Funcions i Patologies del Sistema Urinari i Genital

1. Funcions dels Ronyons

1.1 Formació de l’orina

Els ronyons fabriquen l’orina a partir de certes substàncies tòxiques que extreuen de la sang, així com substàncies no tòxiques però que es troben en excés i productes de rebuig.

Fases de la formació d’orina (3 etapes bàsiques):

• Filtració glomerular: té lloc al corpuscle. Els glomèruls filtren 180L d’aigua cada dia juntament amb molècules de la urea, la creatinina i l’àcid úric. El líquid que arriba a la càpsula de Bowman és un plasma molt diluït.
• Reabsorció d’aigua i altres molècules: els túbuls contornats proximal, Nansa de Henle i distal reabsorbeixen el 99% de l’aigua filtrada, així com altres substàncies (NaCl, glucosa, aminoàcids).
• Secreció tubular: finalment, en el túbul contornejat distal, s’excreta allò que realment el cos no necessita, com els protons, el potassi i l’amoni (que fan que l’orina sigui àcida). Un cop ja ha circulat pel túbul col·lector, el líquid ja es considera orina.

Definició: L’orina és un líquid groguenc format per aigua i substàncies dissoltes, del qual se n’expulsa entre 1 i 1,5 L diaris. Les substàncies que porta dissoltes són ions inorgànics (Na, K, Cl, bicarbonat, urea i àcid úric).

Expulsió de l’orina: l’orina que prové dels urèters es va dipositant a la bufeta urinària. Quan està plena, la pressió augmenta i s’estimulen una sèrie de receptors. Aquest reflex consisteix a contraure la bufeta i obrir l'esfínter intern de la uretra, deixant passar l’orina fins a l’exterior. El moviment de l’esfínter és voluntari, podent detenir l’evacuació.

1.2 Regulació del volum del líquid corporal

Aproximadament un 70% del nostre pes corporal és aigua (cada cop menys a mida que avança l’edat). Aquesta aigua pot estar repartida en dos compartiments:

• Líquid intracel·lular: dins les cèl·lules. Suposa uns 2/3 del total d’aigua.
• Líquid extracel·lular: es troba fora de les cèl·lules. Es divideix en líquid intravascular (vasos sanguinis) i líquid intersticial (entre els petits espais que queden entre les cèl·lules).

Per mantenir una bona salut cal mantenir el volum total d’aquest líquid i la seva distribució en els diferents espais més o menys estable. La quantitat de líquid corporal es regula mitjançant processos coordinats d’ingressos i pèrdues (en persones sanes és 0):

• Ingressos: beguda, aliments, metabolisme.
• Pèrdues: orina i femta, vapor d’aigua, suor, i situacions patològiques (vòmits).

L’homeòstasi és el procés fisiològic que consisteix a mantenir les condicions d’un cert nutrient estables dins l’organisme. En el cas de l’aigua, es poden utilitzar diferents mecanismes de regulació. Per exemple, la set: neuronalment es controla el desig de beure aigua per a ingressar-ne. Per una altra banda, els ronyons concentren o dilueixen l’orina segons si cal estalviar o eliminar aigua.

1.3 Regulació de la concentració d’ions

Els ions són àtoms i molècules que tenen una càrrega elèctrica (positiva (Na+), cations; negativa (Cl-), anions). Els principals reguladors dels ions són:

• Hormona antidiürètica: fa que els ronyons retinguin l’aigua i redueix les concentracions de Na i K extracel·lulars.
• Aldosterona: estimula la reabsorció de Na i K al túbul contornejat distal.

1.4 Regulació del pH (concentració de protons o hidrogens del medi)

El pH és la mesura de protons de la sang. El pH normal de la sang és d’entre 7,38 i 7,42 en persones sanes, i està regulat per mecanismes molt sensibles als canvis.

