Filosofia Medieval: Agustí, Edat Mitjana i Pensament Àrab

El pensament d'Agustí d'Hipona

Agustí d'Hipona (354-430) va néixer a Tagaste, a l'Àfrica romana. Era molt curiós i es va preguntar sempre com es podia arribar a conèixer les veritats fonamentals i quines eren aquestes. Per trobar una resposta a les seves preguntes, va introduir-se al maniqueisme, una secta creada pel persa Mani. Mani i els seus seguidors defensaven dos principis en lluita constant: el bé i el mal, la llum i la foscor. Més endavant, va canviar el maniqueisme per l'escepticisme. Ell mateix va adonar-se de la inconsistència de l'escepticisme, perquè qui dubta sap que dubta (si fallor, sum). Decebut amb el maniqueisme i l'escepticisme, l'any 387 es va convertir al cristianisme.

Com a cristià, Agustí va continuar reflexionant sobre els límits del coneixement. Creia possible arribar a un coneixement sensible de les coses del nostre món, però es preguntava com arribem a conèixer les realitats fonamentals. Segons Agustí, tant la raó com la fe contribueixen a descobrir les veritats divines: la raó ajuda l'home a aconseguir la fe (intellige ut credas) i la fe orienta la raó (crede ut intelligas). Per a Agustí, el coneixement superior, el de les veritats eternes, comença amb l'experiència interior o autoconsciència. En el nostre interior, pensa Agustí, trobem la veritat màxima: la consciència de l'existència de Déu. Però per conèixer totes les altres veritats cal, a més a més, una il·luminació divina, imprescindible per assolir la saviesa. Així com el Sol fa visibles les coses, Déu ens permet conèixer les veritats eternes.

Pel que fa a la concepció de l'ésser humà, Agustí segueix el dualisme platònic: som, per una banda, una ànima immortal i, per altra banda, un cos mortal. Aquesta ànima no ha existit eternament, sinó que ha estat creada per Déu i està dominada pel cos. Tots els humans portem la marca del pecat original i aquesta herència explica la nostra tendència a fer el mal. I el mal, pensa Agustí, és no-ésser, negativitat, privació i, com que Déu només ha creat l'ésser, el mal no prové de Déu. L'única forma d'aconseguir la salvació en aquestes condicions és mitjançant la gràcia divina, la qual cosa no implica que no haguem de ser responsables dels nostres actes. En efecte, Agustí distingeix entre libertas o llibertat, que és l'anhel d'estimar Déu, i liberum arbitrium o lliure albir, que és la capacitat de decidir lliurement, debilitada pel pecat original.

Les arrels de l'Edat Mitjana

Sovint es parla de l'Edat Mitjana com d'una època mediocre, menyspreable; es parla de segles obscurs i de pobresa cultural. Cal dir, però, que les coses no sempre van ser així. Durant els primers segles de l'Edat Mitjana, l'únic filòsof important fou Boeci (480-525). Boeci no només va traduir Plató i Aristòtil al llatí, sinó que va introduir a l'Edat Mitjana la polèmica sobre els universals. Tanmateix, fins al regnat de Carlemany (768-814) no van produir-se canvis importants, tant a nivell polític com cultural. Carlemany, que havia heretat el regne dels francs, fou el primer emperador a intentar reviure l'Imperi Romà occidental. Carlemany era analfabet, però va adonar-se de la necessitat de culturitzar el seu regne i va promocionar un cert renaixement cultural, l'anomenat renaixement carolingi, creant escoles (scholae) per educar els nobles.

Més endavant fou un irlandès, Joan Escot Eriúgena (810-877), qui va contribuir a desenvolupar el pensament medieval. Eriúgena va ensenyar a la cort de Carles el Calb, nét de Carlemany. En el conflicte fe/raó, va defensar sempre la importància de la raó i intentà demostrar les veritats revelades mitjançant la filosofia. La seva visió de la naturalesa és propera al panteisme, doctrina que identifica Déu amb la naturalesa.

La filosofia àrab i hebrea

Al llarg dels segles VII i VIII es produeix una expansió islàmica que arriba fins als Pirineus per l'Occident i fins a l'Índia per l'Orient. Després d'aquesta expansió geogràfica es produeix, naturalment, una expansió cultural. A mitjans del segle VIII es crea l'Escola de Traductors de Bagdad, que tradueix diverses obres gregues a l'àrab, entre elles les d'Aristòtil. A la península Ibèrica seran importants les ciutats de Toledo i Còrdova, on les cultures cristiana, àrab i jueva conviuen sense problemes.

Un filòsof àrab destacat fou Avicenna (980-1037), que exercia com a metge des dels 16 anys, després d'haver estudiat literatura, geometria, física i teologia. En les seves obres intenta fer compatible la filosofia de Plató i Aristòtil amb les religions àrab i jueva. Però el filòsof àrab més important va ser, sens dubte, Averrois (1126-1198), natural de Còrdova. Va estudiar teologia, medicina, matemàtiques i filosofia, i va exercir com a jutge. Va formular la teoria de les dues veritats, segons la qual dues afirmacions contradictòries poden ser veritables al mateix temps, des del punt de vista de la filosofia i des del de la religió. Tot i això, considerava que, en cas de conflicte, era més important la fe que la raó.

Entre els filòsofs hebreus destaca especialment Maimònides (1135-1204), nascut també a Còrdova. Va ser un gran admirador d'Aristòtil i d'Averrois. Pel que fa a les relacions entre la fe i la raó, afirmava que la filosofia no pot demostrar les veritats eternes, però pot ajudar a creure. Un dels fets més destacats d'aquesta època és la introducció del sistema de numeració indo-aràbic pels voltants de l'any 1000. És un sistema, l'actual, de base 10, posicional i que introdueix el zero com a número. Des de Còrdova, el nou sistema es va anar estenent a poc a poc per tot el sud d'Europa i es va implantar definitivament gràcies a la difusió feta pel matemàtic italià Leonardo Pisano, conegut com a Fibonacci (1170-1240).