Filosofia Contemporània: Irracionalisme, Psicoanàlisi i Més

Concepció Contemporània: Irracionalisme

Nietzsche

Segons el filòsof alemany Friedrich Nietzsche (1844-1900), l'ésser humà no és, tal com l'ha definit la tradició filosòfica i científica occidental, essencialment racional. En nosaltres, els instints, les emocions, els sentiments, és a dir, la part irracional, tenen una importància decisiva que cal reconèixer i acceptar.

Nietzsche va criticar durament la filosofia occidental per haver negat sistemàticament aquesta part irracional de l'home i de la vida en general. Els filòsofs li han donat molt de valor a allò racional, a allò ultramundà, als elements espirituals, tot menyspreant allò irracional i material que hi ha en nosaltres. Els filòsofs tradicionals pensen que l'ànima és la part noble i valuosa de l'ésser humà, mentre que el cos és tractat amb menyspreu i rebuig.

Segons Nietzsche, Plató és el responsable principal d'aquest nefast menyspreu per la vida. A les obres platòniques sempre s'insisteix en la prioritat de l'esperit sobre la matèria, condemnant tot allò corporal com a inferior i perniciós. Segons Plató, l'origen dels defectes, del dolor, de les imperfeccions i les limitacions de l'ésser humà és el cos material. Aquest ascetisme platònic (l'home ha d'atènyer la felicitat o la perfecció en la reducció màxima de la dependència de les necessitats materials i corporals, en la renúncia voluntària de plaers, tan sexuals, estètics, com gastronòmics…) és el responsable d'aquesta valoració de la dimensió espiritual i menyspreu de la dimensió corporal.

El rebuig de la vida va adquirir un nou significat amb el cristianisme, quan es va introduir el concepte de pecat. Els cristians insistiren a negar el valor del cos i dels instints perquè, segons el cristianisme, el més important és salvar l'ànima immortal. I això només es pot aconseguir controlant els desitjos i impulsos corporals. Les virtuts cristianes són precisament les que ajuden a vèncer les temptacions del cos. Entre aquestes virtuts hi ha la castedat, la humilitat, la resignació o la mansuetud.

Nietzsche reacciona airadament contra aquesta actitud menyspreadora de la vida. Enfront del platonisme i el cristianisme, Nietzsche ressalta allò mundà, el valor de la vida i de tot allò corporal, precisament el contrari del que demana el cristianisme.

Durant tota la història de la filosofia, la raó ha estat considerada com la facultat principal de l'ésser humà, l'eina més adient per comprendre la vida i la realitat. Per aquest motiu considerem que les explicacions racionals i científiques ens donen la versió correcta del món. Nietzsche, però, considera que la facultat que ens permet conèixer la realitat és la intuïció, la passió, els sentiments, les emocions. Això significa que no és el científic, amb la seva tecnologia, qui coneix la realitat, sinó l'artista, amb el seu geni creador (l'exemple és Wagner amb el seu concepte d'obra d'art total).

Psicoanàlisi: Freud

Tradicionalment, els filòsofs i els psicòlegs identificaven la ment amb la consciència. Des de principis del segle XX, s'accepta que aquesta equivalència no és exacta i que, en realitat, hi ha importants factors de la nostra ment que són totalment inconscients. Al psicòleg austríac Sigmund Freud (1856-1939), iniciador de la psicoanàlisi, li devem aquest descobriment.

Les revolucionàries idees de Freud van sorgir de la seva pràctica terapèutica. La seva hipòtesi fonamental li va ser suggerida pels seus treballs amb malalts neuròtics, el patiment dels quals va considerar com a producte del conflicte entre les diverses energies o tendències del psiquisme. Va constatar, d'una banda, l'existència d'una força de repressió (censura), per la qual algunes experiències emocionalment intenses en la vida del malalt queden fora del domini conscient, ja que la seva presència en ell és viscuda com una amenaça i una tensió intolerables. Tot i així, aquestes experiències oblidades no han desaparegut completament. No poden ser recordades, estan ocultes, però això no significa que no exerceixin diferents pressions que es manifesten en formes de conductes característiques del malalt mental, és a dir, en forma de símptomes neuròtics. La teràpia que practicava Freud, amb eficaços resultats, tenia com a objectiu tornar al malalt el control conscient sobre les experiències traumàtiques causants dels seus trastorns conductuals.

