Les Famílies Lingüístiques i la Sociolingüística: Un Anàlisi Detallat

Les Famílies Lingüístiques

Segons el criteri de la tipologia, les llengües es classifiquen per la semblança estructural.

• Llengües aglutinants: L'estructura de les paraules està constituïda per elements morfològics fàcilment separables (ex: turc).
• Llengües flexives: No es poden analitzar en elements morfològics aïllables i una mateixa categoria gramatical es pot expressar per mitjà de diferents elements (ex: llatí).
• Llengües analítiques: Expressen funcions morfosintàctiques substituint la flexió de les paraules per formes independents (ex: llengües romàniques).

Tipus Indoeuropea

Inclou llengües romàniques (francès, català), germàniques, eslaves (rus), cèltiques (gal·lès, bretó), indoiranianes (hindi, persa), entre altres com finougrica (lapó), semítica (àrab) i sinotibetana (xinès).

Llengües Romàniques

Les nostres llengües formen part de les romàniques, igual que molta part d'Europa. Les similituds i diferències es classifiquen en dos grups: occidental i oriental.

Lingüística i Sociolingüística

La lingüística és la ciència que estudia el llenguatge i s'interessa per explicar l'estructura i el funcionament de les diferents llengües, incloent-hi l'anàlisi antropològica.

La sociolingüística és la ciència que estudia les relacions entre la llengua i el medi social, posant l'accent en l'ús lingüístic condicionat pel context social. Estudia les varietats i la identitat lingüística en un grup social.

Comunitat Lingüística i Comunitat Nacional

El conjunt de persones que parlen una mateixa llengua rep el nom de comunitat lingüística. Quan les circumstàncies històriques són favorables, la comunitat lingüística conflueix en una comunitat nacional, que té en comú la història, les institucions i el desig d'organitzar-se políticament.

Contacte de la Llengua

• Monolingüisme: Una sola llengua en un mateix estat, són excepcionals.
• Bilingüisme: Coexistència de dues llengües.
• Multilingüisme o plurilingüisme: Coexistència de més de dues llengües.

Conflicte Lingüístic

Quan els estats tenen dues o més llengües, la distribució territorial pot ser complexa, especialment en àrees industrials. En situacions de contacte i domini perllongat, una llengua pot substituir l'altra.

• Llengües extingides: Sota la pressió d'altres llengües (ex: còrnic, dàlmata).
• Llengües dominants: S'imposen (ex: anglès, castellà, alemany).
• Llengües minoritzades: Reculen sota la pressió de les llengües dominants (ex: català, gallec, basc).

Bilingüisme

És la situació més habitual de contacte de llengües. Es refereix a la coexistència de dues llengües en un mateix parlant o grup social. Un parlant bilingüe és capaç d'emprar amb facilitat dues llengües per a funcions socials semblants. El bilingüisme pot ser motivat per l'aprenentatge o pel prestigi d'una llengua dominant.

També es parla de diglòssia, que afecta les llengües minoritzades quan, per raons extralingüístiques, conflueixen en un mateix ambient, però no sempre respon a una situació d'equilibri entre dues llengües.

• Bilingüisme individual: Capacitat de fer servir dos idiomes.
• Bilingüisme social: Situació en la qual, dins d'una unitat territorial, apareixen conjunts d'individus que usen més d'un idioma.
• Bilingüisme territorial: Un espai geogràfic dividit en dues zones delimitades lingüísticament.

Diglòssia

Situació entre dues varietats molt diferenciades de la mateixa llengua que tenen assignades funcions lingüístiques diferents: una varietat (A) per a funcions formals i una altra varietat (B) per a funcions col·loquials. Per exemple, els valencianoparlants poden ser considerats diglòssics, ja que adopten una llengua diferent per a determinades funcions, desplaçant la llengua que usen habitualment.

Substitució i Normalització

El procés de substitució comença amb el bilingüisme d'una comunitat i acaba amb la pèrdua de la llengua pròpia a favor de la dominant. La normalització implica la presa de consciència de la situació precària d'una llengua i inclou un procés de normativització (ortografia, coherència) amb la finalitat d'abolir la diglòssia.

Llengua i Parla

La llengua és el producte social d'aquesta facultat: un conjunt de normes gramaticals, vocabulari i fonètica propis d'una comunitat que permet la comunicació entre tots els parlants. La parla és la materialització individual d'aquesta llengua.

Normes Lingüístiques i Normes Socials

Les persones comuniquen idees i pensaments gràcies a un model lingüístic comú, la llengua. La norma omple l'espai entre l'abstracció de la llengua i la individualització de la parla, superant la individualitat dels actes de parla i concretant l'abstracció de la llengua.

Varietats i Registres

La variació és inherent a totes les llengües. No es parla igual a tot arreu, ni entre persones de diferents edats. La llengua sempre es manifesta en múltiples varietats.

Classes de Varietats

• Varietats geogràfiques: Dialectes, modalitats que presenta una llengua en una àrea geogràfica determinada.
• Varietats històriques: Corresponen als diversos estadis pels quals ha passat la llengua.
• Varietats socials: La llengua pot ser un senyal de pertinença a un determinat grup social.
• Varietats funcionals: Relacionades amb el context de la situació comunicativa concreta. La pragmàtica i la sociolingüística estudien la llengua en relació al context.

La Varietat Estàndard

És una varietat formal que serveix de model de referència per a tots els membres d'una comunitat lingüística en àmbits d'ús determinats. S'identifica amb la gramàtica normativa i el lèxic dels diccionaris generals. S'utilitza en àmbits formals, sense caure en el cultisme ni la familiaritat. El model lingüístic dels grans escriptors ha servit de base per elaborar aquesta varietat.

Procés de Creació de l'Estàndard

1. Selecció d'una determinada varietat lingüística.
2. Codificació de normes per a la varietat que s'està estandarditzant.
3. Promoció de la varietat estàndard.

Característiques de l'Estàndard

• Formal
• Comú
• Normativa
• Referent
• Mitjà de comunicació

La Varietat Estàndard

S'utilitza en textos impersonals i objectius. És una varietat supreadialectal i neutra, amb un grau de formalitat. S'ensenya a l'escola i s'utilitza als mitjans de comunicació. Ha de tenir un valor aglutinador, sent un punt de referència per a tots els parlants.