Història de l'alfabet grec i llatí

Vas del Dípilon 730-720 aC

Trobada i grafiada sobre una enòcoa (gerra servida per libacions/context simposi, canvi a entorn privat) considerada amb la copa de Néstor la documentació més antiga grega. Trobada al costat de la porta del dipylon que donava accés a Atenes. Trobada en excavacions clandestines al segle XIX. Únic vas geomètric d’aquest tipus que conté una inscripció. Està escrita a la panxa del vas. Escriptura de dreta a esquerra (sinistra). Alfabet àtic (blau clar). Les grafies d’algunes lletres estan molt properes a l’alfabet fenici original. Característiques: Alfa inclinada, ús de la et amb un valor aspirat. Dialecte que conserva les aspiracions inicials (dialectes NO psilòtics). (el jònic en canvi és un dialecte que si ha perdut les aspiracions originals, per tant dialecte psilòtic). Mateixa grafia per les vocals i signes o/e.

Signes interessants

sigma de tres traços, mi arcaica, ipsilon sense l’asta vertical, omicron petita, ro angulosa. epsilon amb l’asta vertical inicial molt més llarga que les altres i les astes obliqües inclinades cap a baix. pi rodona. iota trencada. zeta arcaica. 'Ara de tots els que ballen balla' paizei jugar context simposi. Chadwick hipòtesi de la segona part del text 'encara que el retingui en mort la cada de l’Hades'. Aquesta és una copa i objecte de caràcter aristocràtic que són les que participen en el món simposíac.

Copa de Rodes

Una de les copes més antigues documentades a l’illa de Rodes, que és una marca de propietat. Pel que fa l’alfabet, el que fa a l'alfabet tenim que hi ha la conservació de la copa amb una grafia complementària que tenen alguns alfabets arcaics per al so velar sord. Aquesta és una escriptura sinistra. Aquesta copa té com a propietari Korax Korakou, l'òmicron valdria en aquest cas per a un diftong secundari, i aquí veiem que aquest tipus d'alfabet no té les eines per poder distingir aquests trets.

Si continuem amb la lectura veiem que l'eta serveix per grafiar una e llarga secundària, aquest és el verb eimi, que prové de * esmi i té un allargament compensatori per la caiguda de la sigma, que és el dialecte jònic o àtic, que es resol amb una eta llarga tancada, amb el dòric hi ha una eta llarga oberta, en l'eòlic no perd la sigma sinó que hi havia una assimilació i produïa geminades amb la consonant mi, Rodes és una illa dòrica i, per tant, respon a la segona qüestió. Aquesta és una e llarga secundària perquè a moltes de les inscripcions trobem una e llarga original, en aquest cas veiem que és un alfabet vermell. Soc la Xilics de Còrax.

La copa de Néstor

Es troba a la península de Ischia, península Itàlica, però aleshores era Pitacuses fundada el, l'illa dels micos, es va trobar a la necròpolis al Valle de Santmontano, aquesta és una escriptura fragmentària però més extensa, i per tant la que ha estat més estudiada, Pitecusses eren eubòics d'una colònia fundada al s. VIII aC, una de les primeres colònies dels grecs de l'illa d'Eubea, que les seves dues principals ciutats són Calcis i Eubea (copiar pp de les ciutats i illa). Aquesta illa es data al 770 aC, amb un gran flux de comerç i de molt interès pels seus recursos i durant 70 anys, estan expandint-se. A poc a poc els grecs es van establint a la zona i amb ells es va difonent la pràctica de l'escriptura. La vall de Sant montano és reflex de la intensa població i flux. La peça va ser robada i venuda a un antiquari i va ser trobada amb vint-i-set vasos i una figura de plata i amb tres persones que una es creia que podia ser un nen però es va demostrar que eren tres adults. És una inscripció feta després de la cocció del vas i el que veiem és que tenim una composició paramètrica i hi ha dos hexàmetres, en la primera una marca de propietat i dos hexàmetres després.

Té una composició hexamètrica. 1ra línia marca de propietat i les dues línies que li segueixen tenen dos hexàmetres. Referent de la poesia hexamètrica de l’època Tomba on es va trobar l’aixovar: amb 27 vasos i una fibula de plata. Grafia: Trets d’inscripcions arcaiques, Alfes amb posicions detres, ralla mig recte, omicron petita, Mi arcaica de cinc traços, ETa amb aspiració (2a línia).

'Vas de Néstor bo per beure'

Aquell que begui d’aquest vas inmediatament a aquell li prendrà el desig d’Afrodita de bella corona

Qui begui s’enamorarà.

Vas cultual per libacions

Ofrenes, etc. Potser vinculat a divinitats agràries. No hi ha gaires interpretacions. És una inscripció trobada a Roma (600-550 aC), entre dos de les muntanyes de Roma, Quirinal i Viminal, trobat per Hybrid Dressel mirar bien. Són 3 vasos enganxats entre si (mateixa aparença que un kernos). La inscripció recorre tota la superfície d’aquests vasos. La inscripció de dreta a esquerra, dividida en tres fragments. La lectura seria des del dalt del vas.

Es anomenat vas del duenos perquè fa referència a la primera paraula que trobem al text 'dwenos me fecet'. La seqüència de -dwe- evoluciona a bo- 'bonus me fecit'.

