La Filosofia del Martell de Nietzsche: Coneixement, Veritat i Moral

La Filosofia del Martell (I): El Coneixement i la Veritat

Quina és la millor manera de captar i expressar la vida?

La “filosofia del martell” pretén destruir els fonaments de la cultura occidental.

Nietzsche, a El Naixement de la Tragèdia, busca un exemple de cultura que hagi estat capaç de comprendre la vida sense ideals i la troba a la tragèdia de l’antiga Grècia, fusió dels dos instints estètics enfrontats que lluiten per mantenir un equilibri tens. Són les dues cares de la vida, necessàries l’una per l’altra.

A la tragèdia s’accepta la vida i els aspectes obscurs i terribles de l’existència, l’absurditat de l’existència, sense jutjar-la moralment. Les dues forces de la vida:

- Apol·lini: Bios. Individualitat, jo. Vida condemnada a la mort. Bellesa, llum, mesura, ordre, límit, escultura, civilització, somni (figures, aparences).

- Dionisíac: Zoé. Origen, fons primitiu. Vida indeterminada i indestructible. Vi, nit, desmesura, desordre, il·limitat, música, natura, embriaguesa (oblit individualitat).

Aquesta tragèdia és el que buscava, perquè expressa i accepta aquesta veritat i no la jutja moralment. Però amb Sòcrates comença aquesta decadència.

Per què amb Sòcrates s’inicia la decadència de la saviesa tràgica?

La tragèdia grega era pura contemplació estètica. L’espectador es purificava a través de l’alliberament d’emocions que es produïa en compartir les vivències tràgiques dels personatges, sense jutjar les accions ni els individus. Amb Eurípides, Sòcrates i la il·lustració grega la saviesa tràgica es perd i comença la decadència. Ja no n'hi ha prou de sentir, sinó que s’ha de saber. L’optimisme racionalista il·lustrat creu que pot fer intel·ligible i raonable la vida, negant tot allò que no pot comprendre (allò irracional, obscur i terrible). Per tant, s’abandona la saviesa tràgica que mostrava la unitat profunda entre la vida i la mort.

Sòcrates és el culpable total d’això. Es va inventar un nou ideal: l’home teòric. Tot allò bell ha de ser racional. Aquest ideal el porta a creure que l’Ésser es pot conèixer a través de la raó i en la il·lusió moral, que diu que l’Ésser es pot millorar.

Darrere la teoria socràtica s’amaga la por a la mort. Així s’inicia la història d’un error, iniciat amb Sòcrates, que va portar a presidir la història del món occidental fins a acabar en el nihilisme.

Quin és el fonament de la nostra manera de concebre el coneixement?

El coneixement depèn de la manera de ser al món que té cada individu.

Existeixen dues maneres de ser:

- L’home instintiu o artístic: viure; intuïció; plenitud vital; dionisíac; realitat és bellesa; innocent, alegre; felicitat plena; eines: intuïcions i metàfores. Llenguatge metafòric que capta i transmet la realitat, individual, viu, intens i ple de detalls. Accepta la vida tal com és.

- L’home racional o teòric: sobreviure; preveure; seguretat; prudència; no és feliç; no arrisca; eines: conceptes i abstraccions. Llenguatge conceptual que selecciona la realitat, per abstracció, subjectiva i parcialment.

Per tant, les eines amb les quals els individus s’enfronten al món estan definides pel seu mode de ser en el món.

Després, per formar un concepte, generalitza i s’inventa una paraula que serà universal (deixant de banda les diferències entre les vivències designades). El concepte només és una expressió pobra de la realitat i de la vida. Així neix el concepte de veritat: és una ficció, acceptada per tothom (convenció), ja que només serà cert allò que ajudi a conservar l’existència. Amb el temps, s’oblida que hem sigut els humans qui han dotat de valor i han inventat els conceptes.

Sòcrates: (paradigma d’home racional): només és real el que les coses tenen en comú, els conceptes. Però els conceptes són un invent dels humans.

