Formació del lèxic català i semàntica

La formació històrica del lèxic català

El català que parlem avui dia ha estat format a partir d'un procés durant la història. En primer lloc, trobem el substrat preromà amb paraules anteriors a la romanització procedents de llengües indoeuropees, com pot ser cabana, o llengües no indoeuropees, com morro.

En segon lloc, trobem el lèxic procedent del llatí vulgar, que són la gran majoria de les paraules catalanes, amb:

• lèxic patrimonial com són mots populars heretats de l'evolució fonètica del llatí vulgar,
• lèxic culte dels mots savis adoptats del llatí clàssic i grec i sense evolució fonètica,
• els doblets derivats de l'arrel llatina,
• els semicultismes, paraules que han fet l'evolució fonètica popular,
• els pseudoderivats, paraules que deriven d'un mot llatí i mantenen una relació semàntica i formal.

Les aportacions posteriors les trobem en el superstrat, paraules procedents de les invasions, per tant, que no procedeixen del llatí, com poden ser germanismes o arabismes. En l'abstrat, que és la incorporació de paraules de llengües a partir del contacte fronterer amb el català. Per exemple, l'occità amb paraules com mestral, el castellà com cercar o el sard amb paraules com casido. L'última de les aportacions posteriors són altres influències, que són els mots que apareixen per raons d'història de la cultura procedent de diferents llengües com el castellà (hisenda), el francès (jardí), l'italià (anxova), indoamericanes (patata) o l'anglès (jazz).

Per altra banda, trobem els mots que provenen de producció pròpia que poden ser per formació de mots a partir de la derivació, composició, conversió, truncació, onomatopeia o reduplicació; o per la lexicalització, que són agrupacions de mots amb significats unitaris i que no es poden deduir únicament amb el significat de cada mot. Això ha produït:

• locucions, equivalents a una categoria gramatical diferent de la paraula principal,
• compostos sintagmàtics, unitats lèxiques amb forma de sintagma,
• les frases fetes, expressions lexicalitzades que contenen verb i altres elements, i el significat equival a tot l'enunciat.

Per finalitzar, trobem els neologismes, mots nous i recents que la llengua ha format a partir de recursos propis o manlleus d'altres llengües. En la creació pròpia podem veure:

• mots formats per derivació i composició com llargmetratge,
• ús de marques com Kleenex o Chupa-Chups,
• recursos cultes com vaticanòleg,
• truncacions, sigles i acrònims com PPV per pay per view,
• altres recursos com poden ser varietats socials de la llengua, derivacions a partir de noms propis o per grafies que reflecteixen una ideologia com okupa.

També estan els manlleus com la paraula dopatge, que també inclou els xenismes.

La semàntica

Disciplina lingüística que estudia el significat dels mots, de les oracions i dels textos. Estudia el tipus de relacions que existeixen entre mots (sinonímia, antonímia, hiperonímia/hiponímia) i entre significat i forma d'un o més mots (polisèmia, homonímia). Distingeix dos tipus de significat: denotatiu/objectiu i connotatiu/subjectiu.

Sinonímia

• Grau de semblança: total o parcial.
• Ús i el context: geogràfica / amb diferenciació de registre.
• Forma afectada: mots sinònims o expressions sinònimes.

Antonímia

• Oposició de significats.
• Complementària (cert/fals).
• Gradual (calent/fred).
• Relacionals (donar/rebre).

Hiperonímia i hiponímia

• Hiperonímia: vertebrat/mamífer, de més concret a menys.
• Hiponímia: mamífer/vertebrat, de menys concret a més.
• Cohiponímia: mamífer/rèptil.
• Inclusió de significats.

Polisèmia

• Diversos significats.
• Diversos procediments: canvi en l'aplicació d'un mot, ús especialitzat d'un mot, sentit figurat, metàfora, metonímia, habilitació.

Homonímia

• Diversos significats coincidents en la forma.
• Homonímia completa: deu (número), deu (font).
• Homografia: son (dormir), son (ser).
• Homofonia: cub/cup.