Mecanismes de regulació del pH:

• Tampons o amortidors químics: són molècules capaces de captar o alliberar protons, cosa que manté el pH del medi més o menys constant.
• Regulació respiratòria: l’eliminació de CO2 està relacionada amb l’eliminació de H2CO3 (àcid carbònic) que fomenta l’acidesa. Si s’incrementa la freqüència respiratòria, també s’incrementa l’eliminació de H2CO3.
• Regulació renal: els ronyons poden augmentar o disminuir la secreció d’àcids i bases, cosa que pot regular el pH de la sang.

1.5 Regulació de la tensió arterial

El ronyó permet controlar la tensió arterial estalviant aigua per a augmentar el volum total de plasma (i augmentar la tensió) o excretant més aigua per a disminuir el volum i disminuir també la tensió.

1.6 Funcions endocrines

Els ronyons fabriquen una hormona anomenada eritropoetina que estimula i controla la producció de glòbuls vermells a la medul·la òssia.

2. Semiologia Urinària

2.1 Canvis en el volum d'orina

• Poliúria: és l'excés de secreció d'orina, amb un volum superior a 2,5 litres diaris.
• Oligúria: és la disminució de la quantitat d'orina expulsada, per sota de 500 ml.
• Pol·laciúria: es caracteritza per l'augment de miccions al llarg del dia, però d'escassa quantitat.
• Anúria: és l'emissió d'orina inferior a 100 ml.

2.2 Canvis en el color de l'orina

Els canvis que poden presentar-se en la coloració de l'orina expulsada són:

• Hematuria: és la presència de sang diluïda en orina. Li proporciona un color rosat o vermellós.
• Colúria: és l'orina de color fosc, amb tons marrons. Aquest color es deu a la presència de bilis o bilirubina en l'orina.

2.3 Altres alteracions urinàries

• Enuresi nocturna: és la incapacitat per controlar l'orina durant la nit. Sol donar-se en nens d'edat avançada que durant el dia controlen els seus esfínters.
• Incontinència urinària: es dona en persones grans o molt grans a causa de la disfunció dels músculs pèlvics.
• Disúria: és la micció dolorosa. Presència de dolor o coïssor en orinar.

3. Patologies del Sistema Urinari

3.1 Glomerulonefritis

La glomerulonefritis és la més freqüent. Consisteix en la inflamació de la part del ronyó que envolta els glomèruls (càpsula de Bowman). Una de les causes més freqüents és una reacció al·lèrgica a la toxina produïda pel bacteri streptococcus que s'hagi produït en una altra part del cos (especialment a la faringe). Una altra causa és que sigui autoinmunitària. Els glomèruls s'inflamen, s’edematitzen i s'omplen de sang. En conseqüència, l'orina queda barrejada amb els glòbuls vermells i es produeix l'hematúria. Pot acabar en insuficiència renal. També provoca proteïnúria.

3.2 Litiasi renal

És la presència de càlculs a l'interior dels ronyons o de les vies urinàries. L'origen està en la majoria dels casos a la dieta del pacient, en una malabsorció, o un mal metabolisme i excreció d'elements com el calci (ex: làctics), àcid oxàlic (verdures) i l’àcid úric (carn vermella i marisc). El tractament de la litiasi és de tipus mèdic si el càlcul és petit, per aconseguir la seva eliminació. Si el càlcul és de grans dimensions, es trenca amb ultrasons. Símptomes: còlic nefrític. Es caracteritza per la presència d'un dolor intens i localitzat en un costat de l'abdomen o a la regió lumbar. És un dolor intens, d'aparició sobtada i d'intensitat variable, que no millora en canviar de postura. Aquest dolor s'acompanya d'hematúria, disúria, sudoració, nàusees i vòmits.

3.3 Infecció urinària

És la invasió de microorganismes en el tracte urinari. Símptomes: presència de coïssor en orinar (disúria), picor, enrogiment de la vulva, penis, hematúria i febre, orina tèrbola (no està transparent). (és més freqüent en dones) a causa de la menor longitud de la uretra. Causes més freqüents d'infecció del tracte urinari són el sondatge vesical.

