El Govern Pastoral Cristià a l'Edat Mitjana

Autoritats Temporals i Espirituals

Durant l'Edat Mitjana, existien dues màximes autoritats: el rei/emperador i el papa. El rei, autoritat sobre el cos i la vida, havia de ser cristià i racional, representant màxim de la llei i el primer a complir-la. Buscava suport en les ciutats, en una època on la majoria de la població era analfabeta. Amb la caiguda de l'Imperi Romà, tot i l'existència de reis pagans, tots acabarien convertint-se al cristianisme.

El papa, per la seva banda, ostentava l'autoritat espiritual. El cristianisme buscava cristianitzar la ciutat dels homes, i el problema residia en la presència de població no cristiana en territori cristià. Finalment, tota Europa s'acabaria cristianitzant. Sant Agustí diferenciava entre la ciutat de Déu (sense pecat) i la ciutat dels homes (amb pecat). Si s'abraçava el cristianisme, la ciutat dels homes s'assemblaria a la de Déu.

Senyors Feudals

A més del monarca i del papa, existien senyors feudals, vassalls del rei, que competien entre ells amb els seus exèrcits. Alguns eren més poderosos que el rei, però havien d'obeir-lo per la seva autoritat. Déu era representat com un jutge a qui tots els cristians havien d'obeir.

Característiques del Govern Pastoral Cristià

El govern pastoral cristià es definia per les següents característiques:

• Temporalitat: Hi havia dos tipus de pastors: el sobirà (temporal) i el sacerdot (espiritual). Déu (pastor perfecte) confiava el ramat (súbdits o congregació) a ambdós. El sobirà s'encarregava dels cossos i el sacerdot de les ànimes. Havien de retornar el ramat a Déu tal com l'havien rebut.
• Providència: Els pastors humans havien de proveir les necessitats (materials i espirituals) del ramat, com Déu. El sobirà assegurava la supervivència material i el sacerdot la salvació eterna.
• Sacrifici: Els pastors s'havien de sacrificar pel ramat. En cas de perill, el primer a sacrificar-se era el pastor.
• Individuació: El pastor havia de preocupar-se pel benestar de tot el ramat, tenint cura de tot el territori per a la salvació de tots.
• Obediència: A canvi de la protecció, Déu exigia obediència. Les lleis s'havien d'obeir sense excepció per aconseguir la felicitat terrenal i la salvació eterna.
• Dependència: Els creients depenien del sacerdot, màxim coneixedor del text sagrat (en llatí), al qual no tenien accés directe. Això incloïa tant el poble com gran part dels feudals.
• Exemplaritat: El rei havia de ser exemple de la llei i el sacerdot de la vida cristiana. Els protestants criticarien la seva falta d'exemplaritat. Un bon pastor predicava amb l'exemple, requerint una ensenyança constant, coneixement del comportament humà i la capacitat de dirigir-se a un mateix i als altres. Tots havien de ser exemple, realitzant un examen de consciència diari.