A partir de 1900, després de publicar La interpretació dels somnis, la hipòtesi germinal de la teoria psicoanalítica s'amplia: certs aspectes de la vida mental dels éssers humans en general, i no solament dels malalts neuròtics, no tenen explicació si no admetem que l'inconscient és part fonamental de la dinàmica i estructura del psiquisme (de fet és la part més activa i determinant de la nostra personalitat). Les evidències que va aportar Freud van ser dues: a) els somnis i b) els actes equivocats o imperfectes, coneguts com actes fallits: alguns oblits o descuits freqüents en la vida quotidiana, com ometre quelcom que estàvem decidits a fer, anar a una cita, per exemple, o no trobar en la nostra memòria un nom amb el qual estem familiaritzats i que, lamentablement, se'ns queda "a la punta de la llengua". Quant als somnis, el seu misteriós significat es perd si tenim prou cura en distingir-hi el contingut manifest, allò que podem recordar quan despertem, de les idees o continguts latents que la superfície del somni oculta a la nostra comprensió. En ambdós casos, en els actes fallits i els somnis, allò que se'ns oculta, la idea latent o la motivació d'un comportament inexplicable, és algun desig reprimit, és a dir, inconscient.

L'any 1923, Freud va distingir en la ment tres instàncies o actors, en part conscients i en part inconscients. De les seves mútues relacions, moltes vegades tenses, resulta el peculiar dinamisme de la nostra vida mental:

• L'Allò és la part més primitiva des de la qual s'ha desenvolupat la nostra personalitat. S'hi ha de situar tant els desitjos reprimits als quals ens hem referit com el conjunt de tendències pulsionals inconscients, sotmeses al principi del plaer, raó per la qual exigeixen ser satisfetes immediatament.
• El Jo s'origina a partir de l'Allò com a resultat del seu contacte amb el món exterior. La seva funció, regida pel principi de realitat, que indica que no tota pulsió pot satisfer-se sempre ni de qualsevol forma, és retardar les urgències de l'Allò, canalitzant-les i adaptant-les perquè puguin arribar a complir-se en la mesura d'allò possible.
• El Superjò, dipositari de la consciència moral, és el veritable jutge del Jo en la seva tasca d'acomodar les pulsions a la realitat. El nucli del Superjò, també inconscient, té el seu principi en la interiorització de la figura del pare, com a exemple i model a imitar. D'aquesta manera s'interioritzen els preceptes i les normes familiars.

Els mecanismes de defensa són les diferents estratègies a les quals apel·la el Jo per a controlar les exigències de les pulsions o les crítiques de la moral inconscient i poder ampliar així el seu camp d'acció. Alguns mecanismes de defensa són:

• Projecció. El subjecte atribueix a altres persones les pròpies virtuts o defectes, inclús mancances. Es projecten els sentiments, pensaments o desitjos que no són acceptats com a propis perquè generen angoixa o ansietat, dirigint-los cap alguna cosa o persona i atribuint-los totalment a aquest objecte extern.
• Introjecció (oposat a la projecció). És la incorporació subjectiva per part d'una persona de trets que són característics d'una altra. Exemple: una persona deprimida incorpora les actituds i les simpaties d'una altra persona i així, si aquella persona té antipatia envers algú determinat, el deprimit sentirà també antipatia cap a aquella persona determinada.
• Negació. Consisteix a enfrontar-se amb els conflictes negant la seva existència o la seva relació o rellevància amb el subjecte. Es rebutgen els aspectes de la realitat que es consideren desagradables. Exemple: fumar provoca càncer, però la persona ho nega i inclús afirma que és favorable per a la salut.
• Dissociació. L'inconscient ens fa oblidar enèrgicament esdeveniments o pensaments que serien dolorosos si se'ls permetés accedir al nostre pensament conscient. Exemple, oblidar-nos de l'aniversari d'exparelles.
• Racionalització. És la substitució d'una raó inacceptable però real, per una altra totalment acceptable. Exemple: un estudiant no afronta que no desitja estudiar per a l'examen. La raó que aporta és que una persona ha de relaxar-se abans de fer un examen, la qual cosa justifica que vagi al cinema quan hauria d'estar estudiant.

Existencialisme: Sartre

En contraposició a l'opinió dels filòsofs deterministes, també hi ha pensadors que han defensat la llibertat humana. L'existencialisme, per exemple, considera que la llibertat és un tret únic constitutiu dels éssers humans.

Jean-Paul Sartre (1905-1980) explicava aquesta singularitat humana recorrent a la distinció entre essència i existència. Segons Sartre, tots els objectes tenen una essència prefixada que determina el que són. L'essència d'una pedra, d'un arbre o d'un cavall defineix el que són. Les persones, en canvi, no tenen una essència fixa i definida. Amb les tries que fem al llarg de la nostra existència, les persones ens convertim en allò que acabem sent. La nostra llibertat ens permet configurar el tipus de persona que volem ser (“estic condemnat a ser lliure”).

