Filosofia a Bizanci: Aristotelisme, Platonisme i Hesicasme

Aristotèlics (Segle XI)

Miquel Psel·los, primer conseller de l'emperador Constantí IX i després monjo, fou acusat d'hel·lenisme i caldeisme. Segueix la tradició de Julià el Caldeu (escrits del segle II) que proposen una teologia de caràcter ternari: el Pare, el demiürg i l'ànima del món. Busca paral·lelismes amb la teologia trinitària cristiana i admira Procle. Estudia els Oracles Caldeus.

Joan Ítalos (1055) representa l'aristotelisme neoplatonitzant. Fou acusat d'aplicar la lògica aristotèlica a la teologia. Malgrat això, l'interès per l'aristotelisme continua amb:

• Estrat (1120): comenta l'Ètica d'Aristòtil i introdueix una filosofia del bé de caràcter neoplatònic.
• Miquel d'Efes (1110).

Isaac el Sebastocràtor (1140) fa una interpretació en clau cristiana del pensament de Procle: els déus són substituïts per Déu, els dimonis per àngels, etc.

Als segles XII i XIII es produeix un intercanvi entre Orient i Occident, amb contacte entre els llatins i els teòlegs bizantins sobre teologia trinitària. Es tradueixen nombroses obres del grec al llatí.

Segles XIII i XIV

El segle XII està marcat pel setge i la presa de Constantinoble per part de les forces croades i la Partitio Romaniae (1204). S'instaura l'Imperi Llatí (1205-1261), un temps de conflictes i de divisió entre Orient i Occident.

A finals del segle XIII i inicis del XIV hi ha un ressorgiment cultural i espiritual a Orient: el moviment dels hesicastes (repòs), impulsat pels teòlegs palamites, com Gregori Palamàs. El Mont Athos es converteix en un centre contemplatiu.

Nicolau Cabàsiles, teòleg laic, és el principal seguidor de Gregori Palamàs. Els adversaris d'aquest moviment són els humanistes, com Barlaam el Calabrès.

Al segle XIV, després de la canonització de Tomàs d'Aquino (1323), es produeix una confrontació entre seguidors i detractors de Tomàs d'Aquino. Els tomistes són adversaris dels palamites.

Platonisme i Antiplatonisme (Segle XV)

La controvèrsia entorn de Tomàs d'Aquino continua durant el segle XV. La gran polèmica d'aquest segle, però, fou relativa al platonisme. El seu representant principal serà Pletó, i el seu adversari, Escolarios.

Pletó escriu Diferències entre Plató i Aristòtil. Escolarios reacciona contra aquesta obra. Pletó no admet la crítica d'Aristòtil a la teoria de les idees, i tampoc admet Déu com a primer motor.

Escolarios comenta les obres lògiques d'Aristòtil i utilitza fonts d'obres llatines, gregues i àrabs (coneixia Averrois per traducció llatina).

El concili de Ferrara-Florència (1438) posà fi als intents d'unió entre l'Església Oriental i l'Occidental.

Anys després, el 1453, el califa Mehmet II entra a Constantinoble, marcant la fi de l'Imperi Bizantí.