3.4 Insuficiència renal

És la disminució o el cessament de la filtració glomerular. La insuficiència renal es pot classificar en:

3.4.1 Insuficiència renal aguda

Concepte: és el cessament brusc total o gairebé total de la funció renal.

Causes: deshidratació (severa), hemorràgies severes, càlculs renals i infeccions.

Clínica: oligúria, anúria, edemes. En casos greus, síndrome urèmica (xoc hipovolèmic, els ronyons deixen de funcionar).

3.4.2 Insuficiència renal crònica

Concepte: és un descens progressiu i irreversible de la funció renal.

Causes: diabetis, càlculs renals, hipertensió arterial.

Clínica: és asimptomàtica en les primeres fases. Símptomes: apareix hematuria, pol·laciúria, fatiga, marejos, nàusees, vòmits, sabor metàl·lic a la boca (per la falta d'eliminació de la urea). En casos greus, cursa amb anúria.

Evolució: s'opta per la diàlisi.

3.5 Tumors del sistema renal

El més destacable de tots és el càncer de bufeta. Causes: causat pel tabac i certs carcinògens químics industrials. Símptomes: a l'inici, la malaltia evoluciona de forma asimptomàtica. El primer símptoma sol ser l'hematúria i disúria.

4. Fisiologia de l'Aparell Genital Masculí

Les funcions reproductores de l'home poden concretar-se en l'espermatogènesi i la regulació hormonal masculina. En els testicles hi ha diferents estructures que tenen diferents funcions. Funcions de les estructures dels testicles:

• Conductes seminífers: presenten 2 tipus de cèl·lules: cèl·lules germinals o espermatozoides i cèl·lules de sosteniment o de Sertoli.
• Teixit intersticial: és un teixit molt vascularitzat, localitzat entre els conductes seminífers on es troben les cèl·lules de Leydig que produeixen les hormones sexuals masculines. A partir de la pubertat, la hipòfisi segrega una hormona que és la gonadotrofina hipofisiària, que estimula la diferenciació i maduració de les cèl·lules de Leydig que inicien la secreció d'andrògens (testosterona) que intervé en el desenvolupament i manteniment dels caràcters sexuals secundaris masculins (genitals i extragenitals).

En el moment de la pubertat, la hipòfisi augmenta la secreció de les hormones gonadotropines que estimulen la maduració i el desenvolupament de les cèl·lules germinals.

L’espermatogènesi: diferenciació i maduració de les espermatogonies per arribar a espermatozou.

Espermatogoni, espermatòcit de primer ordre, espermatòcit de segon ordre, espermàtide, espermatozoide.

Procés d’espermatogènesi:

Les espermatogonis proliferen per mitosi donant lloc a espermatòcits de primer ordre. Aquests es transformen per meiosi en espermatòcits de segon ordre (primera divisió meiòtica). La meiosi produeix la reducció cromosòmica de manera que de 46 cromosomes (23 parells cromosòmics) queden reduïts en l'espermatozoide madur a 23 cromosomes (22 autosomes i un cromosoma X o Y). Els espermatòcits de segon ordre es divideixen per meiosis (segona divisió meiòtica) per a la seva transformació en espermàtides. Finalment, les espermàtides maduren, diferenciant-se en espermatozoides.

Per a que es produeixi l'espermatogènesi és necessària la presència d'andrògens alliberats per les cèl·lules intersticials dels testicles.

5. Malalties de l'Aparell Genital Masculí

5.1 Hiperplàsia de pròstata

Concepte: és l'engrandiment del teixit prostàtic per causa hormonal. Està en relació amb l'edat (afecta a persones grans).

Clínica: disúria. Miccions curtes i intermitents.

Tractament: cirurgia prostatectomia.

5.2 Càncer de pròstata

Concepte: tumor maligne que afecta la pròstata (gairebé sempre adenocarcinoma).