Aquesta llibertat d'elegir lliurement és una característica única dels éssers humans. De fet, Sartre distingia entre dues formes molt diferents d'ésser, que anomenava ésser-en-si i ésser-per-a-si:

• Les coses són éssers-en-si, perquè tenen una essència fixa que especifica el que són. Els éssers-en-si no són capaços d'elegir, i allò en què consisteixen és quelcom permanent i determinat.
• Les persones, en canvi, són éssers-per-a-si, són lliures i conscients. Els éssers humans no tenim una essència prefixada. En les persones, l'existència precedeix l'essència (a diferència de la tradició filosòfica, la qual afirmava el contrari: l'essència precedeix l'existència). És a dir, la nostra llibertat ens permet construir allò que arribem a ser.

Basant-se en aquesta distinció, Sartre afirmava que, en rigor, els únics éssers que realment existeixen són les persones. Existir consisteix a construir la pròpia essència per mitjà d'eleccions lliures. Per això podem dir que les coses són, encara que no existeixen, perquè no poden escollir. L'existencialisme rep el nom de la importància que Sartre (i altres autors com ara Heidegger o Camus) donaven a l'existència com a tret distintiu del que és humà.

Conductisme: Skinner

El conductisme de Burrhus Frederic Skinner (1904-1990) és una teoria monista materialista determinista: la conducta de l'ésser humà no és més que una resposta automàtica a estímuls externs. Per tant, la conducta pot ser modelada completament amb l'aprenentatge de les relacions estímuls-resposta, tot i afirmant que els fenòmens interns, com les emocions o els sentiments, havien de ser totalment exclosos. D'aquesta manera, el comportament humà serà predicible amb absoluta seguretat i la llibertat, una il·lusió, i la Psicologia havia de restringir-se a l'estudi de la conducta observable, excloent la ment, la qual de cap manera es pot observar o mesurar.

Emergentisme

Ben bé des del segle XVIII, els filòsofs s'han dividit entre els partidaris del dualisme i els defensors del monisme materialista. El debat entre aquestes dues postures encara continua, tot i que també s'han proposat visions alternatives que miren d'harmonitzar ambdues posicions. I ja no es parla d'ànima i cos, sinó de ment i cervell. L'emergentisme, per exemple, considera que la ment és una qualitat nova (emergent), encara que en certa manera depenent, de la matèria. L'emergència és l'aparició d'una novetat que té unes propietats específiques a partir d'uns elements que, per separat, no tenen aquestes mateixes propietats. Per exemple, l'amoníac (NH3) té una olor característica que no està present ni en el nitrogen (N) ni en l'hidrogen (H) base de la seva composició. Des d'aquesta idea, els emergentistes han pogut explicar l'evolució de totes les coses, des d'un nivell inferior evolutivament anterior. Així, d'un moment concret de l'espai emergeix l'univers empíric; d'aquest univers, la matèria mecànica; d'aquesta matèria, l'existència fisicoquímica; d'aquesta existència emergeix la vida. I de la vida, finalment, emergeix la ment o consciència. En aquest sentit, els defensors d'aquesta teoria consideren que el cervell causa la ment, però no es redueix als mecanismes neurofisiològics ni s'hi identifica, sinó que és una propietat emergent causada per aquests mecanismes neurofisiològics.

Genètica: Dawkins

Richard Dawkins, a la seva obra El gen egoista (1976) explica que nosaltres no som més que màquines de supervivència o autòmats preprogramats a cegues amb l'objectiu de perpetuar l'existència dels egoistes gens que alberguem en les nostres cèl·lules. Aquesta és la tesi principal del llibre. Segons Dawkins, els gens han creat les persones i els animals, que només són màquines de supervivència o transmissió. Com a màquines podem funcionar millor o pitjor en el nostre entorn i d'aquesta manera continuar la cadena i, així, garantir la supervivència i reproducció dels gens al llarg del temps o, contràriament, desaparèixer totalment amb la corresponent càrrega genètica.

Els sentiments, com l'amor filial, o l'altruisme en general és explicat pel fet de compartir material genètic. Per exemple, un pare comparteix amb el seu fill la meitat dels seus gens; la mateixa proporció es dóna entre germans. Segons s'allunya el parentiu, menor és la part de gens compartida. Si un individu mor en un acte d'abnegació per salvar la vida d'un fill o d'un germà, aconsegueix que gran quantitat dels seus gens perdurin, i que una part d'aquests es propagui posteriorment a néts i nebots. Els humans interpreten l'acció com un acte heroic, però Dawkins ens explica que no és més que una estratègia d'adaptació i de supervivència dels gens fixada per la selecció natural (el que l'autor anomena "egoisme" dels gens).