960), on reclama la necessitat d'entesa entre els diferents pobles ibèrics. Temes recurrents són la mort dels éssers estimats, la llengua i, igual que Miquel Martí i Pol, el compromís amb el seu poble.

Altres models o corrents poètics en el context de l'obra

En els anys 50 i 60 (o immediatament abans de l'esclat del realisme social), la poesia va seguir les tendències anteriors a la Guerra Civil:

• Poesia simbolista: Poder suggeridor de la paraula (ús abundant de la metàfora i el símbol), el rigor formal i l'angoixa vital. Destaquen autors com Xavier Casp, Joan Valls, Blai Bonet, o des de l'exili, Josep Carner.
• Poesia avantguardista: Experimenta amb el llenguatge i juga amb recursos visuals. Destaquen Josep Palau i Fabre (Poemes de l'alquimista, sobre preocupacions existencials, la solitud i el desemparament) i Joan Brossa (El saltamarti, Poesia rasa).

Gènere poètic amb posterioritat

Als anys 70, la nova poesia esdevé hermètica, amb una profunda intertextualitat i ressonàncies avantguardistes. El boom estellesià és simultani a l'eclosió de la Generació dels 70 (Francesc Parcerisas, Pere Gimferrer, Joan Navarro, Josep Piera, Marc Granell, Maria Mercè Marçal). Proposen un discurs sotmès a la lliure voluntat de l'autor i ignoren la denúncia de la dècada anterior. Mantenen una rebel·lia individual i generacional, sobretot a partir del simbolisme, el surrealisme i l'avantguardisme per aconseguir una lírica moderna homologable als corrents internacionals. Als anys vuitanta, apareixen nous escriptors i estètiques, consolidant la tendència dels setanta sobre els temes individuals.

Altres autors/es destacats/des en el gènere poètic amb posterioritat

• Gaspar Jaén (Elx, 1952): Arquitecte, poeta i assagista. Destaquen reculls com Cambra de mapes (1982), La Festa (1983) i Fragments (1991), aquest últim "premi Vicent Andrés Estellés".
• Maria Mercè Marçal (1952-1998): Professora, poetessa i traductora. Guanya el premi "Carles Riba" amb Cau de llunes (1977). Conferenciant i assagista sobre feminisme i literatura. La seva poesia és una aventura apassionada i lliure. Els eixos temàtics s'organitzen entorn de la identitat femenina: l'amor, la solitud, la incomunicació, la passió, la maternitat, la rebel·lió.

Els poetes elaboren una visió de la realitat des del jo, a través de vivències personals, i conceben la poesia com a expressió de la pròpia intimitat. Als anys noranta, abandonen la idea de transformació social i tendeixen a l'autobiografia i la intimitat, amb escepticisme. Prevalgueren poemes més breus, menys emfatics, més íntims i personals.

Tipologia

Aquest és un text narratiu perquè explica uns fets que ocorren a uns personatges (reals o ficticis) en un temps i un espai determinats. Els esdeveniments succeeixen temporalment i seguint la linealitat cronològica, on trobem connectors temporals que marquen el desenvolupament del temps (i retrospecció o anticipació). El pas d'uns fets a uns altres apareix predominantment en temps verbals... Al text hi ha una veu narrativa. La narració es combina amb detalls descriptius i amb la presència de text conversacional (estil directe o indirecte).

Registre Formal

Presenta un lèxic amb un grau de formalitat mitjà-alt. Mots del llenguatge general de caràcter formal i termes específics de la sociolingüística (llengua, idioma, diversitat lingüística...). Vocabulari clar, precís, denotatiu (absència de connotació o figures retòriques). Estructures sintàctiques complexes (oracions compostes i llargues, sintaxi molt articulada). Mecanismes de condensació de la informació a través de les nominalitzacions. Relació entre interlocutors (autor i lectors) amb cert distanciament. Ús de la primera persona del plural. S'ajusta a la normativa lingüística i les diferències dialectals (diatòpiques) són mínimes.

Registre Col·loquial

Aquest text no mostra un nivell de formalitat alt (elaboració estètica amb recursos expressius retòrics, connotació...) propi del registre literari. L'autora vol recrear un diari personal i, en el fragment, un diàleg o conversa oral. Trobem la subjectivitat, l'espontaneïtat i el caràcter poc formal del registre col·loquial. L'autora imita la informalitat. Exemples de recursos col·loquials:

• Lèxic poc formal en frases fetes o expressions.
• Estructures sintàctiques simples.
• Oracions inacabades (interrupcions).
• Coixinets fonètics: "Mmm".
• Renecs i exclamacions.

En altres moments, el text mostra un grau de formalitat mitjà, propi del registre formal neutre. Diatòpicament, formes del català oriental: subjuntius en -i, present d'indicatiu en -o, possessiu meva.