Evolució de la poesia i la narrativa catalana i valenciana

Evolució de la poesia catalana

Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l'obra de J. V. Foix i es publicaren dos llibres que superaren el realisme i convertint la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme: Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer, i Poesia rasa (1970), de Joan Brossa.

Característiques de la poesia no-realista

• Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta, d'acord amb els plantejaments estètics del moment, introduïa el lector dins el text o del discurs que conformava l'escriptura mateixa, la qual no necessàriament contenia una anècdota o un argument.
• Pràctica rebel: connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX, la poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.
• Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
• La poesia, eina d'investigació: la poesia fou considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees, que donà lloc a múltiples actituds creatives, relacionades amb el món oníric. El poema deixà de ser diàfan per a ser hermètic.
• Nous arguments: els poetes argumentaren des de punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.

Evolució de la poesia valenciana

L'any 1973 la poesia valenciana, de forma simultània al que s'esdevenia en la poesia catalana (1973: Llibres del Mall, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala) s’allunyà del realisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro (1974: Grills esmolen ganivets a trenc de por) i Salvador Jàfer (1974: L'esmorteïda estela de la platja).

Evolució de la narrativa

Podem dividir aquesta evolució, pel que fa a la narrativa, en tres fases:

Anys 70

Destaca la novel·la de trencament, que xoca amb la narrativa tradicional i es caracteritza per:

• La búsqueda de noves formes expressives, en les quals importa més el com que el què.
• Predomina la literatura de la contracultura, que reflecteix ambients urbans i joves, i destaquen temes com el sexe o les drogues.
• Es produeix una eclosió narrativa, especialment a València, amb autors com Joan Francesc Mira.

Anys 80 i 90

Es retorna a les formes narratives més clàssiques:

• Es dóna importància als personatges i als bons arguments, tornant a la narrativa de gènere (negre, històric, eròtic,...)
• En la segona part dels 80 destaca la literatura urbana, que arriba de la mà del realisme brut o costumisme urbà.
• L’èxit de vendes d’alguns autors i la introducció de la llengua a l’escola fan que s’òbriga el mercat i augmente el nombre de lectors potencials.

Segle XXI

El panorama de la narrativa actual és molt divers, tot i això podem destacar els aspectes següents:

• Apareix un grup d’autors nascuts als 70 caracteritzats per: l’inconformisme, una narració de caràcter fragmentari i distribuir la seua obra en la xarxa, rebutjant la literatura convencional que consideren massa comercial.
• La gran difusió de l’obra de molts autors d’èxit, traduïts a altres llengües.
• La continuïtat d’escriptors de generacions anteriors, com Quim Monzó o Isabel-Clara Simó.
• La disparitat de temàtiques i estils, que se centren més en els problemes dels individus que en els de la societat.