Plató: oblida que els conceptes són un invent i els objectiva (idees). Els conceptes, per Plató, són les essències (les idees) i existeixen separades de les coses humanes (transmón), a més, és la realitat autèntica (cosa que degrada la nostra pròpia realitat).

Per Nietzsche: “la seva crítica implica també una manera d’entendre la realitat”

- Tot coneixement és parcial i subjectiu, no hi ha una única concepció del món ni cap essència de les coses.

- La veritat no és més que una simple convenció humana.

- Sòcrates va cometre l’error de substituir la forma intuitiva de comprendre la vida (tragèdia) per la conceptual (raó). Això va fer que les paraules deixessin d’expressar la plenitud i la singularitat de l’experiència i la vida.

La Filosofia del Martell (II): La Concepció de la Realitat i l’Ésser

Quin ha estat l’error fonamental de la metafísica tradicional?

L’error ha estat en la duplicació de la realitat en món vertader i món aparent.

- El món vertader és l’immutable, etern, únic, on està l’Ésser i les essències, només accessible a la raó i expressat per conceptes.

- El món aparent és múltiple, canviant, transitori, experimentat pels sentits i expressat per les intuïcions.

L’ontologia tradicional defensa la filosofia de l’Ésser: que el món real és un transmón, que és només una ficció de la raó.

Per a Nietzsche no existeix més realitat que la que se'ns mostra en l’espai temps a través dels sentits, per això, proposa invertir els atributs de l’Ésser i substituir-los pels del món aparent. Per Nietzsche el món aparent és l’únic real i existent, i defensa una “filosofia de l’esdevenir”.

Quina ha estat la genealogia de la “filosofia de l’Ésser”?

Aquesta és la història d’un error:

1. El racionalisme malaltís de Sòcrates: raó = virtut = felicitat. Decadència de la vertadera felicitat, la dels instints. Només serà real allò que és comú (una abstracció, uns conceptes).

2. Plató afegeix 2 errors més:

- La desconfiança dels sentits (negació del temps i l’esdevenir, perquè les idees són eternes i immutables) el fa duplicar la realitat, inventant el món de les idees, el transmón.

- I després inverteix els valors: posant com a més real el concepte més buit (la idea del Bé), essent una metàfora buida, ja que és un concepte molt general, incapaç de captar la vida.

1. El cristianisme: vulgaritza les idees de Plató perquè tothom les pugui entendre. La vida és una prova, un trànsit, cap a la vida vertadera, que ve després de la mort. S’aguditza l’hostilitat cap als sentits, les passions i el cos.

2. Kant: ofereix la versió de la il·lustració i el positivisme la versió científica.

Inventen raons que jutgen negativament la vida i busquen un transmón on refugiar-se. Són incapaços d’acceptar la vida tal com és: tràgica, finita, decadent, terrible, fosca...

La Filosofia del Martell (III): La Concepció de la Moral, del Bé i del Mal

Nietzsche posa en qüestió l’objectivitat dels valors de la moral judeocristiana. Analitza, amb genealogia, com van evolucionar els conceptes de bo i dolent.

Quin és l’origen dels valors morals?

Els valors són moralment bons o dolents segons les persones que els han portat a terme. La vida és orgànica, com una força expansiva i invasiva de la natura, que no es pot valorar moralment. La valoració vindrà si una persona està d’acord o no amb aquesta manera d’expressar-se la vida. La moral de vida ascendent és la més valuosa, ja que serà la que expressa l’essència de la vida.

Quin era el sentit original dels valors morals?

Per a Nietzsche el punt de referència és l’antiga Grècia, “bons” eren tots els trets de l’home noble: ple de vida, acceptava l’existència, fort, poderós, instintiu, ple, acceptant la vida com a tragèdia. Els “dolents” eren els trets de l’home vulgar: tots els trets dèbils, malaltissos, sense força per acceptar els aspectes dionisíacs de l’existència. Aquest era inferior i vulgar. D’aquestes dues maneres de ser al món (home noble i home vulgar) sorgeixen dos sistemes de valors: la moral del senyor i la moral de l’esclau.

