Modernisme Català: Palau de la Música i Casa Milà (Gaudí)

Art Nouveau (Modernisme)

Moviment artístic caracteritzat per:

• Subjectivisme i fantasia decorativista.
• Inspiració en la natura (formes orgàniques).
• Combinació de tot tipus de matèria.
• Reivindicació de l'artesania.
• Unificació de les arts (arquitectura, escultura, arts aplicades).
• Unió entre estructura i decoració.
• Certa semblança amb l'exuberància de l'arquitectura barroca.

El nom Art Nouveau prové d'una botiga de París que es va convertir en icona del moviment. S'expandeix per tot el món i es formen principalment dos corrents:

• Ondulant: Predomini de la corba (Ex: Bèlgica, França, Catalunya).
• Geomètric: Més rectilini i estilitzat (Ex: Àustria - Sezession, Escòcia).

Palau de la Música Catalana

Lluís Domènech i Montaner (1850-1923)

Dates: 1905-1908
Estil: Modernisme
Materials: Ferro, vidre, ceràmica i maons.
Tècniques: Combina manufactures industrials i artesanes.
Ubicació: Barcelona

Lluís Domènech i Montaner (1850 - 1923): Fou una figura clau del catalanisme polític (president de la Lliga de Catalunya i Unió Catalanista) i cultural. Des de 1882 fou professor i catedràtic a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. La seva obra arquitectònica passa per una primera fase historicista abans d'adoptar plenament el llenguatge modernista.

El Palau fou un encàrrec de l'associació coral Orfeó Català (fundada el 1891) i es va finançar principalment mitjançant subscripció popular i donacions.

Estructura

Es tracta d'una innovadora estructura de ferro (seguint els avenços de l'arquitectura del ferro) que se sosté per si mateixa i està folrada amb vidre i ceràmica. Això fa que l'edifici tingui un pes considerablement inferior al d'una construcció tradicional i permet eliminar els murs de càrrega interiors (no té paret mestra), possibilitant grans espais diàfans i una distribució interior flexible.

Reflecteix l'esperit de la Renaixença: es volia que l'edifici fos un símbol visible i exuberant de la cultura catalana, un edifici funcional per a la música però també emblemàtic, amb un discurs popular i polític implícit.

Problemàtica Urbanística

En construir l'edifici, Domènech i Montaner es trobà amb un solar complicat: el lloc ja estava urbanitzat i el Palau quedava encaixat entre carrers estrets (Sant Pere Més Alt i Amadeu Vives). Això dificultava la visibilitat de les façanes i la percepció monumental que es pretenia.

Característiques Principals

• Simbiosi entre decoració i estructura: La decoració no és afegida, sinó que forma part integral de l'arquitectura.
• Horror vacui: Tendència a omplir tot l'espai disponible amb decoració.
• Entramat metàl·lic com a esquelet estructural visible en columnes.
• Combinació lliure de materials: Maó vist, ferro, ceràmica vidriada (rajoles, mosaics, trencadís), vitralls, escultura en pedra.
• Ús de revoltons ceràmics en sostres i voltes.
• Tres espais fonamentals: Accessos (vestíbul i escales), Auditori (sala de concerts) i Escenari.
• Abundant simbolisme al·legòric i polític, amb nombrosos elements de la cultura i la història catalana.

Conjunt escultòric de la façana (Miquel Blay)

• Representa una al·legoria de la cançó popular catalana.
• Figures representatives del poble i el treball: un operari, un pagès, un pescador, gent gran, nens.
• Figures femenines i la figura central de la Musa de la cançó popular catalana (realitzada amb la tècnica dels draps mullats).
• Escultures integrades arquitectònicament.
• Ornamentació al·legòrica floral i heràldica (escut de Catalunya).

Altres Elements Decoratius

• Decoració de columnes: Mosaics ceràmics de Lluís Bru i Mario Maragliano; capitells florals de Diego Massana i Pau Gargallo.
• Escultures de l'escenari: Obra d'Eusebi Arnau, amb figures al·legòriques (valquíries wagnerianes, bust de Clavé i Beethoven) realitzades combinant pedra (part superior) i mosaic (part inferior).
• Vitreries: Espectacular treball de vitralls que inunden de llum l'interior, destacant l'extraordinària claraboia central invertida a la sala de concerts.
• Mosaics: Recobriments de columnes, sostres i parets, obra principalment de Lluís Bru i Mario Maragliano.

