Literatura Catalana: Dictadura, Transició i Autors

La Literatura Catalana Durant la Dictadura Franquista

Durant la dictadura del general Franco, a la fi de la Guerra Civil Espanyola, la literatura catalana va patir una situació de penúria, caracteritzada per la falta de llibertats a tot el territori espanyol. La nostra llengua i cultura van patir l'ocultació i, com a conseqüència, molts autors van haver d'exiliar-se o escriure en castellà. A partir dels anys 60, s'iniciaren les primeres manifestacions d'oposició al règim i es va apostar econòmicament per la publicació de novel·les en català i per la recuperació del públic perdut.

Els autors es van classificar segons les influències estrangeres:

• Autors que continuaren conreant la novel·la d'anàlisi psicològica, com Mercè Rodoreda o Maria Aurèlia Capmany.
• Autors que incorporaren noves tècniques, com Josep Maria Espinàs o Maria Aurèlia Capmany.
• Autors influïts pel realisme màgic iberoamericà de Gabriel García Márquez, com Joan Perucho.

Enric Valor: Compromís i Rondallística

Enric Valor fou un escriptor i gramàtic valencià que va mantenir el seu compromís polític, cultural i idiomàtic. Conegut per la seua tasca rondallística, va literaturitzar contes i històries populars, dotant-los de riquesa narrativa i lèxica. Va transformar la rondalla en una manifestació cultural d'un país. El seu principal objectiu era impulsar l'adopció de les Normes Ortogràfiques de Castelló.

La seua producció novel·lística, tot i seguir models narratius psicològics i realistes, ha estat injustament valorada. Les seues novel·les es caracteritzen per arguments ben construïts, demostrant un domini absolut del llenguatge, que giren al voltant de dos mons contraposats: la muntanya i la costa. A la seua trilogia El cicle de Cassana (Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l'horitzó) presenta una imatge del món rural en crisi, mostrant la realitat de la societat de les comarques valencianes.

La Literatura Catalana des dels 70 fins a l'Actualitat

A la dècada dels 70 destaca la novel·la de trencament, caracteritzada per noves formes expressives i estructures narratives. Reflecteix ambients urbans i la relació del jovent amb les drogues i el sexe. Als anys 80 i 90 es torna a les formes narratives clàssiques, com la narrativa de gènere: Ferran Torrent (novel·la policíaca) o la novel·la històrica. També hi destaca el corrent narratiu del realisme brut, que retrata una societat capitalista, conformista i poc solidària.

Aquest segle es caracteritza per una gran diversitat: des de l'inconformisme dels autors afterpop, passant pels autors que han estat traduïts a diverses llengües, sense oblidar la continuïtat creativa d'autors com Quim Monzó o Isabel-Clara Simó, i, finalment, la diferència d'estils i temes dels escriptors actuals, que es centren en la problemàtica de l'individu i no de la societat valenciana. La narrativa ha evolucionat gràcies al desenvolupament econòmic, polític i social.

Quim Monzó: Ironia i Crítica Social

Quim Monzó ha publicat novel·les, contes i llibres amb reculls d'articles periodístics seus. També ha traduït obres d'importants autors estrangers. Gràcies a les seues col·laboracions en els mitjans de comunicació, s'ha convertit en un dels autors catalans més populars.

Les seues narracions curtes, com Uf, va dir ell, El perquè de tot plegat o Guadalajara, reflecteixen la nostra societat actual i en destaquen els aspectes més ridículs de la vida quotidiana. Ens mostra una societat marcada per la falta de valors absoluts. La societat qüestiona els models literaris i els valors que han difós les obres canòniques de la cultura occidental: l'heroisme, la justícia, la generositat, la família, etc. Monzó empra la paròdia i la ironia per destruir els pilars de la moral, difosa per aquesta literatura canònica, que és la moral de la societat que la va crear. La manera de fer referència a aquesta literatura és la metatextualitat. A més, reflecteix aquesta societat amb personatges desproveïts de nom i identitat.

Vicent Andrés Estellés: Poesia, Amor i Pàtria

Vicent Andrés Estellés és considerat el poeta valencià més important des d'Ausiàs March. Va escriure poesia a la postguerra, però no fou conegut fins als anys 70. Pertany al corrent poètic realista, però va ser un "poeta de realitats". La seua poesia és una crònica social de la realitat que va viure. Va retratar la vida quotidiana al voltant de grans temes com l'amor, la mort, la ciutat i el camp, la dona, la fam i la misèria, la pàtria i la llengua.

L'amor del qual ens parla Estellés és un amor personal, eròtic, quotidià i explícit. Ens ofereix unes sensacions que van des dels sentiments més espiritualitzats fins al sexe directament expressat, com a Els amants. La mort de la qual ens parla és una mort viscuda, fruit de la seua experiència personal. L'amor a la llengua, a la història i a la terra fa que el tema de la pàtria destaqui en la seua producció. Tracta de la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional oprimida per un règim ignorant. Tot això ho fa amb un to col·loquial, amb formes lingüístiques pròpies de l'autor i, per tant, ofereix un llenguatge poètic amb la influència d'Ausiàs March i dels valencians del segle XV.

Salvador Espriu: Metafísica i Compromís

Salvador Espriu és considerat l'escriptor català més internacional. Va conciliar la problemàtica espiritual i metafísica amb la del seu poble, sotmès a la repressió política i al silenci. A Cementiri de Sinera evoca un món destruït per la guerra. A Les cançons d'Ariadna i Final del laberint es tracta el tema de la mort amb un to que va des de la malenconia a la sàtira i el sarcasme.

La seua poesia, considerada metafísica, serà qualificada de realista. És una anàlisi de la Guerra Civil Espanyola. La poesia d'Espriu és una poesia de símbols, de reflexió intensa sobre la mort i el més enllà, sobre el destí de Catalunya després de la guerra. En tota la seua obra reflecteix la seua experiència pròpia, que es tradueix en el laberint com a símbol de la vida, o el nom de Sinera, representació de la pàtria. Totes aquestes característiques fan que la seua obra sigui una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.