Quins sistemes de valors existeixen originàriament?

- La moral del senyor: autodisciplina, voluntat, heroïcitat, fortalesa, domini, individualista, plenitud, afirma la jerarquia, estima els iguals, menysprea els inferiors. Allò bo és allò noble, allò que eleva l’individu.

Els valors són l’arrogància, activitat, fe en el destí i en ell mateix, falta de compassió i simpatia. Aquesta és una moral activa que crea el seu propi sistema de valors.

- La moral de l’esclau: temor d’allò superior, temor a la vida, busca la seguretat, evita la lluita, dèbil, vulgar, malaltís, gregari, mentider, rebutja la jerarquia, expressa la voluntat d’igualar. Allò bo és allò que fa més suportable la vida. Els valors són compassió, humilitat, resignació, obediència, renúncia i l’amor a l’altre. Aquesta és una moral reactiva que no crea res.

Els protagonistes són els mateixos: Sòcrates (igualitarisme democràtic), Plató, il·lustració (llibertat, igualtat, fraternitat), moviments socials (democràcia, socialisme, anarquisme, comunisme).

Com s’ha produït aquesta rebel·lió dels esclaus en la moral?

L’origen de la moral és la lluita per aconseguir el poder. Els senyors representen els valors del cos i els sacerdots representen l’esperit, que s’ho han inventat. Els sacerdots són una degeneració i l’antítesi dels senyors, els quals tenen odi, ressentiment i venjança contra el que és superior.

Aleshores, el judaisme crearà un model oposat al dels senyors, basat en el rancor, invertint els valors de la moral del senyor, fent com si la situació dels esclaus fos positiva, com si les misèries fossin virtuts. Amb la inversió dels valors, les qualitats bones (força, vitalitat, poder) són considerades dolentes i a l’inrevés. El cristianisme hereta i consuma la transvaloració feta pels jueus. Per últim, la il·lustració els secularitza (fa que els valors siguin relatius a allò mundà, no a allò diví).

Per a Nietzsche el que és malvat de veritat és el ressentiment i la importància que els sacerdots puguin viure la vida dels senyors i que el cristianisme no és la religió de l’amor, sinó de l’odi.

Què haurem de fer davant d’aquesta situació?

Al final, els forts han estat vençuts pels dèbils, i han imposat la seva moral, la moral dels esclaus, que és un verí per a la vida. Els valors així concebuts són hostils a la vida i representen un impediment perquè l’ésser humà pugui assolir les seves potencialitats vitals. Solució: retornar a la situació original i transvalorar els valors judeocristians.

La Proposta Nietzscheana (I): La Mort de Déu i el Nihilisme

Després de la crítica de tota la cultura occidental, toca saber quina és l’alternativa que proposa.

Ho fa a Així parlà Zaratustra, que es dirigeix als humans i els diu el que encara no saben: “Déu ha mort i nosaltres hem estat els seus assassins”. Déu no és només interpretat com a idea religiosa, sinó com tota la “filosofia de l’Ésser”. És a dir, la idea de Déu representa una metafísica hostil al sentit de la Terra.

Ara Déu ha mort i amb ell desapareix tota objectivitat i idealitat, tota transcendència, tot punt de referència sagrat. Aleshores, el perill que s’obre amb la mort de Déu el representa l’últim home, que sap que Déu ha mort i s’abandona a un ateisme superficial i a una indiferència moral, i s’abandona a la voluntat del no-res, a un nihilisme passiu. Davant aquest buit, es veu incapaç de crear nous valors. Per tant, l’home modern queda nihilista perquè ja no creu en res, ell és el no-res, s’ha extingit en ell la força creadora, és l’últim home.