Clínica: asimptomàtic en el seu inici. Quan esdevé clínica, ja està molt avançat el procés. Disúria, hematúria. Dolor en zona pelviana.

Pronòstic: relativament bo.

6. Fisiologia de l'Aparell Genital Femení

Les principals funcions de l'aparell genital femení inclouen la preparació de l'organisme per a la reproducció i les relacionades amb la gestació i el part.

6.1 Cicle Sexual Femení

Comprèn el conjunt de canvis fisiològics que afecten l'aparell reproductor i a tot l'organisme de la dona. Tenen lloc al voltant de l'ovulació per tal de crear les condicions òptimes per a la fecundació de l'òvul i la seva posterior implantació en l'endometri.

Etapes del cicle sexual de la dona:

• Pubertat: és el període de la vida en què es desenvolupen els caràcters sexuals, la maduresa pròpia de l'adult al voltant de la menarquia. El fenomen més cridaner és la menarquia o primera menstruació que apareix entre els 11 i 15 anys i s'acompanya de canvis característics com: presència de cicles ovàrics, desenvolupament dels òrgans sexuals, distribució del greix i el pèl. El seu començament es deu a modificacions de l'hipotàlem on s'estimula la síntesi hipofisiària de dues hormones.
• Climateri: període que es dona al voltant de la menopausa, que és l'última menstruació. Sol produir-se entre els 45 i els 55 anys. Marca la fi de la fertilitat femenina (menopausa). L'aparell genital pateix una lenta involució. Es produeix una hipofunció ovàrica amb disminució de la síntesi d'estrògens i progesterona.

Des de la pubertat a la menopausa hi ha de 300 a 500 cicles sexuals. Cada cicle sexual dura aproximadament 28 dies comptant des de l'inici d'una menstruació fins al començament de la següent.

6.1.1 Fase fol·licular

En aquesta fase tenen lloc dos processos ben diferenciats:

• La hormona FSH secretada per la hipòfisi estimula el creixement dels fol·licles. De tots els fol·licles, només un madura realment.
• Paral·lelament, algunes cèl·lules del fol·licle van secretant estrògens (hormona) en quantitats cada cop majors. Els estrògens estimulen l’engrossiment de la mucosa uterina, preparant-la per a acollir un embrió; i la hipòfisi comença a secretar la hormona luteïnitzant (LH), que cada cop estarà més concentrada en sang.

6.1.2 Fase luteínica

En aquesta fase tenen lloc dos processos:

• L’ovulació: que té lloc el dia 14 (aproximadament) després de l’inici del creixement dels fol·licles. L’ovulació consisteix en el trencament del fol·licle madur i l’alliberació de l’ovòcit (òvul immadur) que conté.
• El fol·licle madur passa a anomenar-se cos luti o cos groc, i té la funció d’alliberar progesterona. La progesterona s’encarrega d’evitar el creixement d'altres fol·licles i d’engrossir encara més l’endometri.

A partir d’aquí, l’ovòcit espera a les trompes de Fal·lopi per a ser fecundat.

• L’òvul és fecundat: el propi òvul fecundat comença a alliberar hormona gonadotròpica o hormona gonadotrofina coriònica (HCG), mantenint el cos luti actiu durant tota la gestació.
• L’òvul no és fecundat: el cos luti degenera aproximadament cap al dia 26 del cicle, aturant la secreció de progesterona. Al no haver progesterona, la hipòfisi torna a produir FSH i LH per a recomençar el cicle.

6.1.3 Menstruació

La falta de progesterona fa que la mucosa uterina i tots els vasos sanguinis que s’hi havien creat desapareguin, netejant tota la paret de l’endometri i permetent l’inici d’un nou cicle. La menstruació és l’eliminació de les restes de sang i endometri per la vagina.

