Innocenci III: Poder, Croades i Impacte a l'Edat Mitjana

Innocenci III, considerat el més poderós dels papes de l'edat mitjana, va exercir una supremacia absoluta del papat tant en l'ordre polític com en el religiós. Va desenvolupar una important administració eclesiàstica i va fer progressar la fiscalitat pontifical. Va fomentar la conquesta i la cristianització de regions d'Occident que estaven en mans dels infidels (Espanya) o dels pagans (Prússia). Va establir la seva autoritat temporal sobre Roma, substituint els organismes municipals per un senador únic, i va augmentar els Estats de l'Església amb el ducat de Spoleto i la marca d'Ancona.

Innocenci III va distingir la plena sobirania (auctoritas), que només el papa tenia, de la potència política (potestas), que els sobirans rebien directament de Déu. La primacia romana era d'origen diví, ja que Crist havia conferit a Sant Pere la plenitud del poder. Totes les Esglésies nacionals estaven subordinades a la Santa Seu, que les controlava amb els seus legats. Els Estats i els seus sobirans se situaven sota l'autoritat espiritual del papa. No obstant això, el papa només intervenia en cas de pecat greu dels prínceps, de necessitat urgent o en defensa de l'àmbit eclesiàstic contra les usurpacions dels sobirans.

Va intentar prohibir qualsevol tràfic amb els sarraïns, però va haver de renunciar-hi per la pressió de Venècia. Va prohibir tot maltractament contra els jueus de Roma, però també va proscriure totes les relacions amistoses amb ells.

Va donar suport als ordes mendicants i va convocar el concili del Laterà IV (1215), que va significar el triomf dels seus ideals i l'apogeu de la teocràcia papal.

Intervencions i croades

Va intervenir en la formació del segon imperi búlgar i en va coronar el tsar. Va actuar contra Felip II de França pel repudi de la seva muller. L'any 1197, va intervenir en la successió al tron imperial a la mort d'Enric VI: va donar suport a Otó de Brunsvic en contra de Felip de Suàbia i el va coronar emperador (1209); l'any següent, però, el va excomunicar i va donar suport al fill d'Enric VI, Frederic Roger (Frederic II d'Alemanya), de qui havia estat tutor. Així, va obtenir la reducció dels poders reials sobre l'Església de Sicília.

A Anglaterra, el 1213, va obtenir el vassallatge de Joan sense Terra, després d'haver-lo excomunicat pel conflicte sobre el nomenament de l'arquebisbe de Canterbury.

El 1198, va predicar la Quarta Croada afegint la prohibició explícita d'atacar qualsevol estat cristià,^[1] però va ser desviada contra la seva voluntat pels venecians cap a Zadar^[2] i Constantinoble. Després d'un primer intent el 1203,^[3] va ser presa el 1204 i l'imperi dividit.^[4] Innocenci, tanmateix, va aprofitar aquests fets per intentar una submissió de l'Església grega i va instaurar un patriarca llatí a la capital bizantina.

L'any 1203, va enviar dos legats, dos germans cistercencs de l'abadia narbonesa de Fontfreda: Raül de Fontfreda i Pere de Castellnou, al comte de Tolosa Ramon VI per tal de convidar-lo a portar una croada a les seves terres.

Després de l'assassinat de Pere de Castellnou, i a instàncies del rei de França, va excomunicar Ramon VI de Tolosa (1208) i va ordenar que es prediqués la croada albigesa per combatre el catarisme, la qual va degenerar en una expedició de càstig contra tot el Llenguadoc. Però va topar amb Pere I de Catalunya-Aragó, que havia intentat fer cessar la croada per emparar els principals senyors occitans. Es van enfrontar el 1213 a la batalla de Muret, on Pere I va perdre la vida.^[5]

El 1215 va ordenar la Cinquena Croada cap a Egipte.

Va morir el 16 de juny de 1216. Inicialment va ser inhumat a la Catedral Sant Llorenç de Perusa. El 1891, les seves restes, barrejades amb les d'Urbà IV i Martí IV, van ser transferides a la Basílica de Sant Joan del Laterà.