'bonus em va fer amb les seves mans per a bonus' → interpretació 'ell i per a ell' ~ algo així

Grafia del text

Arcaismes: full

• deivos > deus

• Delta amb l’asta més llarga

• omicron més petita

• sigma de tres traços

• F sense signe d’aspiració

• C gutural sorda

• M de 5 traços

• cosmis > cozmis > comis – agradable

Lapis satricanus

Pedra conservada dels fonaments d'època arcaica del satricanus. La escriptura s’ha regularitzat i va d’esquerra a dreta. Ocupa tota la part frontal de base de pedra, voluntat d’ocupar tota la superfície de manera coherent, voluntat d’exposició pública, el text es queda integrat en la superfície i es pot llegir clarament.

• o petites

• L angle regularitzat

• sigma tres traços

• u en valor semiconsonantic sense asta inferior

• D ja clàssica

• M clàssica de 4 traços

• os-yo – i

• oio – oi

'Els companys de publi valeri van consagrar aixo a Mart

El túmul de Menècrates

Està dedicat a Menècrates, es va trobar a Corcira, és molt important en època arcaica i clàssica per l'activitat econòmica que es desenvolupava, és un túmul amb inscripció sinistra que recorre les parets. Són quasi deu metres d'inscripció. Des del punt de vista de la inscripció, com que ressegueix tot el monument per separar l'inici del final, és separat per un símbol romboidal. És un alfabet epicori de Corcira, que és una colònia de Corint, per tant, s'assembla al de Corint. L'alfabet proper a Corint és un blau fosc i el dialecte és dòric. Inscripció de caràcter mètric amb sis hexàmetres que es poden llegir quasi sense dificultat llevat el final del 4t vers, que s'ha perdut. Aquesta és la tomba (verb εἰμί en facultatiu) de Manetes fill de Classies (nom del mort en )/de l'estirp de Oianteu això per a ell el poble feia/ en efecte era proxen estimat de la ciutat (un proxen és una persona que ha arribat de fora a la ciutat, és la relació entre un particular estranger i que té diners i fa comerç i que freqüenta la ciutat i la ciutat l'anomena proxen, que podria ser un cònsol, aquest es responsabilitza d'ajudar a la gent estrangera que ve de ciutats originàries a la ciutat que l'ha anomenat proxen) però va morir en el mar/ mal públic/ havent vingut des de la terra paterna Praxímenes, ell en el poble aquesta tomba del seu germà (πονεθε equival a un aor. pas del verb πονεω, esforçar-se per fer alguna cosa). És interessant que el germà hi aparegui perquè era un títol hereditari i es deixa veure per a poder demostrar a la inscripció que Praxímenes és el nou proxen.

L’alfabet llatí

Actualment és un dels sistemes d’escriptura dominants amb un antic origen i una llarga evolució històrica des de la seva aparició al segle VII a.C. Es creu generalment que l’antecedent de l’alfabet llatí és la variant occidental de l’alfabet grec que s’utilitzava a Cumes, una colònia grega del sud d’Itàlia (Magna Grècia). D’aquesta variant de l’alfabet grec en va derivar l’alfabet etrusc, i de l’adopció d’aquest pels altres pobles itàlics de l’època en van derivar els altres alfabets itàlics antics. També els llatins van adoptar l’ús de l’alfabet per transcriure el seu idioma a través dels etruscs al segle VII a.C, dels quals van adoptar 21 de les 26 lletres etrusques. Una llegenda romana atribueix la introducció de l’escriptura a un tal Evandre, fill de la Sibil·la, suposadament 60 anys abans de la guerra de Troia, però no hi ha cap base històrica que sostingui aquesta rondalla.

Originalment l’alfabet llatí constava de les següents lletres: A B C D E F Z H I K L M N O P Q R S T V X-- La lletra C representava el fonema /g/ La lletra i servia tant per /i/ com per /j/ La lletra V també servia per a dos sons /u/ i /w/.

Llatí arcaic La lletra K va ser marginada a favor de la C, que llavors va prendre els valors de /g/ i /k/. Segurament durant el segle III a.C. la lletra Z va caure en desús, tot prenent la seva posició alfabètica la lletra G, una modificació de la lletra C. Segons Plutarc la idea de posar-li un trenc la C per poder diferenciar-la de quan representava el fonema /g/ va ser d’Espuri Carvili Màxim Ruga. De manera que la representació.

Llatí clàssic Després de la conquesta de Grècia al segle II aC. Efes va adoptar la , col·locant-la al final de l’alfabet. L’intnet de l’emperador Claudi d’introduir tres lletres adiccionals, les lletres clàudies, va tenir una vida molt curta. El nou alfabet llatí contenia llavors 23 lletres que ja tenien la forma de les nostres majúscules. Cal destacar l’absència d’alguna lletra equivalent a la j. Els romans no van adoptar els seus noms grecs, que tenien origen semític. En general els noms de les consonants oclusives es van formar afegint una /e:/ després del so presentant per la lletra (amb excepció de C, K i Q que van necessitar vocals diferents per diferenciar-les) mentre que a la resta de les consonants se’ls va afegir la /i/ abans del seu so. El nom de les vocals va passar a representar el seu so.