6.2 Embaràs i Part

6.2.1 Desenvolupament fetal

Quan es produeix una ejaculació, a l'interior de la vagina, els espermatozoides flueixen cap a l'úter i posteriorment cap a les trompes, a la recerca de l'òvul per fecundar-lo. La fecundació de l'òvul, és a dir, la penetració d'un espermatozoide en el seu interior, es duu a terme a les trompes uterines (trompes de Fal·lopi). A partir d'aquest moment es crea una cèl·lula resultant anomenada zigot. Durant aproximadament cinc dies. Si el zigot es desenvolupa correctament i aconsegueix implantar-se amb èxit en la mucosa endometrial del cos uterí, és el moment en què comença la fase de l'embaràs. Si el zigot s'instal·la a la trompa uterina en comptes de a l'úter, donarà com a resultat un embaràs ectòpic, de manera que l'embrió no es desenvoluparà i donarà com a resultat un avortament.

A partir d'aquest moment comencen a donar-se una sèrie de canvis causats novament a les hormones que es traduiran en la formació i desenvolupament del fetus. Es diu embrió al producte de la concepció des de dues setmanes després de la fecundació fins a la novena setmana. A partir d'aquestes dimensions i d'aquest temps d'embaràs es diu fetus.

El temps de l'embaràs es compta en setmanes i dura unes 38 setmanes comptant des del període de la fecundació (o 40 comptant des de l'últim període).

6.2.2 Placenta

Es compon d'una part interna o decídua, que és l'endometri transformat, i una part fetal o cori, amb les seves vellositats, que es desenvolupa a partir del trofoblast.

Té dues funcions:

• Actua com a glàndula endocrina que segrega estrògens, progesterona i gonadotrofina coriònica.
• És l'òrgan a través del qual es realitzen els intercanvis metabòlics entre el fetus i la mare. Actua, per tant, com a òrgan de nutrició i respiració.

6.2.4 Part

Transcorregut el procés de la gestació arriba el moment del part. El part és el procés mitjançant el qual el fetus surt de l'úter a través de la placenta, procés també conegut com naixement. El part comença amb el trencament del sac amniòtic, fase que és coneguda com trencament de les aigües. Si el part es produeix entre la setmana 37 a 42, diem que el part ha estat a terme. Si el part es produeix abans de la setmana 37, es diu que és un part preterme o també part prematur.

El moment del part és un conjunt de processos que permeten adaptar les estructures anatòmiques maternes perquè el fetus surti a l'exterior.

Consta de tres fases:

• Dilatació: comença quan s'inicia el procés de part fins que el coll d'úter desapareix per complet. Hi ha d'haver almenys una dilatació de 9 o 10 cm per permetre el pas del fetus. Les contraccions uterines efectives ajuden a que progressi la dilatació.
• Expulsió: és el període en què el fetus passa de l'interior de l'úter a l'exterior passant per la vagina.
• Part: és el període des de la sortida del fetus fins a l'expulsió de la placenta. El període de part pot tenir una durada de 6 a 14 hores.

6.2.5 Puerperi

És el temps que transcorre des de la terminació del part fins a la completa normalització de l'organisme femení. Aquest restabliment total no s'aconsegueix abans de 6 o 8 setmanes (com a mínim).

7. Semiologia de l'Aparell Genital Femení

7.1 Alteracions de la menstruació

Manifestacions que afecten el ritme i volum de la menstruació:

• Amenorrea: absència del cicle menstrual durant un període prolongat.
• Hipomenorrea: alteració menstrual d'escàs volum i curta durada.
• Hipermenorrea: alteració menstrual que es caracteritza per elevat volum i llarga durada.
• Metrorràgia: hemorràgia uterina fora del període menstrual.
• Polimenorrea: durada excessiva dels dies de la menstruació.

7.2 Alteracions del flux vaginal

El terme leucorrea s'utilitza per definir el flux blanquinós que prové de les vies genitals femenines. Hi ha dos tipus: la leucorrea fisiològica i la infecciosa (patològica). Característiques de la leucorrea fisiològica: és blanquinosa i transparent i no té molt volum. No presenta mala olor. La leucorrea de tipus infecciós - patològica es caracteritza: color groguenc, fa mala olor i amb més volum.

