Història de la Literatura Catalana: Evolució i Autors

Autors Catalans per Segles

• Segle XII: Guillem de Berguedà
• Segle XIII: Ramon Llull, Cerverí de Girona, Guillem de Cabestany
• Segle XIV: Jordi de Sant Jordi
• Segle XV: Joanot Martorell, Ausiàs March
• Segle XVI-XVII: Francesc Vicent Garcia
• Segle XVIII-XIX: Bonaventura Carles Aribau
• Segle XIX-XX: Àngel Guimerà, Narcís Oller, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Caterina Albert
• Segle XX: Salvador Espriu, Mercè Rodoreda

Inici Anòmal de la Literatura Catalana

La primera manifestació literària en llengua catalana va ser la poesia lírica popular, relacionada amb la vida quotidiana, de transmissió oral, anònima, creada pel poble i per al poble.

Pel que fa a la lírica culta (de transmissió escrita), fins al segle XII s'havia escrit exclusivament en llatí i era de temàtica religiosa.

Al segle XII neix la primera poesia lírica culta escrita en llengua romànica: la poesia trobadoresca, escrita en occità. Aquesta poesia, apareguda al sud del territori de l'antiga França, Occitània, serà tan prestigiosa que al segle XIII arribarà als territoris de la Corona d'Aragó i del nord d'Itàlia. Els trobadors catalans copiaran no només la forma i la temàtica d'aquesta poesia, sinó també la llengua.

Al contrari del que succeeix en les altres literatures, que sorgeixen en vers, la literatura catalana sorgeix en prosa, de la mà de Ramon Llull, al segle XIII.

La poesia lírica culta que s'escriu a Catalunya des del segle XIII al segle XV serà creada en llengua occitana.

Ausiàs March serà el primer poeta que farà lírica culta en català, ja al segle XV.

Poesia Trobadoresca i la seva Influència a Europa

La importància de la poesia trobadoresca a Europa és l'aparició d'una poesia culta en llengua vulgar.

Es tractava d'una poesia popular, cançons de camp o de celebració de festes. L'encreuament entre un vehicle lingüístic poc preuat i un mitjà d'expressió elevat suposa una revolució, perquè no únicament dignifica la llengua, sinó que permet als laics accedir a la cultura.

La Cançó i el Sirventès

Un sirventès és un gènere de la poesia trobadoresca condicionat pel contingut. Després de la cançó, és el gènere més estès entre la poesia trobadoresca conservada. S'anomena així perquè agafava la melodia d'una cançó ja existent. S'utilitzava per raons de temps, d'oportunitat en la seva aparició i perquè fos fàcilment recordada per tothom, ja que la gent coneixia la música i només calia aprendre la lletra.

La cançó, en occità, i cançó en català, és una composició de la poesia trobadoresca per mitjà de la qual els trobadors expressaven els seus sentiments. El seu tema central és l'amor cortès, és a dir, un pacte, una aliança. Així doncs, el trobador està caracteritzat per la lleialtat, la generositat i la valentia.

Feudalisme i Poesia Trobadoresca

La poesia trobadoresca trasllada les relacions entre un senyor i un vassall a la poesia de temàtica amorosa.

El trobador adopta una actitud suplicant envers la dama: és l'om, el vassall, mentre que la dama és el senyor. Li jura servei amorós, fidelitat i l'honra amb els seus poemes. Demana favors a la dama. El trobador obeirà la dama, perquè ella és la seva senyora i ell és el seu servent en l'amor.

La dama exigirà fidelitat al trobador, com si fos un senyor feudal.

Els trobadors normalment composaven en àmbits de corts, ja que en aquella època només sabien llegir i escriure la gent d'un nivell social elevat.

Per tant, amb la fi del feudalisme i, com a conseqüència, la dissolució de les corts, aquesta poesia trobadoresca desapareixerà.

Poesia Trobadoresca i Música

La poesia trobadoresca es recitava acompanyada de música. El trobador era l'autor tant de la lletra com de l'acompanyament musical. Per tant, havia de ser un home culte, ja que sabia llegir i escriure i, a més, música. Molts trobadors eren nobles o, fins i tot, reis. També hi havia trobadors de condició social més baixa. La poesia dels trobadors ens ha arribat recollida en cançoners.

En els cançoners trobem la lletra i la notació musical d'aquestes poesies.

Ausiàs March: El Primer Poeta Modern

Ausiàs March és considerat el poeta més important de l'Europa del segle XV. És el primer poeta modern i clàssic.

Considerem Ausiàs March com el creador de la lírica catalana, ja que és el primer que no té occitanismes. Trenca de manera definitiva i conscient amb la poesia trobadoresca, encara que n'utilitza elements (senyals propis dels trobadors), pseudònims per referir-se a la dama, etc.

Escriu les seves composicions amb estil propi únic a Europa:

• Ús extens de l'hipèrbaton.
• Gran nombre de comparacions en els seus poemes.
• Amplia la utilització d'hipèrboles en les seves composicions.
• Ús del decasíl·lab amb cesura (4 síl·labes, pausa, 4 síl·labes).
• Les seves composicions gaudeixen d'un gran dramatisme, apareixen elements quotidians i també estan dotades d'una gran plasticitat.
• Ús del català, ja que és una poesia artística que intenta explicar-se a si mateix què li passa, alhora que ho transmet a tothom.

Poesia Culta dels Segles XVI-XVIII

La poesia culta dels segles XVI-XVIII continua el bilingüisme poètic - Corona d'Aragó - Corona de Castella. Continuen les antigues tradicions, 'certàmens poètics'. Hi ha una gran virtualitat de la poesia popular. Continua la influència de la poesia trobadoresca. Neix el Renaixement per influència dels poetes clàssics llatins, sobretot de la lírica de Petrarca. Neix el Barroc al segle XVII amb el màxim representant a Francesc Vicent Garcia. El Barroc destaca pel seu gust per la invenció lingüística i retòrica. Els seus temes són el temps i la mort.

La Renaixença

És un moviment cultural català del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat Decadència). L'estil de la Renaixença és proper al Romanticisme europeu, amb predomini dels sentiments, l'exaltació patriòtica i els temes històrics.

La llengua emprada barreja cultismes i neologismes amb mots de la cultura popular.

L'inici de la Renaixença és el 1833 amb la publicació del poema La Pàtria. Trobes, de Bonaventura Carles Aribau.

Poesia Catalana del Segle XX

Característiques generals de la poesia catalana del segle XX:

Des de finals del segle XIX, com a conseqüència dels canvis de mentalitat, les guerres i les innovacions tècniques que es produeixen a Europa, és fàcil veure com els moviments o corrents literaris es trepitgen, s'influeixen, reaccionen els uns contra els altres, de manera que no és estrany que alguns autors catalans iniciïn la seva producció poètica en un moviment i la continuïn i l'acabin en un altre. Exemples d'això serien Carner o Riba.

També cal assenyalar que el poeta és una persona influent, d'una gran consideració social, que incideix sobre la realitat que l'envolta. Són persones conegudes, populars, i els seus poemes eren coneguts i utilitzats en diversos contextos.

D'altra banda, per primera vegada des de l'aparició de la impremta, la veu poètica de la dona irromp al panorama literari amb força i accedeix a l'edició.

Per acabar, cal esmentar la importància de tres plataformes de difusió de la poesia catalana: les publicacions periòdiques (revistes, diaris...), sobretot fins als anys cinquanta; els premis literaris, i les editorials. Gràcies a aquestes tres plataformes, especialment després de la Guerra Civil, es va poder garantir l'arribada de la poesia a un públic que es va anar eixamplant amb el pas dels anys.