Literatura Antiga: Egipte, Hebrea, Xinesa i Mesopotàmica

La Literatura Egípcia

No tots els textos conservats de l'antic Egipte poden ser considerats literaris. N'hi ha, també, de científics, jurídic-administratius i de privats. Els textos pròpiament literaris tenen caràcter religiós, mitològic i didàctic. Entre els textos més destacats de l'Imperi Mitjà trobem:

• Textos de caràcter màgic-religiós que es troben en els sarcòfags.
• Himnes dedicats a les diferents divinitats i als faraons.
• Textos autobiogràfics, amb cert caràcter èpic.
• Textos de caràcter didàctic en què el faraó ensenya les arts de la guerra i del govern als seus successors.
• Textos satírics.
• Textos narratius de ficció:

Antiguitat (I). Literatures Orientals* Les aventures de Sinuhé, que explica la història d'un oficial de palau que fugí a Síria a la mort del faraó Amenemhet I. El relat d'un nàufrag. El relat del pagès eloqüent, que explica la història d'un home que tenia grans dots per parlar i fou fet pres perquè els funcionaris poguessin gaudir dels seus magnífics discursos i al·legats. La història del rei Khufu i els mags, que conserva els text egipci més antic sobre medicina i matemàtiques.

La Literatura Hebrea: La Bíblia

Les literatures vistes anteriorment, exceptuant la xinesa, foren conegudes pels hebreus i tingudes en compte a l'hora d'elaborar els diversos textos de la Bíblia. La Bíblia és el llibre de la cultura occidental, perquè conté el nucli moral, de visió del món i de concepció de la vida. En els relats bíblics l'acció predomina sobre la descripció. Pràcticament no hi ha descripcions de les característiques físiques o psicològiques dels personatges. De tots els ingredients que poden entrar en la composició d'un relat, els autors bíblics trien, per tant, únicament, aquells que es refereixen a l'acció: discussions, decisions i accions.

La Literatura Xinesa

Dues corrents: una de popular i una altra de caràcter culte. La primera és de caràcter anònim i molt senzilla, ha sofert moltes variacions al llarg del temps pel seu caràcter oral i tan sols ha arribat a la escriptura molt temps després de ser creada. La segona, en canvi, és molt més complexa i té una important tradició escrita. Els poemes més antics de Xina estan continguts al Llibre dels Cants. La seua temàtica reflecteix amb gran bellesa la vida del poble xinès en aquells temps.

La Literatura Índia

El període vèdic: La religió, el culte i la saviesa en són leix temàtic, en el qual tampoc no hi falta l'evocació d'un món poblat d'éssers sobrenaturals, com genis o dimonis.El període postvèdic. A aquest període hi pertanyen els dos poemes èpics de major transcendència per a la literatura universal: el Mahabharata i el Ramayana.La literatura búdica. El príncep Siddharta (Buda), en el segle VI aC Budaperegrinà 40 anys predicant la seua doctrina, que més tard fou recollida pels seus deixebles; així va néixer la literatura canònica del budisme.El drama. Neix al segle II aC com una de les manifestacions més brillants de la literatura sànscrita. Els primers textos recullen llegendes i tradicions de temes mitològics heroics. Poc a poc es va perdent el caràcter sagrat dels textos per convertir-se en obres de nova creació. el naixement d'un personatge còmic, el vidusaka, amb el que hi guarda certa semblança el graciós del teatre castellà, que aporta una nota divertida a les incidències del drama.La poesia lírica. Les més antigues manifestacions de la poesia lírica índia es troben reunides en un cançoner titulat Saptasati. Aquests breus poemes expressen els sentiments, les penes o les esperances de dones enamorades, els amants de les quals es troben absents. La fabulística i la narrativa. Són una mostra de folklore i constitueixen el punt de partida d'un tipus de conte breu.

La Literatura Mesopotàmica

a) Documents administratius: textos legals, econòmics i administratius.
b) Documents literaris de caràcter religiós: textos de contingut llegendari i mític que conten les aventures dels seus déus i herois.
c) Documents de caràcter didàctic: textos proverbials, que mostren models de conducta.
Després de la civilització sumèria, en sorgiran d'altres en la mateixa àrea geogràfica: la babilònica i l'assíria, que continuaran utilitzant l'escriptura cuneïforme.