7.3 Dolor pelvià

Es manifesta en la part baixa de l'abdomen (fora del període de menstruació). (No s'ha de confondre amb dismenorrea).

8. Patologia de l'Aparell Genital Femení

8.1 Alteracions de la menstruació

Amenorrea patològica: és un cessament de la menstruació a causa d'una malaltia.

Causes: psicològiques, estrès, medicaments, pèrdua de pes excessiva (anorèxia nerviosa).

Hemorràgia uterina anormal

Hi ha dos tipus:

• Premenopàusica: es presenta en qualsevol moment de l'edat fèrtil de la dona. Es deu a desajust hormonal de la hipòfisi.
• Postmenopàusica: es pot deure a un càncer endometrial o tumors benignes.

8.2 Tumors de l'aparell genital femení

8.2.1 Tumors benignes

La zona genital femenina pot desenvolupar nombrosos tumors benignes com fibromes, miomes uterins, que s'allotgen a la cavitat uterina augmentant la seva mida. Dolors a la zona pelviana, hemorràgies uterines fora del període menstrual i menstruació molt abundant.

8.2.2 Càncer de cos d'úter

És més freqüent després de la menopausa. Cursa amb dolor pelvià, hemorràgies normalment fora del període menstrual o secrecions vaginals anòmales i dificultat per orinar.

8.2.3 Càncer de coll d'úter

Símptomes: sagnat vaginal anòmal, dolor durant les relacions sexuals o sagnat fora de la menstruació. Una causa és el virus del papil·loma humà.

8.2.4 Càncer de mama

Tumor en la zona del pit. Aparició de masses anòmales en les mames, secrecions pel mugró, enfonsament del mugró, extrema sensibilitat o sagnat pel mugró.

9. Malalties de Transmissió Sexual

Per reduir o eliminar el contagi d'aquest tipus de malalties és recomanable mantenir mesures de profilaxi com l'ús del preservatiu.

Diferents MTS:

• Sífilis: és produïda pel bacteri Treponema pallidum. Símptomes: l'aparició d'úlceres en penis, testicles, vulva o boca. Apareixen erupcions cutànies sense picor (en els palmells de les mans i plantes dels peus) i sol anar acompanyada de febre i símptomes similars a la grip. Si no es tracta degudament pot produir danys en òrgans corporals; ceguera, problemes circulatoris i tumors.
• Gonorrea: és una malaltia produïda per un bacteri, Neisseria gonorrhoeae (el gonococ). Símptomes: una uretritis; dolor a l'orinar i sortides de secrecions anòmales pel penis en els homes i en les dones, sagnat vaginal excessiu i leucorrea (patologia). És curable amb antibiòtics. A llarg termini pot produir complicacions com esterilitat masculina i femenina.
• Herpes genital: aquesta MTS es deu a un virus (Herpes simple). Símptomes: es exterioritza a través dels anomenats brots que produeixen butllofes o vesícules a la zona genital, anus, natges, cuixes, que produeixen picor a la zona genital, malestar similar a una grip. El tractament farmacològic només ajuda a controlar les accions d'aquest virus, però no l'elimina, pel que pot contagiar-se a altres persones.
• Clamídia: és un bacteri Chlamydia que té un període de latència lent. Sol ser asimptomàtica. Pot provocar símptomes; infeccions del tracte urinari en ambdós sexes, leucorrea en dones i uretritis en homes. Complicacions: infertilitat en ambdós sexes i malaltia inflamatòria pèlviana en dones.
• SIDA: és el virus de la immunodeficiència humana (VIH) que produeix el SIDA (Síndrome d'immunodeficiència adquirida). El virus infecta els limfòcits T i després d'un període de latència produeix la malaltia. Apareixen infeccions comunes amb més freqüència (candidiasi, infeccions pulmonars ...) o càncer.