Història dels Regnes Germànics, Bizanci, l'Islam i l'Imperi Carolingi

Regnes Germànics

Els romans els anomenaven bàrbars. Eren ramaders i practicaven l'agricultura de cereals. Vivien en petits poblats i mai no havien tingut una organització política complexa. Per resoldre problemes, convocaven assemblees populars. La seva llei era consuetudinària, basada en els costums. Els poblats més propers a Roma coneixien la moneda i participaven en intercanvis comercials. Eren politeistes, amb deus lligats a la natura. S'organitzaven en monarquies hereditàries i electives. Van rebre la influència de Roma en la moneda, les lleis, el llatí i el cristianisme. La seva economia era de subsistència, amb poc comerç, i intentaven ser autosuficients. Alguns dels regnes germànics més importants van ser els ostrogots, visigots, francs, burgundis, alamans i anglosaxons.

Bizanci

L'Imperi Bizantí va resistir als bàrbars durant deu segles. La seva capital era Constantinoble. En el seu màxim esplendor, controlava terres del Mediterrani oriental fins al Mar Negre. Justinià (527-565) va intentar restablir l'Imperi Romà en la seva totalitat. Va iniciar una política de conquestes al Mediterrani, conquerint molts territoris (Sicília, Sardenya, Itàlia, Còrsega...). Només li quedaven Hispània i el sud de la Gàl·lia. Justinià va recopilar les lleis romanes i en va afegir de noves, creant el Codi de Justinià (12 llibres). L'economia bizantina va viure una època de prosperitat, amb expansió de l'agricultura, un gran desenvolupament artesanal i un comerç vital al Mediterrani.

Decadència de Bizanci

Durant els segles VII i VIII va aparèixer un nou enemic: els musulmans, que van conquerir les províncies més riques de l'Imperi Bizantí (Egipte, Palestina, Síria). Bizanci va quedar-se amb les terres més pobres i agrícoles. Van reorganitzar l'imperi, posant al capdavant de cada unitat militar un estrateg. Aquesta estratègia va resultar contraproduent, ja que quan l'emperador era dèbil, els estrategs actuaven pel seu compte. Gràcies a l'acció militar, van aturar l'avanç àrab. Entre els segles IX i XI, Bizanci va viure una nova època d'esplendor, fins que van arribar els turcs, que van assetjar Constantinoble i van acabar amb l'imperi.

Constantinoble

Constantinoble va ser construïda per Constantí l'any 324 sobre les runes de l'antiga colònia grega de Bizanci. Va ser escollida per la seva situació estratègica en la ruta marítima entre el Mediterrani i el Mar Negre, amb bona connexió entre Europa i Àsia, i per la seva fàcil defensa. Era una ciutat comercial, amb comerciants estrangers que tenien el seu propi barri (Pera) i la seva pròpia moneda (el sòlid). També era una ciutat industrial, amb artesans que treballaven la seda i els metalls preciosos. A l'Edat Mitjana, Constantinoble era la ciutat més important d'Europa i la base econòmica i social de l'Imperi Bizantí. Egipte era el centre agrícola. Al segle VII, els musulmans van atacar Constantinoble, i la seva riquesa i població van disminuir. A Àsia Menor, es van establir grans latifundis amb un sistema de tipus feudal.

Transformació Política i Religiosa

L'Imperi Bizantí va tornar al grec com a llengua oficial, superant les estructures romanes i abandonant el llatí. Van canviar el títol de l'emperador a basileus, un emperador amb poder absolut i el suport de l'exèrcit. L'Església va tenir un paper molt important a Bizanci. L'Església oriental era més culta que l'occidental i tenia una forta tradició basada en la Bíblia. Van definir la doctrina eclesiàstica i van ser els primers a evangelitzar els pobles germànics i els esclaus. Van tenir dos problemes greus: les relacions amb el poder polític (els emperadors lluitaven contra els patriarques) i les relacions amb l'Església d'Occident (cada patriarca imposava la seva doctrina). Finalment, es va trencar la relació amb l'Església occidental, produint-se el Cisma d'Orient.