La Proposta Nietzscheana (II): L’Adveniment del Superhome

La mort de Déu també presenta una oportunitat: l’adveniment del Superhome.

El superhome és aquell capaç de crear nous valors. Abans de ser un superhome s’ha de practicar la filosofia del martell, ha d’arribar al nihilisme positiu: res té valor i això dona una llibertat il·limitada per crear nous valors.

Procés de transformacions per arribar al Superhome:

1. Camell: S’inclina davant l’omnipotència de Déu i la llei moral. És un esperit respectuós i submís, model de la moral hostil a la vida, cristianisme. “Jo he de”.

2. Lleó: Lluita per alliberar-se de les càrregues. Es rebel·la. “Jo vull”.

3. Nen: Totalment lliure pot projectar nous valors (llibertat positiva). L’existència és una aventura i un joc innocent. Representa l’esperit lliure i creador, propi del superhome. “Jo creo”.

El superhome recupera el sentit de la Terra i s’obre al món projectant la seva força creadora. L’objectiu vital és un continu crear i experimentar-se, per assolir la plenitud vital. Accepta el temps i la caducitat, però no deixa de projectar-se.

La Proposta Nietzscheana (III): La Voluntat de Poder i la Veritat com a Perspectiva

El superhome té la capacitat de dotar de sentit tot el que és. Exercita la voluntat de poder. Per comprendre això cal recordar que la vida és esdevenir i el coneixement d’aquesta és una perspectiva, segons quina sigui la valoració individual del moment.

Per tant, la realitat és canviant, i es constitueix en perspectiva que depèn de cada individu, dels seus instints i del moment concret que es viu.

Segons l’autor, la veritat consisteix en tota perspectiva és parcial, subjectiva i l’error serà considerar que hi ha alguna perspectiva que es pot considerar com l’única certa. Però això no implica un simple relativisme, ja que per Nietzsche no totes les perspectives tenen el mateix valor. El valor està determinat en si la perspectiva potencia i intensifica la vida.

El superhome exercita la voluntat de poder quan crea i s’adona de les diferents possibles perspectives, i selecciona aquelles que intensifiquen i porten a la seva plenitud la vida mateixa.

La Proposta Nietzscheana (IV): L’Etern Retorn

La concepció lineal del temps limita l’acte creador del superhome, que busca superar-se a si mateix contínuament. És a dir, d’una banda està el passat que no es pot canviar i d’altra, el futur que fa impossible seguir ascendent en plenitud o intensitat. És l’abisme del temps davant el qual tots els projectes caduquen i tot sentit s’esvaeix. La concepció lineal del temps és només una perspectiva més de les possibles que es poden crear.

Nietzsche proposa la concepció circular del temps: tot ja ha existit i tot tornarà a ser, perquè es repeteix infinitament el que passa ara.

Apareix una nova paradoxa: si tot torna, quin sentit té la voluntat de poder? Precisament perquè el nucli de l’existència rau en l’instant present. L’instant deixa l’empremta en un temps que es repeteix eternament. Sabem que som éssers efímers i caducs, però aquest és només un saber principal, perquè si comprenem la significació de cada instant, podrem viure la vida d’una manera més profunda i dedicada. “En cada cosa finita i única brilla l’eternitat de l’univers”. El superhome, exercint la voluntat de poder, configura en cada instant el temps i se sent arrelat a la Terra. Té un amor fati (amor pel destí): estima la vida tant que està disposat a viure-la, en cada instant de la mateixa manera, sense voler canviar res, des d’una afirmació total d’allò que fa.

ESTIL

- Obra extensa, escrita en forma de diàleg i per fer-se entendre sovint va recórrer al mite i la metàfora (idealista i racionalista).

- Utilitza un estil provocador, que no només pretén desacreditar allò que critica sinó que també busca ridiculitzar-ho (vitalista).

SÒCRATES

- Mestre admirat per Plató, li va dedicar tota la seva teoria convertint-lo en el protagonista de tots els seus diàlegs.

