Metamorfosis i Mostellaria: Mites i Comèdies de l'Antiguitat

Metamorfosis

El text correspon a les Metamorfosis, el gran recull de mites i llegendes gregues i romanes compost en hexàmetres pel poeta llatí Publi Ovidi Nasó. Ovidi desenvolupà la seva obra literària en els cercles literaris del final de l’època d’August. Pertanyia a una generació més jove que la de Virgili i Horaci. Va ser admès en el cercle literari de Valeri Messala Corví i va rebre el suport del poeta Tibul, pel qual Ovidi sentí una especial devoció. Va caure en desgràcia davant d’August i l’emperador va decretar el seu desterrament a Tomis, entre els escites, l’any 8 o 9 dC, coincidint amb l’acabament de les Metamorfosis. Les causes d’aquest càstig no estan gaire clares. Ovidi al llibre segon de Les tristes fa al·lusió a un “poema” i a un “error” com a motius del seu exili. Sembla que el poema a què es refereix seria l’Ars amatoria i l’error, haver vist una cosa que no havia de veure.

Mostellaria

Aquest passatge pertany a La comèdia del fantasma o Mostellaria del comediògraf llatí Plaute. Mostellaria, com totes les comèdies de Plaute, correspon al subgènere de la fabula palliata, que rep el seu nom del pallium o mantell dels grecs; eren comèdies romanes que conservaven l’ambientació grega dels seus models, les obres de la Comèdia Nova àtica. Hi ha 21 comèdies atribuïdes sense discussió a l’autoria de Plaute, entre elles, a més a més de Mostellaria, són particularment conegudes L’olla (en què es va inspirar Molière per donar vida al seu Avar) El soldat fanfarró, Els bessons, Amfitrió, Casina, etc. Les comèdies de Plaute acostumen a anar precedides d’un pròleg en què un personatge o un déu explica l’argument de l’obra. Sovint s’hi barregen dos arguments. L’obra està dividida en cinc actes i cada acte en diferent nombre d’escenes. A les comèdies plautines els personatges principals pateixen un seguit d'entrebancs per aconseguir els seus objectius, o bé una noia o bé uns diners.. Sovint l'adversitat es resol gràcies a l'agnitio, és a dir, el descobriment del veritable origen de la noia disputada que resulta ésser una ciutadana lliure. Els personatges de Plaute són arquetípics: joves ociosos i enamorats, fills de pares benestants; esclaus astuts i murris que col·laboren amb els seus joves amos; soldats fanfarrons amb diners; paràsits; alcavotes cobdicioses; traficants d’esclaves, cruels i avars; pares, antics cràpules, ara severs i antipàtics; la cortesana o prostituta; la matrona irascible, etc. Els noms que Plaute atorga als seus personatges no són gratuïts, són noms parlants, id est, noms els significat dels quals està íntimament relacionat amb el paper que desenvolupa el personatge en l'obra. Per exemple, Filòlaques significa aficionat al joc, a l’atzar.