La Fe Cristiana: Seguir Jesús en l'Església

La fe cristiana: amistat amb Jesucrist

La fe és una relació de confiança entre persones. En la fe cristiana, la relació personal s'estableix entre els creients i Jesucrist. La fe no és creure en quelcom, sinó en algú. Creure en quelcom (idees, valors, ideals) és tenir una creença. Creure en algú és tenir-hi fe. Creure en Jesucrist comporta creences: creure en les seves idees, en els valors que va viure, en els ideals que va predicar. Però, es pot creure en això sense tenir fe en Jesús. Per a la fe cal una relació d'amistat amb Jesús.

S'inicia amb la crida de Déu

Déu porta la iniciativa en la relació amb les persones. El desig de felicitat és la primera crida de Déu. Però n'hi ha més: a través de les circumstàncies de la vida, d'altres persones, de la paraula de Déu, de l'Església, etc. Déu crida i dóna la força per respondre, respectant la llibertat.

Es basa en raons

Per creure en algú calen raons. Un cristià no creu perquè sí, sinó perquè ha descobert la raó de l'esperança en Jesucrist. Quan quelcom no es pot demostrar però no és irracional, és raonable. Ho acceptem basant-nos en indicis de coherència interna que ens donen certesa moral. Els signes que fan raonable la fe, o signes de credibilitat, són:

• Signes externs a la persona: La persona de Jesús, el missatge de la Bíblia, la vida de l'Església i el testimoni dels creients.
• Signes interns a la persona: Experiències que fan que les persones trobin la felicitat, per exemple, quan en la fe es descobreixen respostes als interrogants de la vida.

La fe no és un assumpte privat. Es rep en el si de l'Església i creix al seu interior. És l'Església qui dóna a conèixer Jesucrist. És una experiència comunitària.

S'expressa en un estil de vida

La fe transforma la vida de qui creu. La relació amb Jesús influeix en allò que la persona pensa, sent i fa. La fe no es viu només en moments dedicats a cultivar la relació, sinó en tots els moments. El més normal és que qui viu la fe cristiana adapti el seu estil de vida a la vida de Jesús.

Seguir Jesús en l'Església

La fe és una trobada personal amb Jesús

Al Nou Testament, "tenir fe" s'expressa com "confiar en", "refiar-se de", "fer una aliança amb". Això significa entendre la fe com una relació amb algú. És una relació personal amb Jesús que es tradueix en seguretat i confiança. Tenir fe és creure en Jesús, en la seva persona. La fe és una trobada entre el creient i Déu, revelat en Jesús.

Creure en Jesús és seguir-lo

La relació del creient amb Jesús s'expressa en els evangelis amb la metàfora del seguiment. És creient qui segueix Jesús. Jesús crida Pere i Joan, Mateu el publicà, l'home ric... "Qui el segueix es veu alliberat de les tenebres i té la llum de la vida".

Creure en Jesús, seguir-lo, comporta dues dimensions:

• Estar amb ell: Mantenir una relació d'amistat, actuar com ell, viure i lluitar pel que ell va viure i lluitar, posar en pràctica el seu missatge, tenir les seves actituds.
• Sentir-se enviat a una missió: Anunciar Jesús amb la nostra forma de vida i treballar pel regne de Déu, construint un món més just i humà.

La fe cristiana dóna sentit a la vida

El sentit de la vida és el significat, l'orientació o la finalitat que una persona dóna a la seva vida. Per ser feliç cal trobar el sentit de la vida. El sentit de la vida del cristià arrenca de la certesa de sentir-se estimat per Crist. Això li va passar a Pau de Tars, que va canviar de vida quan va comprendre que Crist havia mort i ressuscitat per ell. L'objectiu últim del cristià és la unió amb Crist; fer-se un amb ell com sant Pau.

La fe es viu a l'Església

L'Església, la comunitat dels creients, és el lloc de trobada amb Déu. Les veritats de la nostra fe ens arriben a través de la Bíblia, de la tradició i del magisteri de l'Església.

Anomenem tradició a la transmissió autoritzada, des de Jesús fins als nostres dies, de la revelació de Déu en Jesús, font i contingut de la fe. Aquesta transmissió es fa per mitjà de la predicació apostòlica, la missió de l'Església, la litúrgia i l'organització de l'Església. La tradició va començar amb la predicació dels apòstols.

Anomenem magisteri la funció que té l'Església d'anunciar i interpretar la paraula de Déu en nom seu. El magisteri és la continuïtat del ministeri dels apòstols.

Creure en un Déu Trinitat

Un sol Déu en tres Persones

Als evangelis descobrim que en la vida pública de Jesús hi ha tres protagonistes: ell mateix, el Pare, que l'estima, i l'Esperit, que l'omple amb la seva força.

Els evangelis, testimonis inspirats per l'Esperit de la revelació de Déu en Jesús, ens ensenyen que:

• Jesús de Natzaret és Déu Fill, que es fa present entre els homes, ple de l'Esperit i estimat pel Pare.
• Déu Pare és qui envia el Fill al món amb una missió i el sosté amb el seu amor. Jesús li deia a Déu "Pare".
• Déu Esperit omple Jesús amb la seva força, el guia i el condueix. Jesús anuncia als seus deixebles que l'Esperit vindrà per ajudar-los.

Déu, un misteri de comunicació

Els deixebles van aprendre de Jesús que, sent Déu, es relacionava amb el Pare i amb l'Esperit. El Pare, el Fill i l'Esperit Sant, Déu viu i veritable, Trinitat de persones, vol que visquem en comunicació amb ell, participant de la comunió de les persones que ell mateix és. Els cristians van intentar expressar aquesta realitat de Déu i van parlar de la Trinitat: Déu és misteri. La seva comprensió absoluta ens supera. L'important és la realitat: els deixebles van aprendre que Déu és amor i vol trobar-se amb les persones.

Un sol Déu que és Trinitat

El fet que els deixebles coneguessin que Déu és Pare, Fill i Esperit, sobretot a partir de la Pentecosta, no va suposar mai que creguessin en diversos déus. Des del principi, els cristians van creure en un sol Déu. El cristianisme és monoteista. L'únic Déu és tres persones, divines i eternes, però distintes. Formen una unitat indivisible. Aquest amor absolut surt de la Trinitat cap als homes i es manifesta en les accions que Déu du a terme al llarg de la història.

Encara que la Trinitat actua conjuntament, hi ha accions que s'atribueixen preferentment a cada persona:

• És propi del Pare: Ser origen de tot, la creació, enviar Jesús al món i ressuscitar-lo, enviar l'Esperit.
• És propi del Fill: Encarnar-se, fer el bé, morir i ressuscitar per nosaltres i estar present al món per mitjà de l'Esperit.
• És propi de l'Esperit: Ser guia i impuls en la vida de Jesús, enfortir i santificar l'Església en la Pentecosta i conduir-la al llarg de la història, i fer present Jesús ressuscitat.