- El corruptor, el culpable de la inversió de valors de tota la filosofia i la moral occidental.

CONCEPCIÓ DE LA REALITAT

- Dualista, existeixen dues realitats: el Món Intel·ligible (el vertader) i el Món Sensible, que és una còpia del primer.

- Critica la concepció de les Idees com a “ésser vertader”. Només existeix un món, el de la vida: la realitat és pur devenir.

CONEIXEMENT

- Els sentits només serveixen pel coneixement de l’aparença. La raó és la que ens condueix al món intel·ligible. Es pot arribar al coneixement de les veritats universals.

- Confia plenament en els sentits com a font de coneixement. La Veritat és una il·lusió. La realitat és devenir i sempre és interpretació, no valen els conceptes (que l’ofeguen) només la podem captar mitjançant metàfores.

DÉU

- La representant de la divinitat en la filosofia platònica més que el demiürg (que és una metàfora) seria la Idea de Bé, que és el fonament de la resta d’Idees.

- Nega l’existència de Déu, de les Idees platòniques i de tots els valors, lleis o conceptes associats a un món superior intangible que domina sobre el de la vida.

ÈTICA

- Intel·lectualisme moral, el coneixement (de les idees ètiques) s’identifica amb la virtut. S’han de controlar i reprimir els desitjos i impulsos sensibles.

- L’ètica occidental (origen: Sòcrates) reprimeix els instints i és la formulació de la moral dels esclaus, que ha domesticat els impulsos vitals dels homes.

ANTROPOLOGIA

- Parteix d’una antropologia dual: l’home és una unió antinatural d’ànima i cos. Diu que el cos és la tomba de l’ànima.

- Monisme antropològic: no hi ha divisió entre cos i ànima, el cos com a essència de l’ésser humà.

ÉSSER SUPERIOR

- El filòsof abandona el món sensible i és capaç de conèixer la Veritat (el presoner alliberat de les cadenes de la ignorància en el Mite de la Caverna).

- El superhome (metafòricament el nen) s’ha alliberat dels valors de la moral i tradició occidental. Té una voluntat lliure, creadora, no sotmesa a cap valor aliena a la vida.

POLÍTICA

- El més important és aconseguir el bé comú dins de la República i això s’aconsegueix amb governants justos, els filòsofs, els savis. Defensa d’una idea de política per la comunitat.

- Defensa l’individualisme, tant en allò ètic com en allò polític i rebutja l’Estat, el cataloga com “el monstre més fred” que ens menteix dient-nos “jo sóc el poble”.

Home noble: Individu que crea els seus propis valors morals.

Ressentiment: Enuig causat per sentir-se víctima d'injustícies.

Estat de naturalesa: Condició original allunyada de convencions socials.

Guerra de tots contra tots: Competició inherent a la naturalesa humana.

Aliena a la pròpia essència: Allunyar-se de la naturalesa autèntica.

Moral noble: Creació de valors allunyats dels tradicionals.

Més enllà: Superació de valors morals tradicionals.

Nihilisme: Pèrdua de significat en valors morals.

Senyors: Individus forts que imposen valors propis.

Enverinament: Imposició de valors que restringeixen la llibertat.

Imatge invertida: Inversió de valors tradicionals.

Metàfores: Figures retòriques per expressar idees complexes.

Propensió moral cap a la veritat: Tendència a crear valors absoluts.

Transvaloració: Reavaluació de valors tradicionals.

Esclaus: Persones que accepten passivament els valors imposats.

Espontàniament: Expressió lliure de la voluntat de poder.

Antropomòrfica: Atribució de qualitats humanes a objectes.

Metamorfosi: Transformació personal cap a la realització.

Antropomorfismes: Atribucions humanes a éssers no humans.

Impuls moral envers la veritat: Desig de significat a través de valors morals.

Aristocràcia: Actitud de superioritat i poder creatiu.

Transvaloració: Reinterpretació de valors morals tradicionals.