Joan Fuster: Assaig, Pensament i Llegat

Context Històric i Cultural

Joan Fuster, juntament amb Enric Valor (narrativa i estudi de la llengua) i Vicent Andrés Estellés (poesia), és un dels autors valencians més representatius de la segona meitat del segle XX. Tots tres viuen i creen durant els 40 anys de la dictadura (1939-1975), en unes condicions hostils per a la cultura. Reivindiquen la recuperació de la identitat valenciana i l'ús literari i social del valencià.

Durant la postguerra, va formar part del primer grup d'escriptors valencianistes al voltant de l'editorial Torre. Va consagrar la seua vida a escriure i a despertar la consciència del poble valencià, unit a la fidelitat a la llengua i al coneixement de la nostra història.

El 1962, publica un llibre fonamental, l'assaig Nosaltres, els valencians. Les seues obres van provocar una reacció de rebuig entre els sectors més conservadors de València, amb una forta campanya en contra.

En l'època que publica Diccionari per a ociosos (1964), la dictadura franquista començava a relaxar la censura sobre el contingut de les obres i sobre les llengües de l'Estat. Joan Fuster escriu sobre crítica literària, història de la llengua, història social, art, ... i es converteix, a poc a poc, en un referent de la cultura en valencià.

Característiques de l'Assaig Fusterià

Joan Fuster entén l'assaig com una forma de reflexionar ell mateix i de fer reflexionar els altres. Conreà tots els subgèneres de l'assaig: l'aforisme (breu i sentenciós); l'article d'opinió (reflexió crítica publicada en premsa) i l'assaig humanístic (sovint en forma de llibre). Defensa l'escepticisme i la llibertat, és a dir, el diàleg i la reflexió com a forma d'aproximar-se a la realitat. La visió escèptica del món implica l'ús de l'humor i la ironia. Humor, ironia i escepticisme estan a la base d'un pensament humanista, que combat els prejudicis i els fanatismes. Això comporta estar sempre obert a dialogar i a debatre. Fuster, a més, fa servir un estil molt característic, ple de matisos, dobles sentits i sempre provocador.

Temes Habituals en l'Obra de Fuster

Joan Fuster tracta als assajos de Diccionari per a ociosos temes del dia a dia, les seues preocupacions i inquietuds vitals i intel·lectuals, organitzats des de la forma d'un diccionari personal. És una síntesi del seu pensament i una visió sobre els temes de debat del segle XX.

El títol implica un joc entre pensament acadèmic i oci. Hi ha qüestions culturals (pintura, literatura, filosofia, música,...). Fuster extrau temes i anècdotes de les seues lectures, de la seua formació; hi ha observacions sobre la vida quotidiana, reflexions que es fa a partir d'analitzar conductes o costums, de mirar al voltant i plantejar-se interrogants (l'hedonisme, la televisió, el consumisme, ...); i també hi ha comentaris sobre debats de l'època de caire polític (nacionalisme, comunisme, guerra freda, justícia, participació política,...); alhora, tracta de la condició humana (idea de bellesa, concepte d'egoisme, escepticisme,...); i, per últim, del paper de la història i dels intel·lectuals.

Els seus interessos poden resumir-se en dos aforismes: "Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: L'home és la mesura de totes les coses"; i "Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meua professió, en canvi, és de ser Joan Fuster".

Classificació de l'Obra Assagística

Joan Fuster va començar escrivint poesia. Ben prompte, cap als anys cinquanta, es passà a l'assaig.

Escriu poesia de ben jove. La fama d'assagista eclipsà el ressò de la seua poesia, de to intimista i de qualitat. Un tast és el poema "Criatura dolcíssima".

Els seus assajos, que publica durant els anys 60, 70 i 80, es poden classificar en quatre blocs temàtics:

• Assaig cívic i polític: Fuster interpreta, reflexiona i divulga la història dels valencians. Escriu llibres amb voluntat de generar debat i polèmica. Exemple: Nosaltres, els valencians (1962).
• Assaig humanístic: vol reflexionar i fer-nos reflexionar sobre una gran varietat de temes (vida quotidiana, cultura, història, etc.). Exemple: Diccionari per a ociosos (1964).
• Crítica i història literària: estudis i articles sobre el Segle d'Or, l'edat moderna, la Renaixença. Exemple: Poetes, moriscos i capellans (1962).
• Aforismes: proposició breu i sovint enginyosa que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la. Exemple: Consells, proverbis i insolències.

L'Assaig Abans, Durant i Després de Fuster

L'Assaig Abans de Fuster

L'assaig del segle XX en la nostra literatura s'obri amb la figura d'Eugeni d'Ors i una generació d'intel·lectuals formada en l'etapa modernista: Josep Pla, Gaziel i Josep Maria de Segarra. Tots tres conreen un assaig de to memorialista. Més endavant, l'assaig adopta les formes de la reflexió històrica, l'anàlisi social, l'estudi antropològic, artístic, polític o literari.

L'Assaig Contemporani a Fuster

La producció d'assaig en català va ser escassa durant els anys 40 i 50, a causa de la censura i la repressió de la dictadura. El poc que se'n fa és a l'exili. La literatura d'idees es considerava perillosa.

Cap als anys seixanta, amb l'entrada de l'Estat espanyol a l'ONU i la fi de l'aïllament internacional, la censura es relaxa i es poden publicar assajos i novel·les. Apareixen revistes com ara Serra d'Or o Gorg. Les revistes contribueixen a difondre assagistes internacionals (Marcuse, Sartre, Camus, Fromm,...), com també la nova editorial Edicions 62.

L'assagista més important i consolidat, en temps de Fuster, era Josep Pla. Pla combina periodisme i literatura. En destaca El quadern gris (1966), escrita com un dietari.

També cal esmentar l'obra de Gaziel posterior a la Guerra Civil, de to autobiogràfic, i la de Josep Ferrater Mora amb Les formes de vida catalana.

L'Assaig Després de Fuster

Durant els seixanta, dominen els assajos divulgatius sobre temes del país. A mesura que acaba la dictadura i comença la democràcia, naixen nous mitjans de comunicació que permeten publicar articles d'opinió.

A partir dels vuitanta i noranta, els nostres assagistes i narradors es dediquen a escriure columnes o articles en premsa, primer escrita i després digital: Montserrat Roig, Joan Francesc Mira, Quim Monzó, Maria Aurèlia Capmany, Isabel-Clara Simó,...

Un dels temes que l'assaig incorpora a partir dels setanta és el de la reflexió sobre la identitat com a poble i el paper de la història i de la llengua. Joan Francesc Mira ha reflexionat sobre els valencians i la qüestió nacional valenciana amb llibres com La nació dels valencians. Aquest tema continua vigent en l'actualitat, amb les obres històriques i divulgatives de Vicent Baydal: Els valencians, des de quan som valencians?.

Altres assagistes actuals són Toni Mollà, amb els seus estudis de sociolingüística, o els treballs des del món de la sociologia de Vicent Flor.