Antoni Gaudí i la Casa Milà (La Pedrera)

Antoni Gaudí (1852-1926)

Dates Construcció: 1906-1912 (projecte 1905-1906)
Estil: Modernisme (fase naturalista)
Materials: Pedra calcària, ferro forjat, maó, ceràmica (trencadís).
Tècniques: Manufactures industrials i artesanes.
Ubicació: Barcelona (Passeig de Gràcia)

Antoni Gaudí (1852 - 1926): Nascut a Reus o Riudoms, es va traslladar a Barcelona per realitzar els seus estudis d'arquitectura. És la figura més reconeguda del Modernisme català, amb un estil personalíssim basat en l'observació de la natura, l'experimentació estructural i la integració de les arts i oficis.

Encàrrec i Problemàtica

L'edifici fou un encàrrec de l'empresari Pere Milà i Camps a Gaudí perquè construís un gran edifici d'habitatges de lloguer, reservant el pis principal per a la seva pròpia residència. La dona de Milà, Roser Segimon, mai no va apreciar l'estètica modernista de Gaudí. Tot i respectar inicialment la decisió del marit, després de la mort d'aquest el 1926, va encarregar una reforma radical del pis principal per transformar-lo en una sèrie d'habitacions d'estil Lluís XVI, eliminant gran part de la decoració original gaudiniana.

Estructura i Distribució

L'edifici es concep com dos blocs d'habitatges independents, articulats al voltant de dos grans patis interiors que proporcionen llum i ventilació. La distribució reflectia la jerarquia social de l'època:

• Els pisos inferiors (principal i primers) eren els més grans i luxosos, destinats a les classes altes.
• A mesura que es pujava en alçada, els pisos eren més petits i la categoria social dels inquilins disminuïa.
• Les golfes, sota la coberta, albergaven originalment els safareigs i zones de servei.

Aquesta diferència també s'observava en els accessos: els residents dels pisos principals i nobles entraven per les portes principals del Passeig de Gràcia i el carrer Provença, amb vestíbuls, escales nobles i ascensors. Els inquilins dels pisos superiors i el personal de servei utilitzaven accessos i escales secundàries.

Característiques Arquitectòniques

• Absència de façana principal tradicional: La façana es desenvolupa contínuament al voltant de la cantonada, sense un eix de simetria clar.
• Estructura interna de pilars (de pedra, maó i ferro) i jàsseres metàl·liques, revestida exteriorment amb grans carreus de pedra calcària.
• Estructura i façana independents: La façana no és un mur de càrrega, sinó un revestiment escultòric.
• Moviment, dinamisme, línies ondulants i tractament escultòric de l'arquitectura, amb possibles influències barroques en la seva plasticitat.
• Ús integrat d'arts aplicades: espectaculars baranes de ferro forjat als balcons (diferents a cada pis), ús puntual de trencadís a la coberta, treball escultòric de la pedra.
• Façana concebuda com una gran massa de pedra ondulant, que li valgué el sobrenom popular de "La Pedrera".
• Absència quasi total de línies rectes, seguint la màxima de Gaudí d'inspirar-se en les formes de la natura.
• El ferro forjat dels balcons adopta formes abstractes que evoquen elements vegetals o marins.
• Planta lliure: Gràcies a l'estructura de pilars, la distribució interior de cada pis podia adaptar-se a les necessitats dels inquilins, sense murs de càrrega interns.
• Presència d'escales de serveis a més de les nobles.
• Espais interiors amb formes orgàniques, sovint poligonals o arrodonides.
• Ús d'arcs parabòlics (o catenaris) a les golfes, arcs molt estables que Gaudí utilitzava sovint.
• Columnes i pilars inclinats en alguns punts per raons estructurals.
• Pilars i jàsseres corbes que s'adapten a les formes sinuoses de l'edifici.
• Carreus de pedra tallats individualment per encaixar en la superfície corba de la façana.
• Entrades principals amb monumentals portes de forja i vidre, dissenyades per Jujol sota la direcció de Gaudí, evocant formes naturals (com insectes o vegetació).
• Destacades golfes, un espai diàfan creat per una successió d'arcs parabòlics de maó de diferents alçades, que sostenen la coberta.
• Espectacular coberta transitable (el "terrat dels guerrers"), on les xemeneies, les torres de ventilació i les sortides d'escala es transformen en grans escultures abstractes i antropomòrfiques, algunes recobertes de trencadís. S'ha interpretat que podrien estar inspirades en guardians o cavallers medievals.

Aquesta obra va ser la darrera gran obra de caràcter civil projectada i construïda per Gaudí abans de dedicar-se gairebé exclusivament a la seva obra magna: el Temple Expiatori de LA SAGRADA FAMÍLIA.