La cultura i l'art bizantins van rebre influències de la civilització hel·lenística, barrejant la lògica, la proporció i el sentit de la bellesa grecs amb el luxe oriental i la cultura cristiana. La Basílica de Santa Sofia, construïda per Justinià, és un exemple d'arquitectura de grans proporcions i luxe, amb una gran cúpula. L'element bàsic de l'art bizantí era el mosaic, que donava una sensació de riquesa.

Imperi Carolingi

Els francs, un poble bàrbar, van ocupar l'actual França després de la caiguda de l'Imperi Romà. Al segle V, un rei molt important, Clodoveu, va crear un estat unificat i va fundar la primera dinastia franca (Merovíngia). Al segle VIII, a la batalla de Poitiers (732), els francs van aturar l'avanç musulmà a Europa. Carles Martell, majordom de palau, va dirigir l'exèrcit franc contra els musulmans i es va convertir en un heroi nacional. Després va conspirar contra el rei i va iniciar una revolta, que va resultar victoriosa. El fill de Carles, Pipí el Breu, va pujar al poder i va iniciar una nova dinastia: la Carolíngia.

Carlemany

Carlemany, fill de Pipí, va fer l'últim intent de recuperar l'esperit de Roma. Va aconseguir aturar els musulmans i establir fronteres segures. Va mantenir una bona relació amb el Papat i el va protegir contra el regne ostrogot. Per això, el Papa el va coronar emperador d'Occident. La capital de l'Imperi Carolingi era Aquisgrà. Carlemany va organitzar políticament el seu imperi creant marques, zones frontereres dirigides per un marquès (la més important era la Marca Hispànica), i comptats a l'interior, governats per un comte. Com que no es refiava dels comtes, va crear els missi dominici, inspectors que els vigilaven.

Divisió de l'Imperi

El 814, Carlemany va morir i el va succeir Lluís el Pietós, que va tenir problemes amb els seus tres fills. El primogènit havia d'heretar tot l'imperi, però Lluís volia repartir-lo entre els tres. Això va provocar una lluita entre els germans. El 843, van firmar el Tractat de Verdun, que establia la divisió territorial entre els tres germans, la confirmació del títol d'emperador per a Lotari (sense cap privilegi) i l'origen dels regnes de França, Itàlia i Alemanya.

Visigots

El 410, els visigots, un poble bàrbar, van aprofitar la ruptura de les fronteres de l'imperi i es van establir al sud de la Gàl·lia. Els romans els van perseguir. El rei Ataülf va travessar els Pirineus i es va instal·lar a Barcelona. El 415, Ataülf va ser assassinat i els seus successors es van convertir en aliats de Roma. L'imperi els va encarregar expulsar els sueus, vàndals i alans, altres pobles bàrbars que havien entrat a la península Ibèrica. Els visigots van acceptar i van complir l'encàrrec. Van establir la seva capital a Tolosa. El 507, a la batalla de Vouillé, els francs van derrotar els visigots, que van haver de marxar al sud de la Gàl·lia.

Mahoma i l'Islam

L'islam va néixer a Aràbia. Els àrabs eren politeistes i peregrinaven a la Meca per venerar una pedra santa, la Kaaba. El 570 va néixer Mahoma. El 610, l'arcàngel Gabriel se li va aparèixer i li va anunciar que Déu el volia com a profeta per predicar l'islam. Les autoritats el van perseguir. El 622, Mahoma i els seus seguidors van marxar a Medina (l'Hègira, la fugida). A partir d'aquest moment, els musulmans comencen a comptar els seus anys. Poc a poc, van convertir Medina a l'islam i van anar a la Meca. El 632, Mahoma va morir. L'Alcorà, el llibre sagrat de l'islam, amb 114 capítols (sures), marca la base de l'islamisme i regula la vida quotidiana dels musulmans.

Després de la mort de Mahoma, van governar quatre califes: Abu Bakr (632-634), sogre de Mahoma; Omar (634-644), que va començar a organitzar el territori; Otman (644-656), el primer omeia; i Alí (656-661), cosí de Mahoma, molt radical i considerat el verdader califa per als xiïtes. Alí odiava els omeies i lluitava contra els seguidors d'Otman.